El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes ...

El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes Pilar Juanhuix
provoca i convida amb seductores propostes que intenten que l’home cedeixi a les
seves ofertes. Quan això passa i es cau en la temptació, és quan s’incorre en el
pecat. La Bíblia és plena de referències a aquesta característica del dimoni amb
versicles on es pot llegir que Satanàs és “un temptador” (Mt, 4,3), “és el pare de la
mentida” (Jn 8,44) o que és un enganyador professional que “es disfressa d’àngel
de llum” (2 Co 11,14). Alguns Sants (Sant Antoni, Sant Martí...) i fins i tot el mateix
Jesucrist fou temptat pel diable quan, després de portar-lo dalt d’una muntanya , li
mostrà tots els reialmes del món i li digué: “et donaré tot això si et prosternes i
m’adores”. (Mt 4,8). Altra cosa és que s’interpreti aquestes temptacions com a
proves de fe del mateix Déu per tal de posar a prova la fidelitat vers ell.
En aquest marc, podem parlar del pacte com a fruit de la cara temptadora del
diable. Aquest aprofita la feblesa o la desesperació humana per oferir-li allò que la
persona més desitja, sense que valori prou bé tot el que això comporta, que si bé,
a nivell transcendental, es tradueix en el càstig etern, en l’àmbit quotidià ho fa en
aspectes més palpables, com els que deriven de la Inquisició.
2.3.2.- La bruixa
En les llegendes catalanes, la bruixa acostuma a esdevenir un altre dels
personatges que simbolitzen el Mal. Així, malgrat que de la pràctica de la bruixeria
tant se n’encarreguen bruixes com bruixots, allò més corrent en la imaginació és
concebre com a encarnació del Mal a una dona vella, plena d’arrugues, bruta i
despentinada. Es tracta d’una imatge que ha arribat fins als nostres dies en
representacions com les dels dibuixos animats infantils i que contribueix a
potenciar de forma senzilla i planera aquesta idea de persona dolenta. I la tradició
catalana no s’allunya d’aquest estereotip ja que, en paraules de Gomis (1987:41)
per al nostre poble, la bruixa és quasi sempre una dona vella,
de pell arrugada, de llavis prims i descolorits, d’ulls petits,
enfonsats i ribetejats de vermell; de cabells blancs, escassos i
mal pentinats; de cos estrafet, de mans llargues, primes i en
forma d’urpes; de vestit apedaçat i sabates a retaló; (..) la
bruixa, a més de vella, és pobre i repugnant i va esparracada”.
Hope (1988) explica aquest predomini femení en els escrits i en les
representacions pictòriques com a resultat del fet que la majoria dels acusats de
bruixeria, en l’època de la Inquisició, eren dones. L’autor també cita personatges
de l’època que varen tractar el tema de la bruixeria, com ara J. Nider que, pels
20