Descarrega PDF (15.54 MB) - Revista Alella

SALA DE MOSTRES. MIL HISTÒRIES ENTRANYABLES
Ens hem dedicat a recórrer els carrers d’Alella i a parlar amb la gent gran que hi
hem trobat. Tots tenen la seva història i a tots els agrada explicar-la. Les voleu
conèixer?
JOAN PARERAS
JOAQUIM CORTÈS
MARIA TERESA SORIANO
Tinc 91 anys. Recordo que quan era
petit a l’adrogueria de Ca la Librada hi
venien aiguanap, que era una aigua que
servia per a reanimar la gent. Fins i tot
la gent la venia a buscar de Barcelona,
nosaltres també! L’aiguanap es treia de
la flor d’uns tarongers amargants que
hi havia a la dreta del camí que va cap a
Can Magarola, i que ara ja no hi són.
Fa molts anys jo feia transports per aquí
amb vàries companyies. Als Escolapis
llavors hi vivia molta gent i jo els portava
quatre coves grossos de pa amb el tricicle.
Jo vaig ser dels primers en dur el tricicle
a Alella! Normalment ara durant el dia vaig
a fer la xerradeta a la Moncloa i volto amb
bicicleta, que d’alguna manera em serveix
de cadira de rodes perquè tinc alguns problemes
de salut, i alhora em serveix per a
fer una mica d’exercici.. sort en tinc!
Jo sóc nascuda a Alella, i per mi Alella és
el més maco del món, és el rovell de l’ou!
Quan era petita vaig viure a Can Lleonart. Al
davant d’allà hi havia la riera amb uns marges
on anàvem a passejar i a pasturar, jo
també hi duia el meu be a pasturar per allà.
Una vegada va baixar tant la riera que jo enfilada
a la paret de Can Lleonart tenia l’aigua
allà mateix i la podia tocar, i el meu pare em
cridava que baixés que allò feia por. Aquell
cop la riera es va endur un ramat de bens!
JOAN PUJOL
JOSEP GOMIS
MARTÍ SAURÍ
37
A casa nostra ens deien els de Cal Dimoni.
Recordo que una vegada un home va anar a
buscar bolets i es va quedar enredat en una
bardissa sense poder-ne sortir. En aquell moment
va passar per allà el Dimoni, i l’home li
cridà: “Salvador, que em podeu ajudar?” I el
dimoni li digué: “Sí home, ja t’ajudo jo a sortir
d’aquí...” Agafà l’encenedor i encengué foc
a la bardissa. L’home enredat va sortir d’allà
com un conill escuat! Es diu que els dos implicats
en la història eren de Cal Dimoni...
Recordo molt la nevada del 62 i el cinema que
del Cafè de Baix. Jo en feia anar la màquina,
portava les pel·lícules del Masnou i des d’aquí
un altre cop cap a baix. Compartíem el tambor
amb ells. De la nevada recordo que ningú
podia sortir de casa, va caler anar a obrir la
carretera per poder anar a baix a peu i també
portar la farina des del Masnou perquè aquí ja
no hi havia pa. La neu va ser-hi una setmana
i mitja ben bé, i durant tot aquell temps vam
estar tancats a casa a la vora del foc.
Vinc a Can Gaza a jugar a petanca els dissabtes
i els diumenges, i aquí passem el matí. A
vegades hi ha discussions molt fortes, però la
sang mai no arriba al riu. També fem alguna
sardinada, un de nosaltres paga les sardines,
un altre porta el pa... mentre uns juguen uns
altres couen les sardines i paren taula, i en
acabat tots esmorzem. Quan era petit havia
jugat molt a futbol a la riera, que era tota de
sorra. També per Festa Major es posaven les
taules a la sorra perquè no hi havia voreres.