Gener 1985 - Arxiu Municipal de Llagostera - Ajuntament de ...

12- BUTLLETÍ DE LLAGOSTERA^r·n^s-VIINingú hauria dit, que,,Magí Dilméfos, com era, home de tanta gana.Doncs, la seva alçada, prou migrada,s'ajuntava a unes carns no massa ufanosesni grasses. En canvi, la seva ganade menjar era famosa en aquella població.Era vidu. I tenia a càrrec seu, dosfills. A quina educació i mantenimentl'ajudava la sogra, una excel·lent personade la qual Magí, només que alabancessolia dir-ne.Cada dia, cap a les 9 del matí, feiala primera visita a l'Hostal Nou. Demanavaun porronet de vi, i esperava trescompanys, que, com ell, treballavenper compte propi. I minut avall, minutamunt, la reunió dels quatre eracompleta.Siseta Pou, en repartir els tres porronsde vi, deia per ella mateixa; "jatenim la colla dels ganuts". Que, enefecte, així com a la majoria de lestaules, les converses es referien a lesnovetats de la guerra contra els nazis,ells quatre no. Dedicaven la poca estonaposada a l'esmorzar, a parlar depassades bacanals on hi sobrava totel menjar que ara els mancava. Sentienun delicat plaer, en rememorar àpatspassats, dels anys que no tornarien.Aquelles arrossades, els rostits de pollastre0 de colom. Les berenades al'estiu, à la riera local, on les granotesi les anguiles saltaven per la paellamentre que......—jo hi feia la "picada" i més tardun al!-Í-oli —deia Magí, tot llepant-seets dits, on encara hi quedava una micade gust.Hem de dir que Magí Dilmé, en morirllurs pares, hereu el deixaren de lacasa on vivia, i la que seguia. Dos bonicscaserius, del segon dels quals n'estavaenamorat, per a comprar-lo, un"jefazo" del Movimiento.Nits enteres passava sense dormir, elpobre home, en una lluita de titansque sostenia, entre satisfer per ell i lafamília, la gana, o en complir el juramentfet al seu pare, de mai desfer-sed'una propietat que sacrificis i suorscostà als avis, per comprar-la. En moltesd'aquestes nits, es feia semblantjustificatorií—Cal reconèixer, que si em vencuna casa, faig un mal fet. Falto al juramento la promesa feta al pare. És bencert. Però, quan aquesta promesa sortídels meus llavis, el pare teniael menjarque volia, i la mare també. Falta saberailò que decidiria mon progenitor detrobar-se en les meves circumstàncies.Què faria? Seguiria passant aquestsdies i dies de fam, o, ja no pensant enel propi benestar, i sí en ia dels fills,dés que no fóra raonable assegurar unallarga temporada de general benestar..?Aquests dubte i melangies turmentavenaquell home bo, pare de dos fills,i amb una vella a càrrec seu. Molts dedies, la sogra li preguntava:—Què mejarem per dinar..?I ell contestava escumant odi i vergonya:—No queda ja res, ni un dels fesolsque us vaig portar?—Ahir menjàrem els últims. Magí.—Arribeu-vos al sabater de la Plaça.M'han dit que a vegades en ven.—Tampoc tenim oli —feia la vella—.—Aquesta tarda potser en dugui unpaleta que en porta de l'Empordà.— Faré la volta, doncs...!I la dona, resignada, començava elcalvari de cada dia, a la recerca d'unsqueviures aleatoris de trobar.Eren aquests els moments mésaspres en la vida del pobre Magí. Perquè,ell sabia que al mercat negre podiacomprar-se de tot. Sabia queaquells que tenien diners, més bo omés dolent, menjaven de tot. A les fleques,és veritat que sortia de llurs fornsaquell pa pudent i assafranat Però,també en sortia de blanc. D'aquellsomniat pa que tenia gust de galeta ide coca dolça. També podia comprarseoli. Un oli que tenia gust de petrolii aneu a saber de què mes. I el cafè..?Aquell fumejant i olorós cefetot queprenia cada dia al Casino local..., onera?En la botiga que més comprava, venienun "sucedani", com per aquellsanys és de llei recordar. Aquest beuratgeera fet amb pólvores d'aglans id'aneu a saber què més. Les patatesservien de pa a moltes de cases, quanse'n tenien. Es mejaren fonolls, lluvíns,naps de les vaques, garrofes, i les mil iuna porqueries, que la gana obliga amossegar, quan aquesta es punyent iabassegadora. I penseu que també esmenjaven herbes, segons de quina mena,que la fantasia popular asseguravaque eren alimentàries.Un capvespre. Magí Dilmé, rebé lavisita del "jefe" local, no sé de què, alqual agrradava la propietat del nostrehome. L'oferta fou més temptadora.Seguí pujant i pujant, fins arribar a lesitrenta mil pessetes... que no deixavad'ésserjuna respectable suma en l'èpocaque parlem.L'endemà, estava entrenyelat. Sentiacom si un núvol l'envoltés I no poguésrespirar. Tingué unes paraulesamb la sogra, quan aquesta 11 demanàdiners per a la compra. S'enfadà ambei nen petit, pels "debers" de l'Escola.Quan esmorzà a l'Hostal, tingué unesparaules amb la Siseta...Estava de malhumor. I el culpableho era, com sempre, la convicció dequè poc a poc, anaya cedint envers delcomprador. Per això, aquella nit, convocàuna reunió per la totalitat de lafamília, i quan aquesta, els dos fills, lasogra i ell estigueren a punt d'escortarlo.Magí féu un resum de totes les calamitatsque la família passava. Atots,procurà de fer-los compendre que latemporada de fam anava per llarg.Apuntà la solució de vendre la casa,faltant a la promesa feta al pare, ideixà que sogra i fills poguessin escollir.Quan acabà, sentí com si totes lesboires i teranyines, deixaven de turmentar-lo.Dons que, tot i sèr home debona menja, si ell patia, era per la ganade la vella i dels fills.La resposta de la sogra, fou curta:—Jo, Magí, no puc opinar. El quesí puc, és aconsellar. I ho faig: Sí tensdues cases, però també tens dos fills,jo no vendria. Magí. Passarem compodrem.Després, parlà el més gran dels nois:-Per nosaltres, no veneu, pare. Si ésnecessari, com ha dit l'àvia, passaremgana tots plegats. Però no faltareu a lapromesa de l'avi.— I tu..? —preguntà al petit.Llavors s'adonaren de què el petits'havia adormitQuan a l'endemà al matí, acudí al'Hostal Nou per tal d'esmorzar, anavasatisfet i content d'allò més. Demanàperdó a la Siseta per les paraulotes deldia abans. I en arribar el savi de la collai anunciat que l'Exèrcit alemany haviasofert una severa derrota als fronts del'Est, prengué un "trago" fenomenal,opinant que les misèries del món anavenacabant-se.I a la nit, en la visital del "jerarca"per tal de conèixer la resposta a l'ofertadarrera per la casa, Magí Dilmé, contestàreblert d'orgull:—No, ja no venc. Ahir Vaig saberque tinc una família formidable.,!f. ParésC