El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes ...

El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes Pilar Juanhuix
dos són eterns, talment com el Mal és el contrari del Bé. L’Infern és la foscor i el
dolor, el Cel és la llum i la felicitat. L’infern és el càstig i el Cel és el premi.
Però, on és l’Infern? L’opinió més estesa, encara que no l’única, és la que el situa
a les profunditats de la terra. Graf (1991:172) parla d’un regne intermedi, el món
terrenal, d’on emigren ànimes ininterrompudament, les unes cap al Cel, en un pla
superior, i les altres cap a l’Infern, en un pla inferior. Amb tot, el mateix Graf
(1991:173), a El diablo, i Soler i Amigó (1998:361), a Enciclopèdia de la fantasia
popular catalana, són dos dels molts autors que han aportat diferents versions de
la localització de l’Infern que van des de situar-lo al cel, fins al fons del mar,
passant per la ubicació en l’espessor d’un bosc inaccessible. I les llegendes també
contribueixen a difondre aquesta multiplicitat de possibles localitzacions. Un
exemple clar n’és la del Castell del diable, en la qual l’Infern es troba en un castell
situat al cim del puig de l’Alia, a la Garrotxa. Allí, en una de les seves cambres, el
diable “enforquillava ànimes i més ànimes i les tirava al foc” 61 . En aquest castell es
creu que hi ha una de les moltes boques de l’Infern. Les anomenades boques de
l’Infern eren coves, forats, estanys i gorgs (com el de Les ovelles i el marrà del
gorg Negre de Sorreigs) que la gent pensava que hi comunicaven. I, malgrat la
creença que, un cop s’hi arriba, l’Infern és un destí final i etern, el llegendari
contempla figures com la del Comte Arnau qui, malgrat haver-hi estat condemnat
per haver-se venut al diable, en surt i es passeja per la Terra.
Amb tot, allò realment destacable és que qui pacta amb el dimoni i no se’n
penedeix (La pujada de Sant Antoni) mereix un càstig, i el càstig és l’Infern, un
indret simbòlic que representa la “vessant negativa de l’existència del més enllà,
també de l’inconscient, del psiquisme” (Soler, 1998:360). Però, malgrat el seu
caràcter transcendental, el cristianisme s’encarrega de difondre’n la imatge de
destí real més que no pas simbòlic.
3.3.4.2.- El penediment
En la doctrina cristiana, qui pacta amb el diable adquireix el caràcter de persona
condemnada a l’infern, fora que es penedeixi i es confessi a Déu. És per això que,
en parlar del destí de l’ànima, hem fet esment del penediment com a mitjà de
salvació. Amb tot, en molts dels casos de pacte amb el diable jutjats en els
61 Annex 1- pàg. 67.
48