Gener 1985 - Arxiu Municipal de Llagostera - Ajuntament de ...

BUTLLETÍ DE LLAGOSTERA - 17alborotador (...}. Me gusta el anarquismopor lo que tiene de déscóncentraciónde poder. Eso supone un nivel deeducación colectiva, del cual estamoslefos".El darrer intent d'autèntica rupturaal món accidental, va ésser durant elsanys seixanta. Al so de la música, elsconvencionals pilars de la societat del"miracle econòmic" es van enderrocar.Les revolucions urbanes del 1968 aParís, Mèxic o Praga, van significar eldarrer cant del cigne de les utopies.L'acceptació del fracàs, va representarel davallament i la integració, un darreral'aitre, detots els slogans i mites queho havien fet possible (la capacitat queté la societat de consum per absorbirtot allò que li va a la contra, està sobradamentdemostrada).Al nostre país, tot ens va arribaramb retard, i les lluites per la democràciacamuflaven la caiguda en picat.El canvi que es va produir en el binomi76/77 va ésser tremend i deu anys dereciclatge han estat insuficients. Noobstant moltes dosis de decadència,vull creure que estem a mig camí entreel desencant i la il.lusíó.La revoluciócibernètica/fiPrefereixo el pluralisme al partidisme,l'agnosticisme al fanatisme, l'escepticismea la seguretat xulesca, moure'mdins un ampli ventall d'amistatsa un món tancat... Tinc dubtes de si lafamília és el millor sistema social deconvivència —tampoc he tingut ocasióde conéixer-ne cap d'altre—, i no m'interessenmoltes de les formes organitzativesvigents, ja que em semblen simplespantalles justificatives- és comuna cadena falsa que aparentment necessitad'un engranatge per anar rodant—.Però no podem oblidar que estem al'època de la informàtica, de la tecnologia,de la revolució cibernètica. Enaquest status, voler escriure missatgesespiritualistes, propis del Segle de laLlum, el XVIII, pot semblar una granbajanada. Permeteu-me però, complaureel petit romàntic que portem dins.La meva opció no és anar contra elprogrés o la post-modernització, sinóque vol ésser una presa de postura davantla crisi, —social, econòmica í especialmentcultural—. Les màquines itotes les seves conseqüències són imparables,doncs, molt bé, d'aquesta manerapodrem dedicar més temps a lasolidaritat, a l'amistat, a l'art, a l'oci...Entenent que tothom ha d'assumir llurtasca en la societat. El que no pot ésserés que uns comandin hotdíngs, trusts.multinacionals i dotzenes d'empresesi els altres només siguin clients honorarisde dotzenes de bars... En l'actualitathi ha una qüestió molt clara, l'aturno té solució. La societat post-industrialoccidental ha estat massa exprimidai les lleis econòmiques que hanfet possible un desmesurat consumisme,ens han encarrilat vers una pendentmassa perillosa.Sé que les teories d'igualtat no sóncompartides per molts, però és l'únicaalternativa. A l'entrevista que publiquemamb en Gelabertó, ens diu queestà contra el capitalisme deshumanitzati contra allò de: "Q^e suri quipuguii la resta que s'enfonsi". La solucióha de venir de base: TOTHOM HA DESABER NADAR. A partir d'aleshores,quan tothom tingui les mateixes oportunitats,és quan haurà arribat el momentde la selecció, que es farà perpròpia inèrcia. Segons els mèrits de cadascúel sou equivalent (si es volenanivellar les pensions de jubilació, ésencara més lògic que s'igualin els sousde la joventut). D'altra banda, si homés mediocre per essència, doncs ha detenir un sou per poder seguir essentmediocre; si hom no vol fotre cop,doncs ha .de tenir un sou suficient perpoder viure sense fotre cop...No us escandalitzeu, ben segur queseria millor solució, que no pas teniruna quantitat impressionant de sàvianova aturada (les conseqüències ja lesveiem), quan podrien ocupar llocs queara no estan disponibles per mancad'organització o per acaparació. D'altrabanda, la crisi és fruit del grannombre d'ineptes I mediocres que pullulapel món de la política i dels negocis,no dels "currantes".El gran negocid'exportacióSi parlem dels negocis, els rics segueixenessent igualment rics, i elspobres es moren de fam, per milions.^igualment pobres. Mentre, els que juguena ésser els llops del gran teatre delmón, americans per l'oest i russos perl'est (males llets arreu), amb l'excusad'un suposat equilibri, van fent ei grannegoci d'exportació del segle.Però certes coses estan canviant.No acaben d'aconseguir imposar la porper sistema, i cada dia som més els queno ens preocupa tant el demà i mésl'avui. La bogeria atòmica és un perillque hem de tenir constantment present,però, I recordem en Sampedro,hem de viure "como si.." com si nohagués de passar mai. Hem de desenpolsegar-nosdel terror que ens ha tocat(abans era la pesta, la Inquisició...),i viure, viure intensament i plena, totallò que estimem. Com deia VAntoinede Saint'Exupéry, el magnífic creadord'un dels contes més bonics que mals'han escrit "Es mor per allò pel quees viu".Lluitant contra fortes tendènciesindividualistes, em decanto per un sentimentde col·lectivitat, un fer comúque ens dongui una comunicació clarai directa, amb tot i tothom qui ens envolta.Entenc que la galàxia McLuhan,la de la imatge, té una força aclaparadora,però no podem oblidar que laGutenberg segueix marcant les pautes.No obstant es decanti la batalla pelservei a domicili de la imatge domesticada,hi ha una perfecta simbiosi. Noes tracta de rebutjar-la, simplement,com tantes altres coses: tabac, alcohol,petits/grans vicis, hem de dosificar-la.s wJoan Ventura Brugulat