Descarrega PDF (15.54 MB) - Revista Alella

36
EL REGAL DE REIS
IL·LUSTRACIÓ DE
DAVID ROMAN
Una de les novetats de la Festa de la Gent Gran d’aquest any ha
estat el concurs de relats, que va comptar amb una notable participació.
Les línies que acompanyen aquest requadre reprodueixen
el text guanyador del certamen, El regal de Reis, obra d’Eulàlia
Garcia.
EULÀLIA GARCIA
Era el dia de Reis. Quan em vaig despertar, inconscientment
vaig mirar els peus del llit. No hi havia cap regal.
No hi havia res. Vaig fer un cop d’ull a l’habitació i vaig
adonar-me que no era a casa meva. Per causes que ara no
explicaré, m’havien portat a una residència. Tenia vuitanta
quatre anys i... ja se sap. I no és que estigui malament, no,
però no és casa meva i em vaig posar molt trista. Sabia que
els meus fills (en tinc dos, en Ramon i la Rosa Mari) no
vindrien; sempre tenen feina. Però no volia estar trista i vaig
començar a pensar en quan ells eren petits i la vigília dels
reis anàvem a casa dels avis a cantar. Els Reis vénen, vénen,
vénen, per les muntanyes porten joguines per la canalla; els reis
vénen, vénen per l’Orient i no porten res per als nens que són
dolents.
La meva ciutat és Badalona i és costum, la vigília dels
Reis, de sortir els nens amb fanalets encesos cantant “Els
Reis vénen” i els patges els tiren llaminadures. Nosaltres
anàvem a cantar a casa dels avis. Els avis tenien una sala
molt gran, tot de cadires arrenglerades a la paret i també
hi havia una finestra al capdamunt de la paret que comunicava
amb les habitacions de dalt i per la qual queien les
llaminadures que cagaven els Reis. Amb els fanalets encesos
començàvem a cantar, els llums de la sala s’apagaven i
els Reis tiraven de tot: figuretes de sucre, pilotetes, nous,
xiulets, cacauets, caramels, joguines petites... com més cantaves
més s’apagaven els llums i més coses queien. Tots anàvem
per terra, jo la primera, recollint les coses que queien,
i quan les cadires eren plenes els llums ja no s’apagaven.
Però un dia, en acabar de cantar i recollir el que hi havia a
les cadires, el Ramon, que tenia cinc anys, tot estranyat va
dir-me: “Mama, els Reis sempre caguen el mateix caramel!”
Era un que es diferenciava dels altres perquè era molt gros.
Als grans, aquesta reflexió del nen ens va demostrar que els
nens són petits però no tontos.
Els anys van anar passant i ells es van anar fent
grans. El Ramon es va casar amb una noia de
l’Empordà i allà se’n va anar a viure. Van
tenir una nena, la primera i única néta,
i a mi que m’agraden tant les criatures
se’m va fer poc (la Rosa Maria encara
no ha tingut fills). Fixeu-vos-hi: una
néta per quatre avis que érem no ens
tocava a res. Aquesta nena ara viu en
parella i mentre jo anava aquell matí
rememorant aquell temps passat,
una noia de la residència em va dur
un auricular dient: “té una trucada”.
La trucada era d’aquella nena petita
que ara té vint-i-vuit anys i em va
dir: “iaia, estic embarassada i si tenim
una nena es dirà com tu, Laia”.
I així va ser. Va néixer una nena i
es va dir Laia. I aquest va ser
el millor regal que vaig tenir
aquell dia de Reis.