12- BUTLLETÍ DE LLAGOSTERA^r·n^s-VIINingú hauria dit, que,,Magí Dilméfos, com era, home <strong>de</strong> tanta gana.Doncs, la seva alçada, prou migrada,s'ajuntava a unes carns no massa ufanosesni grasses. En canvi, la seva gana<strong>de</strong> menjar era famosa en aquella població.Era vidu. I tenia a càrrec seu, dosfills. A quina educació i mantenimentl'ajudava la sogra, una excel·lent persona<strong>de</strong> la qual Magí, només que alabancessolia dir-ne.Cada dia, cap a les 9 <strong>de</strong>l matí, feiala primera visita a l'Hostal Nou. Demanavaun porronet <strong>de</strong> vi, i esperava trescompanys, que, com ell, treballavenper compte propi. I minut avall, minutamunt, la reunió <strong>de</strong>ls quatre eracompleta.Siseta Pou, en repartir els tres porrons<strong>de</strong> vi, <strong>de</strong>ia per ella mateixa; "jatenim la colla <strong>de</strong>ls ganuts". Que, enefecte, així com a la majoria <strong>de</strong> lestaules, les converses es referien a lesnovetats <strong>de</strong> la guerra contra els nazis,ells quatre no. Dedicaven la poca estonaposada a l'esmorzar, a parlar <strong>de</strong>passa<strong>de</strong>s bacanals on hi sobrava totel menjar que ara els mancava. Sentienun <strong>de</strong>licat plaer, en rememorar àpatspassats, <strong>de</strong>ls anys que no tornarien.Aquelles arrossa<strong>de</strong>s, els rostits <strong>de</strong> pollastre0 <strong>de</strong> colom. Les berena<strong>de</strong>s al'estiu, à la riera local, on les granotesi les anguiles saltaven per la paellamentre que......—jo hi feia la "picada" i més tardun al!-Í-oli —<strong>de</strong>ia Magí, tot llepant-seets dits, on encara hi quedava una mica<strong>de</strong> gust.Hem <strong>de</strong> dir que Magí Dilmé, en morirllurs pares, hereu el <strong>de</strong>ixaren <strong>de</strong> lacasa on vivia, i la que seguia. Dos bonicscaserius, <strong>de</strong>l segon <strong>de</strong>ls quals n'estavaenamorat, per a comprar-lo, un"jefazo" <strong>de</strong>l Movimiento.Nits enteres passava sense dormir, elpobre home, en una lluita <strong>de</strong> titansque sostenia, entre satisfer per ell i lafamília, la gana, o en complir el juramentfet al seu pare, <strong>de</strong> mai <strong>de</strong>sfer-sed'una propietat que sacrificis i suorscostà als avis, per comprar-la. En moltesd'aquestes nits, es feia semblantjustificatorií—Cal reconèixer, que si em vencuna casa, faig un mal fet. Falto al juramento la promesa feta al pare. És bencert. Però, quan aquesta promesa sortí<strong>de</strong>ls meus llavis, el pare teniael menjarque volia, i la mare també. Falta saberailò que <strong>de</strong>cidiria mon progenitor <strong>de</strong>trobar-se en les meves circumstàncies.Què faria? Seguiria passant aquestsdies i dies <strong>de</strong> fam, o, ja no pensant enel propi benestar, i sí en ia <strong>de</strong>ls fills,dés que no fóra raonable assegurar unallarga temporada <strong>de</strong> general benestar..?Aquests dubte i melangies turmentavenaquell home bo, pare <strong>de</strong> dos fills,i amb una vella a càrrec seu. Molts <strong>de</strong>dies, la sogra li preguntava:—Què mejarem per dinar..?I ell contestava escumant odi i vergonya:—No queda ja res, ni un <strong>de</strong>ls fesolsque us vaig portar?—Ahir menjàrem els últims. Magí.—Arribeu-vos al sabater <strong>de</strong> la Plaça.M'han dit que a vega<strong>de</strong>s en ven.—Tampoc tenim oli —feia la vella—.—Aquesta tarda potser en dugui unpaleta que en porta <strong>de</strong> l'Empordà.