El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes ...

El simbolisme del pacte amb el dimoni en les llegendes catalanes Pilar Juanhuix
destaca la figura de l’antropòleg, lligat a l’escola anglesa, Pierre Saintyves, el qual
es mostra convençut que les rondalles populars són un compendi de rituals
primitius, conclusió a la qual va arribar després d’interpretar els contes de Perrault.
També l’antropòleg rus V. Propp, en la seva anàlisi al voltant de les rondalles de
fades, veu en bona part dels motius que apareixen en els contes meravellosos el
reflex de diverses institucions socials. Així mateix, aquesta vessant de l’estudi
folklòric també ha rebut aportacions d’àmbits com la psicologia i la psicoanàlisi.
N’és una mostra el treball del psicòleg infantil Bettelheim, qui, en el seu llibre
Psicoanálisis de los cuentos de hadas (1979), centra la seva atenció en els contes
de fades, els quals considera que plantegen conflictes existencials amb missatge
alliçonador, com ara que les dificultats de la vida formen part de l’existència
humana i que si la persona, en lloc de fugir-ne, s’hi acara, en surt finalment
triomfant.
I pel que fa al simbolisme en el pacte, prèviament cal considerar que l’estructura
narrativa de les llegendes que giren al voltant d’aquest tema neix a resultes d’una
situació força estandarditzada que es resumeix en el fet que el dimoni complau els
desigs d’aquell amb qui pacta a canvi d’obtenir la seva ànima o la d’algú altre
prèviament designat, en un termini determinat. A partir d’aquesta estructura,
intentar descobrir la significació de la idea del pacte amb el dimoni a través de
l’anàlisi dels seus elements simbòlics esdevé un exercici de recerca del missatge
que porta implícit aquest acte, un missatge que ens endinsa en la nostra pròpia
història, tant des d’un punt de vista empíric com espiritual. I és que no hem
d’oblidar que la llegenda
ha estat la base de la història de tots els pobles malgrat les
seves correlacions amb el món meravellós, ja que ha actuat
com una mena d’història per via de la tradició oral i ha
transmès tota una sèrie de creences i de fets que són ressò,
sovint, de temps antiquíssims (Violant, 1982:9).
En aquest sentit, les llegendes relacionades amb el diable tendeixen a explicar
uns determinats fets de caire insòlit gràcies a la intervenció d’aquest ésser en
l’existència del qual es creu malgrat el seu caràcter imaginari i sobrenatural. I,
del resultat de la seva interacció amb l’home, en resulta la confrontació entre dos
mons, el dels éssers humans i el dels éssers imaginaris. En aquest particular
duel, l’home és presentat com un integrant del poble, del qual sovint coneixem el
lloc i el temps en què visqué i, fins i tot, el nom o la família a què pertanyia. Del
diable, per contra, sabem que regna a l’Infern i que se l’acostuma a relacionar
28