El futur del català

12
vilaweb.cat
Dimecres, 9 de desembre de 2020
EL FUTUR DEL CATALÀ
Especial #03
#09/31
PARLAR O SABER PARLAR
RAMON SISTAC
PROFESSOR EMÈRIT DE LA UNIVERSITAT
DE LLEIDA
Modernament, tendim a interpretar la
realitat a partir de dades quantitatives,
però, com diu la saviesa popular, les
estadístiques les carrega el dimoni. Les
notícies sobre el català van sovint acompanyades
de moltes xifres i percentatges
que al capdavall cadascú interpreta com
vol, i és per això que passem amb una
certa facilitat del triomfalisme autocomplaent
al derrotisme més extremat,
gairebé sense transició. I no és d’estranyar:
els arbres no deixen veure el
bosc, però el bosc tampoc no permet de
distingir-hi els arbres, i possiblement
tenim encara poca visió històrica per a
saber cap a on anem.
Hi aporto, doncs, uns apunts biogràfics
que m’ajuden a entendre el que veig,
des de la qualitat d’observador, una
mica per damunt de les dades i sense
pretensions de cientificitat. Sóc catalanoparlant,
en el sentit que la meua
llengua habitual, d’identificació i, en
definitiva, aquella que bàsicament
articula el meu pensament és el català.
Però no sempre ha estat així: de fet,
crec que sóc catalanoparlant des dels
“Passem amb una certa facilitat
del triomfalisme autocomplaent
al derrotisme més extremat,
gairebé sense transició”
inicis de l’adolescència, perquè la meua
llengua inicial (la “materna”) era el
castellà. Què és el que va provocar que,
cap allà als catorze anys, lingüísticament
em girés com un mitjó? D’una
banda, el mimetisme: jo volia ser com
els del meu entorn. D’altra banda, el
desig d’adquirir la condició d’adult (els
adults de la família del pare parlaven
català, però no amb mi). I encara, la
facilitat d’aprendre’l (pel fet de ser
una llengua estructuralment propera,
perquè l’havia sentit tota la vida
i perquè la parlava gairebé tothom).
En contra, hi jugaven altres factors:
“Sóc catalanoparlant des
dels inicis de l’adolescència,
perquè la meua llengua inicial
(la ‘materna’) era el castellà.
Què és el que va provocar
que, cap allà als catorze anys,
lingüísticament em girés com
un mitjó?”
l’escola monolingüe i repressora, la
manca de referents cultes, el costum
que tenia tothom de parlar-me sempre
en castellà (aquest va ser l’impediment
més gran!), el batibull dialectal que
portava…
Malgrat les dificultats, no vaig experimentar
res més que allò que fa que les
llengües siguen assumides pels parlants
al·loglots. No podem pretendre que els
infants isquen de l’escola parlant habitualment
la llengua que, amb més o
menys esforç o amb més o menys efectivitat,
hi han après.