FONT 12 - Programació Cultural

Carlos Mallench Sanz
Per la meua part ignorava tal cosa i no era la meua intenció discutir amb aquella
xiqueta de cara morena i vestit blanc, però em va tocar a mi. Un d’aquells dies vaig
menjar cap al migdia en l’església, ja que no tenia servei, quan em va dir:
–Pascual, t’endreces un poc i aquesta vesprada m’acompanyes a fer un passeig.
Fan ball a Benifaió.
D’aquesta població només ens separava un pontet, i jo vaig acceptar de bona
gana, però abans vaig demanar permís al tinent Paz, que era qui portava l’efectiu de tota
la brigada i ací a Faura tenia la seua ofi cina i jo li portava el cotxe. És més, tenia dos dies
lliures, ja que a l’endemà eixiríem cap a Múrcia, on estava la pagadoria de l’exèrcit de la
tercera regió militar. Quan ja ens disposàvem a agafar el carrer, em diu el jove:
–Pascual, espera un poc.
–Què fem ací en la porta de l’església? –li vaig dir per a cridar-li l’atenció–.
De la casa d’enfront, de sobte vaig veure eixir les dues xiquetes mudades i, segons
pareix, un tant crescudes, que donava gust veure-les. Aleshores vam eixir darrere d’elles.
Això devia ser el que esperava el meu company, que ja formava parella amb Teresita i em
va demanar que fera el mateix amb María. Ho vaig acceptar perquè l’educació val més
que un grau, com l’orgull de protegir una xiqueta de catorze anys.
Vam continuar carrer amunt sense agafar-nos de la mà fi ns a creuar el pontet
que ens separava de l’altra població (Benifaió). Allí ens vam trobar ja amb la vertadera
rereguarda, molt de militar i joventut, una altra vida, més sarau. Allí es concentrava tota
la fl or i nata dels cinc poblets.
Teníem ball i cine. Elles preferien el ball i per dues pessetes entràrem els quatre,
però allí no es podia ballar, el recinte era xicotet i formàvem part d’una gran pinya. Per a
elles va ser una novetat estar abraçades a un home que les protegia. I així devia ser perquè
mentre jo convidava la meua a deixar aquest lloc, ella més em retenia. Poc després vaig
descobrir que no era pel que ja he dit, sinó per la raça a què pertanyia la meua xiqueta.
Era relativament molt prompte, quedava molt de sol. Els militars, sempre en
captiu, encara que amb educació, tenien sempre la vista posada en les meues xiquetes
i en tot el que feia olor de dona. Els vaig proposar continuar el passeig fi ns a Quartell,
població que no distava més de quatre-cents metres. Era un camí estret i fl orit de fl or de
taronger, com un túnel de tarongers.
El meu company, sense fi car-se dins de cap hort, va fer un xicotet ramell d’aquesta
fl or i li’l va lliurar a Teresita; llavors, la meua María va fer el mateix i me’l va donar a mi.
El cor se’m va partir, però encara em va donar forces per a dir-li:
–Si no fores tan xiqueta et menjaria a besos.
177