— Faré la volta, doncs...!I la dona, resignada, començava elcalvari <strong>de</strong> cada dia, a la recerca d'unsqueviures aleatoris <strong>de</strong> trobar.Eren aquests els moments mésaspres en la vida <strong>de</strong>l pobre Magí. Perquè,ell sabia que al mercat negre podiacomprar-se <strong>de</strong> tot. Sabia queaquells que tenien diners, més bo omés dolent, menjaven <strong>de</strong> tot. A les fleques,és veritat que sortia <strong>de</strong> llurs fornsaquell pa pu<strong>de</strong>nt i assafranat Però,també en sortia <strong>de</strong> blanc. D'aquellsomniat pa que tenia gust <strong>de</strong> galeta i<strong>de</strong> coca dolça. També podia comprarseoli. Un oli que tenia gust <strong>de</strong> petrolii aneu a saber <strong>de</strong> què mes. I el cafè..?Aquell fumejant i olorós cefetot queprenia cada dia al Casino local..., onera?En la botiga que més comprava, venienun "sucedani", com per aquellsanys és <strong>de</strong> llei recordar. Aquest beuratgeera fet amb pólvores d'aglans id'aneu a saber què més. Les patatesservien <strong>de</strong> pa a moltes <strong>de</strong> cases, quanse'n tenien. Es mejaren fonolls, lluvíns,naps <strong>de</strong> les vaques, garrofes, i les mil iuna porqueries, que la gana obliga amossegar, quan aquesta es punyent iabassegadora. I penseu que també esmenjaven herbes, segons <strong>de</strong> quina mena,que la fantasia popular asseguravaque eren alimentàries.Un capvespre. Magí Dilmé, rebé lavisita <strong>de</strong>l "jefe" local, no sé <strong>de</strong> què, alqual agrradava la propietat <strong>de</strong>l nostrehome. L'oferta fou més temptadora.Seguí pujant i pujant, fins arribar a lesitrenta mil pessetes... que no <strong>de</strong>ixavad'ésserjuna respectable suma en l'èpocaque parlem.L'en<strong>de</strong>mà, estava entrenyelat. Sentiacom si un núvol l'envoltés I no poguésrespirar. Tingué unes paraulesamb la sogra, quan aquesta 11 <strong>de</strong>manàdiners per a la compra. S'enfadà ambei nen petit, pels "<strong>de</strong>bers" <strong>de</strong> l'Escola.Quan esmorzà a l'Hostal, tingué unesparaules amb la Siseta...Estava <strong>de</strong> malhumor. I el culpableho era, com sempre, la convicció <strong>de</strong>què poc a poc, anaya cedint envers <strong>de</strong>lcomprador. Per això, aquella nit, convocàuna reunió per la totalitat <strong>de</strong> lafamília, i quan aquesta, els dos fills, lasogra i ell estigueren a punt d'escortarlo.Magí féu un resum <strong>de</strong> totes les calamitatsque la família passava. Atots,procurà <strong>de</strong> fer-los compendre que latemporada <strong>de</strong> fam anava per llarg.Apuntà la solució <strong>de</strong> vendre la casa,faltant a la promesa feta al pare, i<strong>de</strong>ixà que sogra i fills poguessin escollir.Quan acabà, sentí com si totes lesboires i teranyines, <strong>de</strong>ixaven <strong>de</strong> turmentar-lo.Dons que, tot i sèr home <strong>de</strong>bona menja, si ell patia, era per la gana<strong>de</strong> la vella i <strong>de</strong>ls fills.La resposta <strong>de</strong> la sogra, fou curta:—Jo, Magí, no puc opinar. El quesí puc, és aconsellar. I ho faig: Sí tensdues cases, però també tens dos fills,jo no vendria. Magí. Passarem compodrem.Després, parlà el més gran <strong>de</strong>ls nois:-Per nosaltres, no veneu, pare. Si ésnecessari, com ha dit l'àvia, passaremgana tots plegats. Però no faltareu a lapromesa <strong>de</strong> l'avi.— I tu..? —preguntà al petit.Llavors s'adonaren <strong>de</strong> què el petits'havia adormitQuan a l'en<strong>de</strong>mà al matí, acudí al'Hostal Nou per tal d'esmorzar, anavasatisfet i content d'allò més. Demanàperdó a la Siseta per les paraulotes <strong>de</strong>ldia abans. I en arribar el savi <strong>de</strong> la collai anunciat que l'Exèrcit alemany haviasofert una severa <strong>de</strong>rrota als fronts <strong>de</strong>l'Est, prengué un "trago" fenomenal,opinant que les misèries <strong>de</strong>l món anavenacabant-se.I a la nit, en la visital <strong>de</strong>l "jerarca"per tal <strong>de</strong> conèixer la resposta a l'ofertadarrera per la casa, Magí Dilmé, contestàreblert d'orgull:—No, ja no venc. Ahir Vaig saberque tinc una família formidable.,!f. ParésC
