Dempeus per la Salut Pública - Comunistes

com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la
prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de
Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc
de procedència. Catalunya va anar doncs –i tristament-- per davant de la
Llei 15/97 de "noves formes de gestió".
L’experiència catalana afavorida per la Llei 15/97 permet que altres comunitats
segueixin amb forta embranzida les tendències privatitzadores, i en
destaquen de manera especial la de València i la de Madrid, on s’aplica
la política de col•laboració público-privada (PPP ) per a construir i explotar
establiments sanitaris i que va sorgir al Regne Unit el 1991. En diferents
fases, hi ha 13 hospitals a la Comunitat Valenciana i els centres de salut
de Torrevieja, Dènia, Manises y Elx (que representen l’atenció a un 25% de
la població). A la Comunidad de Madrid són 8 els nous hospitals de gestió
directa, i que han aixecat importants protestes per part de la població afectada
en la mesura que a la Comunitat madrilenya s’han perdut en 10 anys
un 23% dels llits hospitalaris (El País, 2009). La Comunitat Valenciana, per
la seva banda, presenta els resultats pitjors en salut de tot l’Estat.
De totes maneres, aquestes nefastes experiències sols segueixen les orientacions
de la Unió Europea, des d’on es van emetent orientacions i propostes
reiterades per a la construcció d’ un "mercat sanitari intern" adient
amb el contingut dels diferents Tractats i Directives.)
la S a n i t a t P r i v aD a c o S t a M é S q U E l a P ú b l i c a
D’aquesta manera es va aprofitant per part de les empreses privades que
“inverteixen” en el sector sanitari les vies d’expansió per als guanys del
capital dels que hem estat parlant abastament. Fins i tot la OMS (2006),
en un estudi sobre la col•laboració pública-privada, denuncia que a la privada
tot és més car, tant la construcció com el funcionament. I afegeix:
“Aparentment és una forma de tenir ajuda financera del sector privat per
a finançar estructures cares, però a mig i llarg termini el cost pot ser més
gran que si l’hagués assumit el sector públic… (arrendament de la infraestructura,
prestació de serveis, contractes… tot això impedeix que s’aconsegueix
l’estalvi que es pretenia.)
La conclusió que en podríem treure és que la salut està malalta a Europa,
i donarem tan sols per il•lustrar-ho dues cites que semblen particularment
rellevants. Per una banda, diu Frédéric Pierru, sociòleg i investigador del
CNRS:
- 118 -