Untitled - Tractat de l'aigua

I una darrera i també senzilla arquitectura hidràulica comuna
a molts pobles però ben important, tant des del punt de
vista de la vida quotidiana com de la sociabilitat, són els llavadors
o safareigs. Tot i que aparentment solen correspondre
més bé a construccions dels segles XIX i XX, és possible
que en alguns casos puguen remuntar-se més arrere en el
temps, i cal tenir-los molt en compte en la valoració dels circuits
de l’aigua en els espais urbans i domèstics.
Però si eixim fora dels recintes poblats encara haurem de
fixar-nos en altres construccions hidràuliques relacionades
amb diversos aspectes de la vida rural o quotidiana. Sens
dubte el que podria ser més representatiu per la seua generalització
arreu de moltíssims pobles valencians són les
instal·lacions per a donar de beure al ramat, bàsicament centrades
en les cisternes o aljubs rurals i els abeuradors dels
animals. Les primeres són molt usuals vora els camins de la
transhumància de les ovelles, per exemple a les terres del
Maestrat de Castelló, i en molts casos han de remuntar-se
almenys al segle XV, quan la llana de la comarca s’estengué
per tota la Mediterrània occidental i la cabanya ovina cresqué
de forma impressionant. En canvi els abeuradors per a
cavalleries o altres animals són construccions molt més senzilles,
fetes i refetes al llarg dels segles, però tant la seua
senzillesa com la poca espectacularitat de la seua traça no
haurien d’enganyar-nos quant al seu valor com a testimoni
de la vida rural tradicional.
Per acabar este repàs podrien incloure’s algunes altres construccions
més peculiars, com ara els pous de neu o neve-
res, típiques de certes muntanyes valencianes i esteses als
segles XVII i XVIII amb les conegudes funcions de conservació
del gel per a usos alimentaris. Entre elles destaquen algunes
de grans dimensions a la serra d’Aitana, a la de Mariola o als
Ports de Morella (J. Cruz, J.M. Segura, 1996).
L’arquitectura dels paisatges hidràulics:
les hortes valencianes
La segona arquitectura de l’aigua que proposem com a objecte
d’estudi i valoració patrimonial són les hortes històriques.
Cal aclarir en primer lloc que tot paisatge regat no és
una horta ni molt menys; de fet, la major part del regadiu valencià
actual no són hortes històriques sinó resultat de les
Arquitectura
de l’Aigua
Llavador d’Aras de los Olmos.
Una de les grans hortes històriques
valencianes, relativament
desconeguda: l’horta
de la Séquia Major de Benaguasil,
d’origen musulmà
medieval i amb un paisatge
construït ben complex tant
per la seua xarxa hidràulica
com pels models de
parcel·lari. En la imatge, al
fons, la Pobla de Vallbona
43