BUTLLETÍ DE LLAGOSTERA - 13ElsnouslagosterencsIWjgniFWTT-iiatjyjj.uMi'ui JiFu i.u í.u.·Jll^nmrm^7m^^m^'.fl^l.^. itimiiMl·.^íJ-·i...;:, :-, n:-;;.ijiqt ^^•i^y^.:i^...z :.-,.':.;:; -; .—/o vaig presentar al Consulat Marroquí<strong>de</strong> Barcelona un certificat quevivia a una casa <strong>de</strong> <strong>Llagostera</strong> i unesfotografies —ens mostra un paper expeditpel Consulat amb un número—.He anat moltes vega<strong>de</strong>s al Consulat isempre em diuen "<strong>de</strong>spués" perquè elspapers s'han d'enviar a Madrid; jo ja faun any que els he presentat. Hi ha moltagent que s'espera i ningú pot treballarsense papàs. Molts amics meus treballensense estar <strong>de</strong>clarats; nosaltresno tenim cap organisme que ens a/u-—Per què va éscolíir'Llagòstera?-M'agrada <strong>Llagostera</strong> perquè ésniolt tranquil; vaig conèixer el poble através <strong>de</strong>ls meus companys que fa quatreanys que estan a aquesta casa, entreiots l'hem anat arregalnt, ara paguemdos mil cinC'Centes pessetes al mes.—Ciuin bar us agrada mes <strong>de</strong> <strong>Llagostera</strong>?On aneu els diumenges?—Els diumenges anem moltes vega<strong>de</strong>sal cinema a Girona i cada dia vaigal "carril", que és el bar que mésfn'agrada <strong>de</strong> <strong>Llagostera</strong>, perquè és molttranquil. Durant el curs <strong>de</strong> l'entrevistaFoto Mercè CarbóHemminch ABBASS, marroquí, nascut a Nadur, a la vora <strong>de</strong> Melilla,és un més <strong>de</strong>ls treballadors nord-africans que busquen feina a les nostrescomarques. Afeccionat a la música, toca la flauta dolça, s'ha instal·lat a<strong>Llagostera</strong>, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa un any, i viu ambdós companys. Ens confessa queli agradaria aprendre el català perquè, per ara, només en coneix unes 50paraules.ens repeteix: "Jo no busco cap problemaamb la gent".—No has tornat al Marroc <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l'any 77 en què en vas marxar? ,-Si, cada any i mig vaig a visitar lameva família.—Quan vas sortir <strong>de</strong>l Marroc?-L'any 77. Primer vaig anar a Françai <strong>de</strong>sprés' a Barcelona, al poble <strong>de</strong>Manlleu".— El motiu que marxessis <strong>de</strong>l Marroc,va ésser la manca <strong>de</strong> treball?—Sí, al meu país un pobre no potfer res. No hi ha feina. Abans vivia <strong>de</strong>lcomerç entre Melilla i el meu poble,Nador, comprava i venia mantes. Tincun petit terreny a Marroc, amb un poud'aigua, com un pagès d'aquí—Amb qui vivies al teu país?- Vivia amb els meus pares, quatregermans i jo -tres nois i dues noies-,el meu pare va morir en un acci<strong>de</strong>ntl'any 72.—Quin tipus <strong>de</strong> feina has fet a <strong>Llagostera</strong>?-Els mesos d'octubre-novembre recolliapinyes, cada mati a dos quarts<strong>de</strong> nou me n'anava a recollir pinyesamb la Mobylette; molts dies feia <strong>de</strong>cent a cent cinquanta quilos <strong>de</strong> pinya,a trenta ptes. el quilo. Ara ja no quedares al bosc i busco altra feina. Altresmarroquis que jo conec, també enrecollien,-Quina tramitació ha <strong>de</strong> fer un estrangerper quedar-se a po<strong>de</strong>r treballaral nostre país?— No hi ha moltes dificultats peraconseguir el passaport en el teu país?-Pots aconseguir-lo fàcilment si etscomerciant i tens diners per pagar-lo.—On has après a tocar la flauta?—En vaig aprendre tot sol, amb elsmeus amics vam formar un grup quees <strong>de</strong>ia LABIUZ, que vol dir OCELL,érem set, hi havia guitarres clàssiques,tambors i flautes i sempre tocàvem entreamics i per a amics. A Manlleu tambétocava amb un company, ell tocavala guitarra i jo la flauta.Ens acomiada amb unes notes càli<strong>de</strong>s<strong>de</strong> flauta, entre vergonyós i barroer.La tarda, a fora, s'omple d'ombresallarga<strong>de</strong>s i <strong>de</strong>nses.Col.lectiu <strong>de</strong> Redacció
Change language