Vilaweb - Llibre d'estil

xi. TERMES ENLLAÇATSEn un mitjà com VilaWeb una informació s’amplia amb remissions a les fonts o a recursosinformatius complementaris, val a dir, amb un vincle o enllaç, que sol consistir en un terme, omés d’un, subratllat i en blau. Doncs bé, el vincle ha d’ésser tan concret i apropiat com siguipossible, bo i procurant que no sigui gaire llarg (no hauria de superar els tres mots):1. Quan l’objecte de la remissió té nom propi (persona, lloc, entitat, empresa, mitjàinformatiu, web, recurs…), és aquest nom que ha de fer de vincle:Pau Gasol, Els Pets, Menorca, Amnistia Internacional, Ford, El Punt, Time, CNN, SomRàdio, Softcatalà, Google, DOGC, Enciclopèdia Catalana, Wikipedia…;2. En el cas d’una obra o d’una exposició, és el títol que en fa: 107Marc i el seu germà, Terra baixa, Solitud, Fruits Sex, Gioconda, Saló Nàutic…;3. Ara, en els altres casos, ens servirem d’un terme prou definitori o indicatiu de la matèriade l’enllaç, preferentment un substantiu (també una indicació temporal, etc.), i defugirem,tant com sigui possible, falques com ‘ací’, ‘aquest enllaç / vincle’, ‘aquesta adreça / pàgina’,‘així’, ‘d’aquesta manera’ o similars. 108govern X, Parlament X, llei, decret, reforma, procés, estudi, informe, horari, catàleg,servei d’urgències, ensenyament públic; (atemptat) 11 de març…4. Si, tanmateix, resultés indispensable de fer l’enllaç amb un verb, el vincle ha de contenirla forma verbal completa:X i Z han estat detinguts (no pas detinguts i prou), (els premis ) es van anunciar (no,simplement, anunciar)…C. ‘Nomenclatura’Aquest apartat no s’ocupa pas de terminologia en el sentit d’una especialització de l’activitathumana, sinó d’allò que en podríem dir els noms amb què designem la nostra realitatcol·lectiva i els que indiquen les realitats col·lectives diferents de la nostra.Sense falsejar-la, la realitat se sol veure diversament segons que es designi amb un terme oamb un altre. Al capdavall, és aquesta condició de veure, i copsar, la realitat i elsesdeveniments diversament que ens els fa anomenar distintament, alhora que nomsdiferents d’una mateixa realitat ens la fan veure diferentment. I ja sabem que la comunicació,àdhuc la més objectiva possible, és tributària, en part, d’una manera de veure i dedenominar les coses.107 Si el títol fos tan llarg que el vincle semblés excessiu, o bé podem resoldre’l amb un recurs genèric relatiual títol, o bé amb un mot que en formi part i que el representi inconfusiblement.108 És clar que una remissió múltiple a un mateix objecte es pot indicar, posem per cas, amb ‘en aquestespai’, aquest altre i encara aquest.90