El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes ...

El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes Pilar Juanhuix
Abans de conèixer un “principi del mal”, l’home, portat per la
seva tendència de jutjar les coses segons el plaer o el dolor
que li produïen, atribuïa els esdeveniments desagradables,
l’acció nociva dels elements, a la intervenció d’un dimoni.
Seguint un sistema de pensament animista, tota la naturalesa
era plena de dimonis, dimonis benefactors o malfactors.
Violant també parla d’un estadi posterior a l’animisme on es pot trobar el concepte
d’un dimoni del mal, dominador de totes les forces hostils i perjudicials a l’home,
que, sempre oposat al concepte d’un déu-pare, deriva en un sistema dualista
d’interpretació de l’univers, marcat per la presència de dos principis bàsics, el
principi del Bé i el principi del Mal. I, en aquest sentit, també són nombrosos els
mites de diverses cultures que contemplen figures representatives d’aquest
dualisme: Osiris i Set, pels egipcis; Ahura Mazda i Ahriman, pels perses; Bielbog i
Czernibog (el déu blanc i el déu negre), pels eslaus... El cas és, però, que amb el
cristianisme es començà a anomenar dimonis a tots el déus pagans.
D’altra banda el terme diable, que originàriament significava “adversari”, feia
referència, més concretament, a l’acusador o fiscal en un judici. Al respecte, es
pot dir que l’Antic Testament hi fa al·lusions quan imagina que a la cort celestial hi
ha un acusador que presenta a Déu les infidelitats dels homes (Za 3, 1-5;Jb 1,6-9)
i que exerceix al mateix temps el paper de temptador (1Cr 21,1) 24 . De mica en
mica, però, el nom passa a designar la personificació de les forces del mal,
essent-ne un exemple la seva identificació amb la Serp del jardí de l’Edèn. Tot i
això, és en el Nou Testament que el diable té una presència gairebé constant. I la
té com a adversari de Déu. Segons la literatura apòcrifa judaica, el diable era un
àngel que per la seva supèrbia fou expulsat del cel i llençat a la terra per l’arcàngel
Sant Miquel. En la seva caiguda l’acompanyaren altres àngels, que també
adquiririen la categoria de dimonis i dels quals Satanàs, el diable en majúscules,
esdevindria “el príncep dels dimonis” (Mt 12,24). Ho exemplifica el passatge bíblic
on s’esmenta que “el gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanàs, el qui
enganyava el món sencer, va ser llençat a la terra, i també els seus àngels hi
foren llançats amb ell” (Ap 12,9). Tot i això, els textos bíblics afirmen que no fou
vençut ni ho serà fins a la fi del món.
24 Les abreviacions de totes les citacions bíbliques aparegudes en aquest estudi
presenten l’estructura (llibre, capítol, verset). I el nom del llibre de la Bíblia a què
correspon cada abreviació s’especifica en l’annex 3.
18