Gener 1985 - Arxiu Municipal de Llagostera - Ajuntament de ...

BUTLLETÍ DE LLAGOSTERA - 35Ara, en sortir la LODE, resulta quetot allò pactat í fet per consens es posaten tela de judici. I, certament, essorprenent que una Llei que es fruit dela més serena convicció, que no té niun pèl d'improvització, que fa possible,avui, el finançament de l'ensenyamentprivat amb els diners públics enquantia molt més elevada que a païsoscom els EE. UU., Canadà, Suècia, Alemanyab Itàlia, que ha estat aprovadapel Parlament que representa al poble,que possibilita la continuïtat del diàlegque mantenen Església i Estat, que,en definitiva, fa que l'Estat assumeixila seva responsabilitat d'atendre e!DRET A L'EDUCACIÓ DE TOTSPER IGUAL, arribi a plantejar conflictes.Hem doncs de sospitar una intencionalitatpartidista desconeguda per lagent que va de bona fe? —No ho sé.El que sí sé és que aquestes manifestacionsque es produeixen no van contrala LODE. ínclús els organitzadorsde la manifestació a Madrid, el mes denovembre passat, així ho digueren. ^Van contra la política educativadel Govern? -Si és així, que diguincontra què. El Ministre no es cansadé repetir que està disposat al diàlegper tal de millorar la situació de l'educacióa Espanya.Van contra la política de subvencions?—Encara s'entén menys perquèaquestes s'han incrementat dels 78.000milions de ptes. fins a més de 107.000milions en un any.És perquè el Ministre ha fet tancarescoles que rebien diners de l'Estatcom a subvenció, sense que tinguessinalumnes matriculats? —Seria ridícul.Potser perquè s'han expedientat algunesescoles privades que cobravenals pares quantitats no autoritzades?— No ho crec.Per què, doncs? —Francament, nopuc endevinar-ho.I, està clar, mentre no em demostrialgú que jo estic equivocat, hauré decontinuar creient que tot allò que intentiincrementar al màxim l'equitat,la justícia i la igualtat d'oportunitatsés cosa bona, i la LODE, creieu-ms,ho vol fer realitat. Es per això que,acceptant d'antuvi el que resolgui elTribunal Constitucional sobre la Llei,jo haig de continuar proclamant elrheu recolzament a la LODE.Joan D.Quan tenia vuit anys, un dels mausmillors amics era l'Artau, que ja passavadels cinquanta. Ni els companysd'estudi: l'Alfons, l'Enric, en Mascort,ni els veí'ns, en Ramon de "can quaranta",en Sagué de can Romaguera, enParrussa, que eren de la meva edat, noem simpatitzaven tant, perquè amb ellsjo no disfrutava com amb l'amicArtau, el qual es dedicava a adressarmoles, pels volts del 1908, quan cadacasa del poble era una fàbrica de tapsde suro.L'Artau pulçava i fumava caliquenyos,que li produïen una fortor detabac repugnant; fora d'això era simpàtic,vestia bé, com els tapers que esdistingien d'altres oficis, i sobretot dela gent de pagès, portava bigoti i perilla,o millor dit "mosca" com si fos unpoeta romàntic. Venia cada dia a casa—teníem taverna— a "fer" la copetad'aiguardent, portant-me sovint algunllamí en forma de caramels, xocolata,turrons, galetes, figues seques o fruitade temps; però no era això el que mésm'entusiasmava d ell, sinó aquelles sortidesque solíem fer a pescar o a agafarocells, anar a buscar cargols o bolets,granotes o espàrrecs, o... el que fos,segons el temps i la temporada del'any.Ja al matí, m'avisava en passar; peraixò la mare, en sentir que s'atençavabo i cridant, fent brincar sobre la taulade marbre la seva púa d'acer... mentredeia: "el toc, Pepa", (que volia dir lacopeta o els cinc cèntims d'aiguardent},em cridava: - Ves, que tens aquí el teu"amigo", i jo hi anava dil.ligent a parlaramb confidència de les nostres sortides,que per a mi eren com vertaderesaventures; sobretot durant els diesde vacances de l'estudi, ja que a casano toleraven que fes "rodó", per la resta,per anar amb l'Artau jo tenia "cartablanca".Ell posseïa tots els aparells necessarisper maniobrar sobre la caça, la pesca,l'excursió,... o sigui enfiles, barbols,ams, celebrells, cistelles, escopeta, esteles,ballestes, reclams, filats, gàvies,puntarres, garfis, fitòres,... i sabia parar-hoen els llocs i amb les maneresadequades per a cada cosa. Feia agra-IL ARTAU"nalls amb barraca, posant les esteles alseu punt, com en els bassols de la rieraa l'estiu per agafar els ocells que hiacudien assedegats. També anàvem embarracatsamb l'escopeta, pel que podríemdir-ne caça major, o sigui pelstudons, merles, esquirols, gaigs, conills,perdius, tórtores, llebres...Encara recordo'quan solíem pararles enfiles en una gorga, més avall deCan Galceran, en la que en aquellstemps hi havia bona gruixa d'aigua.Paràvem les enfiles en sijenci, ambmolt de compte, atravesant-les ambuna perxa o canya llarga, perquè quedessinesteses a banda i banda de l'amplariera; aleshores ens assentàvem almarge, damunt de l'herba i sota d'unfreixer gruixut I rugós... Jo, impacient,volia veure els suros com es movien;l'Artau posava més atenció en mi quequalsevol altra cosa, perquè de peix ellno en menjava galre,^ es divertia ambel meu divertiment. Jo m'aixecava copi recop dient amb entusiasme: —Hi haun suro que es velluga!... ara dos, jan'hi ha dos!... tres... -Xistl... vina, not'esveris, que en farem una bona paellada—em deia joiós. A vegades, trèiemles enfiles i el peix agafat, i les tornàvema parar més amunt o més avall; i al'últim solíem burjar i fer fressa ambrocs; tot perquè els peixos fugissind'una banda a l'altra I es topessin ambl'enfila.Si l'aigua era massa neta, era convenientremenar a prop de l'enfila, perquèno veiessin tant les malles. Barbs illises, granotes i fins alguna angullera,com les sabíem agafar)... Alguna vegada,fins n'havíem fet mig cabaç!Sigui com vulgui, aquelles estonesamb l'Artau eren per a mi tan delicioses,tan emotives i emocionants,que ara, a l'edat de vuitanta cinc anys,encara les recordo com si fos avuí.* « *El bon amic Artau va disfrutar ambia meva innocència, joventut i entusiasme;però a mi m'ha deixat un bellrecord d'aquelles jornades que no tornenni s'esborraran mai més.Josep Calvet