FONT 12 - Programació Cultural

178
Memòries de guerra i pau
–A la qual cosa va respondre– Si és el que desitges, no esperes tant, potser no
cresca més, però jo arribaré!
–Arribar… a què?
Només ella ho sap i després de vuitanta anys continue sense la resposta. Beneïda
col·legiala! Vaig mirar el seu cutis moré i va ser ella, amb les seues manetes de seda, la
que em va tapar els ulls per a fer una besada, dient:
-Açò no es diu, es dóna.
-María!, xiqueta meua, tu no eres d’aquesta terra!
-És veritat perquè vaig nàixer prop del cel, ja et contaré.
-Ara no, ens n’anem a casa, les vostres mares estaran impacients i si som bons,
demà més.
La meua María no estava molt satisfeta, quan em va dir en pur valencià que aquesta
dona no era sa mare. Ella sí que els deia pare i mare, però no en tenia, de pares vertaders.
-Llavors tu, d’on véns?
-D’Astúries.
No va dir Astúries, ho va dir en bable, Asturies. Ja en el passeig entre tarongers va
dir “les naranjes” i no va dir “les pesetes” perquè a penes les coneixia. De les monedes,
va aprendre el seu valor amb els nous pares. Vertaderament ella pertany al districte de
San Antolín de Ibias (riu que separa Astúries de Lugo) a quaranta quilòmetres de la seua
aldea. Allí no presentaven les dones per no anar a la mili tan sols un capellà recorria les
setanta aldees per a batejar-les.
Quan va nàixer la meua María, tenia nou germans, la mare va morir en un
hospital de Madrid, i no recorda res d’ella, així com dels seus germans. Als quatre anys,
la utilitzaven per a cuidar en el prat les vaques. D’açò sí que se’n recorda, perquè no
s’adormira, son pare es valia d’una corda lligada de la seua cintura… a la pota de la roja,
la qual pel que fóra va començar a córrer i la va arrossegar. Tan sols li va partir el llavi
superior. La ferida va ser cosida artesanalment i encara gràcies.
Tres germanes de son pare es trobaven servint a Madrid i una d’elles es va ocupar
a casa del president de la Tabaquera, qui va donar treball a tres dels seus nebots. S’hi van
quedar els que no va voler eixir de la mina. A la meua dona, de set anys, la va col·locar
en un convent de Burjassot (València) que resultava ser un hotel de cinc estrelles, tan sols
era per a orfes de mariners valencians.
En la seua aldea, li deien que la menjaria el tren i per això va prendre por i es va