Descarrega PDF (15.54 MB) - Revista Alella

LAIA DE BOBES
Juan Sanz va néixer el 1931 en un poblet de la província de
Segovia al qual fa 35 anys que no hi torna. Va venir a viure a
Barcelona als quinze anys com tanta gent en aquella època:
buscant feina i una vida més còmoda; i ha acabat jubilantse
a Alella, ben convençut que aquest lloc no el canviaria
per cap altre. Entremig, una vida...
L’endemà d’arribar a Catalunya ja estava treballant
en una fàbrica de llums del Poble Nou, barri on s’havia
instal·lat a casa la seva germana gran. Al cap d’un temps,
va passar a un taller on va aprendre la feina de torner i de
fresador, i més endavant va fer de mecànic especialista reparant
tramvies i autobusos; i encara més endavant, sense
abandonar mai el món de la mecànica i la maquinària, va
dedicar-se a les motos amb Mototrans i Ducati. “Abans
es canviava de feina amb una facilitat pasmosa”, comenta
mentre explica la seva trajectòria laboral; la seva següent
feina va ser en una empresa que fabricava motlles d’alumini,
però al cap del temps va acabar fent de comercial i tota
mena de tasques en un negoci propi, de plàstics, que el va
dur per mig món: “He recorregut tot Europa: la comunista
i la no comunista”, especifica, “i els països àrabs”. I mentrestant
encara esgarrapava hores al dia per estudiar, primer
la formació bàsica —”perquè quan vaig arribar amb prou
feines sabia multiplicar”, comenta—, i després peritatge
industrial.
El magatzem del seu negoci era al casc antic de Barcelona,
i allí va conèixer la seva dona. La vida familiar, amb dues
criatures, va ser el que va acostar la família Sanz a Alella.
“Havíem anat a estiuejar a Alacant... era una pallissa!”, opina,
així que van buscar algun lloc més proper al Poble Nou:
van començar sovintejant el cap de futbol del Masnou i
van acabar comprant una torre al carrer Canigó del nostre
poble, a la qual anaven els caps de setmana, fins que el 1982
van venir a viure-hi. “Llavors això no es feia tan sovint com
ara”, diu sobre el fet treballar a la ciutat i desplaçar-s’hi cada
dia des de fora. Juan Sanz va viure sempre en aquella casa
fins que, fa quatre anys, en morir la seva dona després de
set anys de malaltia, va vendre la torre i va traslladar-se a un
dels pisos de Can Vera, més petit i més proper al poble.
El camí fins al Casal dels Avis comença en una carretera
entre Madrid i Salamanca, on l’any 1995 va patir un accident
que el va deixar set mesos en cadira de rodes. “Em vaig
haver de jubilar”, explica. En aquell moment, gràcies a la
seva tasca a l’Associació de Veïns de La Solaia tenia tractes
amb l’alcalde Caralps o en Salvador Artés, que van introduir-lo
al Casal dels Avis, una entitat que fins aleshores ell
no coneixia; va viure els darrers temps a l’edifici de l’antic
Ajuntament, a la Plaça, i poc després l’entitat es traslladava
a Can Gaza. “Van pujar el Casal aquí dalt”, explica, i afegeix:
“van fer una junta de gent i em van dir si jo volia ser
president”. Va acceptar i des de llavors ocupa el càrrec al
capdavant de l’entitat.
La seva tasca diària el porta a fer gestions diverses amb
les administracions —l’Ajuntament; la Generalitat; La Caixa,
per a la qual han d’elaborar un informe semestral detallant
les activitats dutes a terme, la quantitat de gent que
hi participa, les despeses detallades, etc.— i dins del Casal
s’ocupa particularment del tracte amb les agències de viatges
per organitzar les sortides que els avis fan regularment.
“Vinc tres o quatre dies al matí i, si cal, a la tarda també”,
detalla per tal de donar una idea del temps que hi destina.
El cert és que els alellencs en general reconeixen que
Sanz ha dinamitzat el Casal d’Avis, un mèrit que ell comparteix
amb la junta de l’entitat —”Ara tenim molt bons
col·laboradors, molt bons companys”, comenta referintse
a la resta de membres de l’equip—, però que al mateix
temps reconeix sense embuts: “Quan jo ho vaig agafar,
l’única activitat que es feia era jugar al rummicub i una
excursió mensual”, diu, per afegir a continuació que, en
contrast amb aquells temps, ara al Casal s’hi ofereixen més
de vint activitats i serveis diferents al mes, que abasten des
de l’activitat física —gimnàs, aeròbic, aiguagim a la piscina
Juan Sanz, president del Casal d’Avis
municipal, tai-xi, petanca— fins al reforç intel·lectual i la
formació —classes d’ortografia i de memòria, informàtica,
conferències—, passant per l’important capítol de les activitats
de lleure —ball i bingo els caps de setmana, partides
diàries de rummicub i de canasta, sessions de cinema, excursions
mensuals d’un dia i viatges esporàdics d’una setmana,
berenars, festes i revetlles tradicionals— i, a preus especials
només per als socis, serveis de perruqueria i podòleg.
“El que més em satisfà és veure que la gent es pot distreure,
i la recuperació de les persones que fan les classes de
memòria i les d’aiguagim: tota persona gran ho hauria de
fer!”, diu convençut. L’entitat que presideix compta amb
gairebé quatre-cents socis, que paguen una quota mòdica
de menys de deu euros l’any. L’única condició per formarne
part és estar jubilat. Quant a les edats, l’associada més
gran és centenària —es tracta d’Àngels Ester, protagonista
d’aquesta mateixa secció fa uns mesos— i el soci més jove
no ha fet encara els seixanta anys.
En Juan Sanz no té previst fer canvis en la seva vida.
Aquest és el seu lloc, i n’està plenament convençut: “La forma
de vida d’aquí comparada amb la d’allà”, opina fent referència
al lloc on va néixer, “no té color, ni en aquells temps
ni ara”, i afegeix amb contundència, parlant ja d’Alella: “De
cap manera me n’aniria a un altre lloc: a mi m’ha tocat viatjar
molt, i com aquí no s’està a cap poble”.
29
En Juan Sanz fa
vuit anys que és el
president del Casal
dels Avis d’Alella.
És un home actiu,
que va introduir-se
en la vida pública
alellenca a través
de l’associació de
veïns de La Solaia
i que, amb l’ajut
de l’equip que
forma la junta, ha
dinamitzat l’activitat
de l’entitat que
presideix.