El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes ...

El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes Pilar Juanhuix
casal d’Israel després d’aquells dies serà aquesta: Posaré la
meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor (Jr 31,31-
34)
Aquesta aliança queda ratificada amb la mort de Jesús en la creu, prèvia
anticipació en el darrer sopar, on “Jesús ofereix el calze als deixebles tot dient:
beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l’aliança vessada per tothom
en remissió dels pecats“ (Mt 26,27-28).
Però, en gran mesura, el fet que l’home hagi d’afrontar l’elecció entre dos tipus
d’aliança de caire oposat s’explica perquè, en parlar de Déu i del diable, ens
trobem amb dos universos confrontats. De fet, el diable és un compendi de tot allò
que no pot ser el Déu dels cristians, i quan popularment es diu que “el diable tanca
les portes i Déu les obre” el que s’està fent és posar de manifest un dualisme de
forces i poders sovint associats al Bé i al Mal, al Cel i a l’Infern, a la Llum i a les
Tenebres, a la Veritat i a la Mentida. I podríem afegir-hi el contrast entre Creació i
Caos, però, fins i tot quan aquest no es té en compte i es reconeix al diable una
vessant creadora, l’oposició hi és present. Soler i Amigó (Soler, 1990:37) ho
exemplifica tot dient que la tradició atribueix a Déu la creació del taronger, la
dolçor, i al diable la del llimoner, l’aspresa; Déu va fer el romaní, olorós, i el diable
la ruda, pudent; Déu creà el rossinyol i el diable el gaig; el cavall és de Déu i el
boc del diable. Un joc de contraris que s’amplia a molts altres exemples del regne
animal i vegetal.
El cas és que, en el marc social del cristianisme d’ençà de l’edat mitjana, ens
trobem amb aquest dualisme concret que influeix considerablement en la
quotidianitat diària de la gent de l’època, i que sovint justifica el Bé i el Mal en una
societat on
la cultura popular tradicional ha estat, d’alguna manera, una
cultura de la por (...) davant amenaces reals o imaginàries.(...)
Viure segons una concepció màgica de la vida i del món
comporta temor i dependència, sota unes lleis sobrenaturals
que no s’arriben a dominar dins una lògica que no s’arriba a
comprendre (Soler, 1998:587).
En aquest marc, la idea de Déu permet donar explicació a tot allò bo que envolta
l’home, mentre que la del dimoni justifica tot el mal pel que l’home no troba cap
més explicació. Aquesta creença en Déu i el dimoni, ben administrada per la
24