SERGI BANCELLS
LAIA DE BOBES Juan Sanz va néixer el 1931 en un poblet de la província de Segovia al qual fa 35 anys que no hi torna. Va venir a viure a Barcelona als quinze anys com tanta gent en aquella època: buscant feina i una vida més còmoda; i ha acabat jubilantse a <strong>Alella</strong>, ben convençut que aquest lloc no el canviaria per cap altre. Entremig, una vida... L’endemà d’arribar a Catalunya ja estava treballant en una fàbrica de llums del Poble Nou, barri on s’havia instal·lat a casa la seva germana gran. Al cap d’un temps, va passar a un taller on va aprendre la feina de torner i de fresador, i més endavant va fer de mecànic especialista reparant tramvies i autobusos; i encara més endavant, sense abandonar mai el món de la mecànica i la maquinària, va dedicar-se a les motos amb Mototrans i Ducati. “Abans es canviava de feina amb una facilitat pasmosa”, comenta mentre explica la seva trajectòria laboral; la seva següent feina va ser en una empresa que fabricava motlles d’alumini, però al cap del temps va acabar fent de comercial i tota mena de tasques en un negoci propi, de plàstics, que el va dur per mig món: “He recorregut tot Europa: la comunista i la no comunista”, especifica, “i els països àrabs”. I mentrestant encara esgarrapava hores al dia per estudiar, primer la formació bàsica —”perquè quan vaig arribar amb prou feines sabia multiplicar”, comenta—, i després peritatge industrial. El magatzem del seu negoci era al casc antic de Barcelona, i allí va conèixer la seva dona. La vida familiar, amb dues criatures, va ser el que va acostar la família Sanz a <strong>Alella</strong>. “Havíem anat a estiuejar a Alacant... era una pallissa!”, opina, així que van buscar algun lloc més proper al Poble Nou: van començar sovintejant el cap de futbol del Masnou i van acabar comprant una torre al carrer Canigó del nostre poble, a la qual anaven els caps de setmana, fins que el 1982 van venir a viure-hi. “Llavors això no es feia tan sovint com ara”, diu sobre el fet treballar a la ciutat i desplaçar-s’hi cada dia des de fora. Juan Sanz va viure sempre en aquella casa fins que, fa quatre anys, en morir la seva dona després de set anys de malaltia, va vendre la torre i va traslladar-se a un dels pisos de Can Vera, més petit i més proper al poble. El camí fins al Casal dels Avis comença en una carretera entre Madrid i Salamanca, on l’any 1995 va patir un accident que el va deixar set mesos en cadira de rodes. “Em vaig haver de jubilar”, explica. En aquell moment, gràcies a la seva tasca a l’Associació de Veïns de La Solaia tenia tractes amb l’alcalde Caralps o en Salvador Artés, que van introduir-lo al Casal dels Avis, una entitat que fins aleshores ell no coneixia; va viure els darrers temps a l’edifici de l’antic Ajuntament, a la Plaça, i poc després l’entitat es traslladava a Can Gaza. “Van pujar el Casal aquí dalt”, explica, i afegeix: “van fer una junta de gent i em van dir si jo volia ser president”. Va acceptar i des de llavors ocupa el càrrec al capdavant de l’entitat. La seva tasca diària el porta a fer gestions diverses amb les administracions —l’Ajuntament; la Generalitat; La Caixa, per a la qual han d’elaborar un informe semestral detallant les activitats dutes a terme, la quantitat de gent que hi participa, les despeses detallades, etc.— i dins del Casal s’ocupa particularment del tracte amb les agències de viatges per organitzar les sortides que els avis fan regularment. “Vinc tres o quatre dies al matí i, si cal, a la tarda també”, detalla per tal de donar una idea del temps que hi destina. El cert és que els alellencs en general reconeixen que Sanz ha dinamitzat el Casal d’Avis, un mèrit que ell comparteix amb la junta de l’entitat —”Ara tenim molt bons col·laboradors, molt bons companys”, comenta referintse a la resta de membres de l’equip—, però que al mateix temps reconeix sense embuts: “Quan jo ho vaig agafar, l’única activitat que es feia era jugar al rummicub i una excursió mensual”, diu, per afegir a continuació que, en contrast amb aquells temps, ara al Casal s’hi ofereixen més de vint activitats i serveis diferents al mes, que abasten des de l’activitat física —gimnàs, aeròbic, aiguagim a la piscina Juan Sanz, president del Casal d’Avis municipal, tai-xi, petanca— fins al reforç intel·lectual i la formació —classes d’ortografia i de memòria, informàtica, conferències—, passant per l’important capítol de les activitats de lleure —ball i bingo els caps de setmana, partides diàries de rummicub i de canasta, sessions de cinema, excursions mensuals d’un dia i viatges esporàdics d’una setmana, berenars, festes i revetlles tradicionals— i, a preus especials només per als socis, serveis de perruqueria i podòleg. “El que més em satisfà és veure que la gent es pot distreure, i la recuperació de les persones que fan les classes de memòria i les d’aiguagim: tota persona gran ho hauria de fer!”, diu convençut. L’entitat que presideix compta amb gairebé quatre-cents socis, que paguen una quota mòdica de menys de deu euros l’any. L’única condició per formarne part és estar jubilat. Quant a les edats, l’associada més gran és centenària —es tracta d’Àngels Ester, protagonista d’aquesta mateixa secció fa uns mesos— i el soci més jove no ha fet encara els seixanta anys. En Juan Sanz no té previst fer canvis en la seva vida. Aquest és el seu lloc, i n’està plenament convençut: “La forma de vida d’aquí comparada amb la d’allà”, opina fent referència al lloc on va néixer, “no té color, ni en aquells temps ni ara”, i afegeix amb contundència, parlant ja d’<strong>Alella</strong>: “De cap manera me n’aniria a un altre lloc: a mi m’ha tocat viatjar molt, i com aquí no s’està a cap poble”. 29 En Juan Sanz fa vuit anys que és el president del Casal dels Avis d’<strong>Alella</strong>. És un home actiu, que va introduir-se en la vida pública alellenca a través de l’associació de veïns de La Solaia i que, amb l’ajut de l’equip que forma la junta, ha dinamitzat l’activitat de l’entitat que presideix.