ZAGREB RESIDENCY FESTIVAL NOVOG ... - Unpack the Arts

victims is very much part of the piece we saw
(Nopeussokeus). Accounts of serious car
accidents share the fact that the victims are so
overwhelmed in the moments after the impact
that they adopt a peaceful air. Hakkarainen
speaks about all that in his show and uses magic
because, according to him, it is the best way to
express these kinds of emotions. Here, magic is in
the service of the story and the work as a whole.
Hakkarainen and Stellato share quite a few things
in common. Perhaps the most prominent is the
fact that neither considers themselves
storytellers, meaning that they basically
concentrate all their energy in their shows on
creating a certain atmosphere and aesthetic. The
Finn said that they don’t aim to give any
information from the stage, but simply to let the
audience think for the time that the show lasts.
The story that all three artists develop is simple
and uses few stage elements. Stellato’s work is
only accompanied by a couple of closets onstage;
in the fragment of Navarro’s work there is a single
wooden pole; and in Hakkarainen’s piece there is
only a screen, cables and a chair. Simplicity is a
virtue in all three. There is no room for
improvisation, as everything is set to the
millimetre. Hakkarainen and Stellato explained
the characteristics of their work with a similar
language: level and direct. Navarro did so with
technical terminology and concepts more
properly linked to the humanities. The silences
and mysterious way he speaks is also transmitted
to the stage.
Throughout the three interviews, the word
“specific” came out a few times. Not one of the
interviewed artists wants to feel part of any
school or of any aesthetic trend. Their
contribution is personal, genuine and specific. This
was especially evident in Raphaël Navarro’s case.
The concept of originality doesn’t concern them
either: what does it mean to do something new
today? What they are mostly concerned about is
that the show is interesting. In any case, the
research takes quite a long time, which means
they only work with a few people because to do
otherwise would cost too much money. Are the
artists the people onstage or do they construct a
character? Generally, the idea of “presenting”
l’espectacle, Hakkarainen va llegir al diari una
crònica d’un accident de cotxe. L’impacte va ser
tan fort, deia la notícia, que fins i tot les monedes
que duia l’accidentada a la butxaca dels texans
van sortir disparades per la finestra. La idea de
l’accident de cotxe, i l’enorme desconcert que
provoca entre les víctimes, està molt present a
la peça que vàrem veure (Speed Blindness).
Els relats d’accidents de cotxe greus coincideixen
a dir que, les persones estan tan sobrepassades
en els moments posteriors de l’impacte, que
adopten una posició tranquil·la. Hakkarainen parla
de tot això en el seu espectacle i utilitza la màgia
perquè li és útil i perquè, segons ell, és la millor
manera per expressar aquest tipus d’emocions.
La màgia al servei de la història i del conjunt de
l’obra.
Hakkarainen i Stellato comparteixen força trets
en comú. Potser el més destacat és que cap dels
dos es considera un storyteller, això vol dir que en
els seus espectacles, concentren tota la seva
energia bàsicament en crear un atmosfera i una
estètica determinada. El finlandès assegura que
no pretén donar cap informació des de l’escena,
sinó simplement deixar pensar el públic durant
l’estona que dura l’espectacle. La història que
desenvolupen tots tres artistes és simple i
utilitzen molt pocs elements escènics. A Stellato
només l’acompanyen un parell d’armaris a
escena; en el fragment de la peça de Navarro hi ha
una única vara de fusta; i a la peça de Hakkarainen
tans sols hi ha una pantalla, cables i una cadira.
La simplicitat és un valor pels tres. No hi ha espai
per a la improvisació, tot està fixat al mil·límetre.
Hakkarainen i Stellato expliquen les
característiques del seu treball amb un llenguatge
semblant: planer i directe. Navarro ho fa des de la
terminologia tècnica i amb conceptes més
relacionats amb les ciències humanes. El caràcter
enigmàtic i els silencis mentre parla també es
transmeten a l’escena.
Al llarg de les tres entrevistes, la paraula
“específic” va sortir unes quantes vegades. Cap
dels artistes entrevistats vol sentir-se part de cap
escola, de cap tendència estètica. La seva
aportació és personal, genuïna, específica. En el
cas de Raphaël Navarro això es feia especialment
evident. El concepte d’originalitat tampoc els
MIQUEL VALLS 41