Descarrega PDF (15.54 MB) - Revista Alella

34
ON ES TROBA LA NOSTRA GENT GRAN?
Una imatge típica
de qualsevol tarda
al Casal d’Alella: una
colla d’amics jugant
al dòmino.
EULÀLIA SERRANO
“Vol jugar vostè?” Així és com em reben al pati de Can
Gaza el grup que juga a petanca. Són una quinzena, tot
homes. “Abans hi havia tres dones que jugaven, però ara ja
no vénen. Tu pots jugar, si vols.” Es troben cap a les nou
del matí els dissabtes i els diumenges de tot l’any, a l’estiu a
la pista que hi ha al darrere de la casa, a l’hivern a les altres
dues, i s’hi estan fins cap a les dotze. “Això saps fer, tu?”
se sent de fons quan un d’ells aparta la pilota del costat
del bolitx d’un sol tir. Els comentaris i les discussions són
tan autèntiques com les del millor derbi futbolístic. Juguen
en dos equips que decideixen quan arriben per sorteig, i el
nombre de jugadors depèn de quanta gent són. “Ho fem
així perquè ens trobàvem que si algú venia més tard ja no
podia jugar, i així juguem tots”. A vegades aprofiten algun
dels dies que es troben per a fer algun esmorzar o una sardinada.
“No juguis, nena, no...” em diuen després d’haver
presenciat una discussió una mica acalorada per una pilota.
“No es pot ser vell ni per un milió de dòlars” i “aquí entre
tots fem mil anys!” sembla que és la justificació a l’espectacle
que he presenciat.
“Juguem vint cèntims cada partida, i només cantem el
bingo. Qui guanya s’endú un premi de cinc productes, com
un quilo d’arròs i coses per l’estil... val la pena, no?” A Can
Gaza hi fan un bingo cada diumenge a les sis de la tarda.
S’hi troben una trentena d’avis i hi juguen, apostant poc a
ÒSCAR PALLARÈS
cada partida i guanyant premis en espècies. També a Can
Gaza hi fan altres activitats, com tallers de memòria, perruqueria,
gimnàstica i viatges més o menys lluny. “Venim al
bingo perquè no hi ha res més a fer els diumenges, no tenim
cinema ni es fan balls”. Amb la gimnàstica, per exemple,
tenen dos grups, i fins i tot un dia fan aeròbic. “Ara a
l’estiu ja hem acabat, però durant l’any també aprofitem
per a fer dinars, berenars, calçotades i altres activitats amb
el grup de la gimnàstica”.
“L’Open de dòmino d’Alella va ser en una època el més
important de Catalunya! Hi venia gent de tot arreu a jugar,
però després a altres llocs se’n van començar a fer i ara ja no
ho és”. Amb aquesta contundència ens expliquen els jugadors
l’abast del torneig de domino que es fa al Casal d’Alella
pels volts del dia 6 de desembre. Ells, però, hi juguen tot
l’any. Es troben al Casal a les tardes i han organitzat un
sistema de joc que els permet jugar tots contra tots, sense
tenir parelles establertes i sense muntar el que entendríem
com un campionat convencional. A les partides s’hi juguen
diners, “hi ha taules que juguen cinquanta cèntims i taules
que s’hi juguen cinc euros, depèn d’ells”.
“Estem fotuts a la Moncloa, aquí també hi ha crisi!”.
El lloc de trobada per excel·lència de la gent gran d’Alella
és aquest, la Moncloa, ara repartida en dos espais molt
propers entre ells. Un grupet es troben al lloc tradicional,
al davant de la Porxada, i l’altre es troba sota la Porxada,
s’asseuen en uns bancs que hi han posat, i tots dos grups
es dediquen a xerrar i a passar l’estona. “Nosaltres també
estem dividits, com els polítics, però a diferència del que
fan ells, nosaltres sí que ens parlem”. Quan pregunto per
l’origen del nom, m’expliquen que tot plegat va començar
a l’època de la Transició, quan tot plegat va canviar, i
es trobaven per a parlar i comentar els esdeveniments. Al
principi també feien algun dinar a l’Hort de la Rectoria de
tant en tant, però ara ja no el poden fer. N’havien fet també
algun al Casal quan encara podien cuinar a Can Patatina.
Ara fan una travessa cada setmana, “però no guanyem res,
només just per a cobrir les despeses i fer un sopar un cop
l’any”. A la Moncloa s’hi va al matí i s’hi xerra, s’hi debat,
s’hi comenten les coses del poble i s’hi expliquen anècdotes.
“L’alcalde ja ens coneix, sempre li diem les coses que no
ens agraden!”. Fins i tot allà mateix he trobat el seu relleu:
un grup d’alellencs una mica més joves que es troben el
diumenge a les dotze del migdia per xerrar. Som el grup de
l’àngelus”, em diuen. Quan estic a punt de marxar, a tall de
comiat, m’engalten: “et declararem pubilla de la Moncloa,
farem una festa i et posarem una banda i tot!”. Una gent
gran prou dinàmica, no?