Dempeus per la Salut Pública - Comunistes

llistes d'espera d'anys. Aquest cost s'afegeix a la realitat que la majoria de
les persones amb FM, SFC o SQM no reben ajudes o pensions com farien
si tinguessin una malaltia més coneguda i menys qüestionada 40) .
Aquesta combinació d'injustícies econòmiques provoca que molts dels
malalts de SSC acaben sent, al no poder pagar-se un lloguer o hipoteca,
“sense-sostre invisibles”, acaben vivint a casa d'altres persones, canviant
freqüentment de casa, molt sovint en situacions abusives com podem veure
a continuació:
- José Manuel té 48 anys. Fins a fa uns anys treballava, era amo de la seva
casa i el seu cotxe, estava casat i tenia una filla. Va treballar i va cotitzar
durant trenta anys en treballs precaris. En el seu últim treball amb una companyia
de gas, va emmalaltir amb fibromialgia, SFC/EM i SQM. Va trigar
diversos anys a rebre un diagnòstic i el que li van donar va ser de fibromialgia,
malgrat que presentava les tres malalties i la seva exposició a tòxics
en l'àmbit laboral era molt obvi. Durant els anys que no va tenir diagnòstic,
va perdre la seva família, amics, companys del sindicat i del seu partit d'esquerres,
que el veien com un “cuentista”. La seva relació de parella no va
aguantar l'estrès de la situació i es van separar. Va viure a cavall entre la
casa d'un germà, que creia que la seva malaltia eren “neures”, i la dels seus
pares que, per llei de vida, van morir. Se li va acabar la baixa laboral i li fou
denegada una pensió. Mentrestant, a l'hospital públic, l'únic tractament que
li oferien, a part de psicotròpics, era la Teràpia Cognitiva Conductual, en la
que li deien que pensés més en “positiu”. Ara José Manuel s'ha quedat sense
no-res. Diu: “Ara, per la combinació de la fibromialgia i del govern, sóc un
indigent. He estat una persona amb projectes, però ara només sóc un malalt
i un exclòs. No tinc valor per a suïcidar-me” 41) .
És més rendible per a les farmacèutiques i els governs que es diagnostiqui
a les persones amb SSC com “fibromialgia lleu” perquè així les farmacèutiques
poden comercialitzar medicacions que encara poden fer creure que
funcionen per a aquesta malaltia 42) i els governs no han de donar pensions,
ja que una “fibromialgia lleu” no és necessàriament tan invalidant com
40) Col·lectiu Ronda (2008). Las enfermedades invisibles: Fibromialgia, fatiga crónica…
Barcelona: Col·lectiu Ronda.
41) JMCG. Comunicación personal. 29 de septiembre 2009.
42 )Jara M (2009). La salud que viene: Nuevas enfermedades y el marketing del miedo.
Barcelona: Ediciones Península.
- 93 -