El futur del català

34
vilaweb.cat
Dimecres, 9 de desembre de 2020
EL FUTUR DEL CATALÀ
Especial #03
#31/31
CAL UNA LLEI DE LLENGÜES
DE L’ESTAT ESPANYOL?
BRAULI MONTOYA ABAT
UNIVERSITAT D’ALACANT
La pregunta, formulada d’una manera
més completa, seria si una llei així milloraria
la situació actual del català, que
és el que, en definitiva, ens interessa.
Pensant globalment en les comunitats
polítiques espanyoles que comparteixen
la nostra llengua (Catalunya, País
Valencià, Illes Balears, Franja d’Aragó
i, fins i tot, el Carxe, a la regió de
Múrcia), la resposta seria afirmativa.
És clar, en el supòsit que aquesta llei
partira de la reforma de l’article 3 de
la constitució espanyola, que consagra
una jerarquia de llengües al capdamunt
de la qual hi ha al castellà i on “les
altres” ni tan sols són dignes de ser
esmentades. Per tant, caldria que el
nou article 3 fera tres coses: anomenar
les llengües diferents del castellà que
ara són cooficials (a part de la nostra,
el basc i el gallec), especificar de quins
territoris és pròpia cadascuna i, finalment,
equiparar-les jurídicament. En
el cas del català, això suposaria entrar
en la qüestió dels dos noms que rep i
que tanta polseguera ha alçat en els
alts tribunals espanyols: la presentació
formal del doblet “català-valencià”
seria la millor solució. Certament, hi
“Caldria que el nou article 3
de la constitució espanyola
fera tres coses: anomenar
les llengües diferents del
castellà que ara són cooficials,
especificar de quins territoris és
pròpia cadascuna i, finalment,
equiparar-les jurídicament”
hauria moltes forces vives de les dues
comunitats principals (Catalunya i el
País Valencià) que no quedarien contentes
amb la solució, però ja se sap
que arribar a consensos té això: que
sempre hi ha descontentament per
ambdues parts. I ens conformaríem
amb el reconeixement i l’oficialització
del nom doble? És clar que no: el
català-valencià hauria de ser “llengua
d’estat”, com el castellà. Hauria de ser
una de les quatre llengües “pròpies”
del cap de l’estat (no entrem ara si
rei o president republicà), de totes les
“El català-valencià deixaria
de ser una llengua merament
‘autonòmica’ i experimentaria un
ascens d’estatus en la percepció
dels seus parlants, que sentirien
una (major) seguretat en el seu ús”
institucions i organismes estatals i,
per tant, també de la Unió Europea. Dit
amb altres paraules: el català-valencià
deixaria de ser una llengua merament
“autonòmica” i experimentaria un ascens
d’estatus en la percepció dels seus
parlants, que sentirien una (major)
seguretat en el seu ús. A partir d’aquí
no és que tot absolutament fóra més
fàcil per al futur del català però sí que
s’hauria aplanat el camí per a esdevenir
una autèntica llengua nacional de
(gairebé) tot el seu territori.