El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes ...

El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes Pilar Juanhuix
l’home manifesta la seva convicció de poder sortir del mal pas en què es troba.
Així, a Els tres segadors l’hereu, en no trobar segadors per al seu blat, exclama:
“Baldament haja de donar l’ànima al diable, no tornaré sense segadors!” 42 ; i el
traginer de La pujada de Sant Antoni, s’encara a les seves bèsties per tal que
estirin el carro tot dient-los: ”No pujareu? Encara que m’hagi de donar al
dimoni!” 43 . En aquests casos, malgrat no haver-hi una crida expressa, l’aparició
del diable és immediata, la qual cosa fonamenta la prohibició de caràcter popular
que, segons Soler i Amigó (1998:604), hi ha de pronunciar certs noms pel fet de
ser sagrats, sobrenaturals o malèfics.
I, amb independència de qui proposa el pacte, també trobem exemples de
llegendes on, en un principi, l’home no és conscient que està pactant amb el
diable. Ell tracta amb un “senyor vestit de negre” (Les nou veritats, La pujada de
Sant Antoni), o amb “un home xacrós i xaruc” (Castell d’Òdena). Serà
posteriorment que s’adonarà d’allò que ha fet i amb qui ha pactat. Aquest actitud
enganyosa del diable no ens ha d’estranyar si recordem la caracterització que
n’hem fet com a gran mentider i com a ésser capaç de presentar-se sota múltiples
aparences 44 . Però, aquest fet de “no ser conscient d’estar pactant amb el diable”
resulta discordant amb el caràcter herètic que la mentalitat medieval atribuïa al
pacte i que s’erigia com a fonament bàsic d’acusació en els delictes de bruixeria. I
és que els processos de bruixeria partien del pacte com d’un acte explícit (directe
entre persona i diable) o implícit (a través d’un intermediari) però, en tot cas, un
acte conegut i consentit, per la qual cosa es relacionava fermament amb
l’heretgia. Fins i tot quan Burton (1984:87-89), en parlar dels ajudants humans del
diable, destaca que “los judíos y los herejes es posible que, al menos a veces, no
sepan que sirven al diablo” l’autor remarca que “los padres 45 habían argüido que
todos los autores del mal son instrumentos de Satán, tanto si lo saben como si
no”. Així doncs, al marge de qui inicia el pacte, l’ètica moral cristiana conclou que
el resultat és el mateix, és a dir, l’aliança amb el mal. I això és condemnable.
42 Annex 1- pàg.72.
43 Annex 1- pàg.76.
44 Veure l’apartat 2.3.1.
45 “Grup d'escriptors insignes dins el cristianisme, pertanyents normalment a la jerarquia
eclesiàstica, a qui es concedeix aquest títol de distinció per la seva vida i els seus
escrits, i que van exercir els seus ensenyaments durant els primers segles de la història
de l'Església cristiana”. Definició ampliable a
http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/gen-33j5.htm [Citat: 20-04-05].
40