FONT 12 - Programació Cultural

152
Memòries de guerra i pau
-I què fa ací la Guàrdia d’Assalt?- va respondre l’alcalde.
-A la vista ho tens, t’estan custodiant i et portaran a casa a l’hora de menjar.
-Home no hi ha per a tant- va respondre.
-El governador no vol més morts, que els envien al front o que siguen empresonats,
si són capellans o sospitosos.
Al voltant del migdia, es presentava la comitiva que havia eixit cap a Vila-real.
Portaven amb ells l’amic Albella demacrat, ulls profunds, no hi havia res que se li
pareguera més a un nap que la blancor de la seua cara, però ja estava fora de perill amb
els seus amics.
-No sé de tots a qui dec més- deia aquest que deixava caure les llàgrimes al terra
mentre es confonien els tres en una abraçada.
Després, ja a banda, el governador, Albella i el notari deixaren els seus interessos
en el seu lloc. Així mateix es va expedir un passaport en tota regla per a traslladar-se a
París.
Ja no hi havia res que retenia mon pare, tant a Castelló com a Vila-real, i dilluns
al matí s’encaminava cap a l’estació per a efectuar la tornada. A l’altura de l’Ajuntament
va pensar que hauria de visitar el senyor alcalde per a donar-li les gràcies per la seua
col·laboració en el cas Albella.
-Sí, ja marxes, ja te’n vas- li va dir l’alcalde-. Te’n vas tranquil, però la teua actitud
no em satisfà gens. No hauries de partir abans d’assegurar-me una tranquil·litat per a
la meua persona. Has de saber que ja m’han amenaçat per la teua actuació davant del
Saboner i ara m’acusen a mi de fer venir la Guàrdia d’Assalt.
-Coneixen, com bé dius, la meua proesa de la nit del dissabte. M’he creuat amb
els del Comité a les portes d’aquest Ajuntament. Els que em van donar l’esquena, em
coneixen, em respecten i temen no obeir les ordres rebudes del governador. Les seues
vides estan en joc.
-Bé, accepte els teus raonaments, però et necessitem. No penses quedar-te, on tanta
falta ens fas? Aquest és el teu poble, al qual et deus com tots nosaltres ens devem a ell.
Mon pare va seguir amb la seua mirada els allí reunits en aquell despatx de
l’alcalde. Pareixia que es trobava davant d’un acte fúnebre. Entre altres, el tinent d’alcalde
i el secretari van dir:
-Sí Pascual, has de quedar-te, per favor!
-Amics, vaig prometre no mesclar-me en polítiques, ni coses semblants. Tot el