eBook DEMO del libro Cuina i Cuiners a la Corona d'Arago i Catalunya - volum II

Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya
298 B) Dies de Guerra.
Alguns aspectes de la rereguarda i la guerra
escassejaven. Amb dificultats i sota la protecció de la fosca (perquè els guàrdies civils constantment
disparaven contra els que passaven per la Rambla), de l’Hotel Falcón [establiment incautat pel POUM]
portaven menjar per als quinze o vint milicians que ens trobàvem a l’edifici de les oficines del POUM,
però amb prou feines arribava per a tots, i per això els que podíem anàvem a fer els àpats a l’Hotel
Continental. El “Continental” havia estat “coŀlectivitzat” per la Generalitat, i no, com la majoria dels
hotels, per la CNT o la UGT, i era considerat com a terreny neutral.“
Quan parla del menjar dels hospitals diu: “En tots els hospitals el menjar era molt bo, massa
bo, diria. Sembla que la tradició, més a Espanya que en cap altre lloc, consisteix a atipar els malats amb
menges pesades. A Lleida els àpats eren terrorífics. L’esmorzar, cap a les sis del matí, consistia en una
sopa, una truita, estofat, pa, vi blanc i cafè, i el dinar encara era més abundós; i això en una època en
què la major part de la població civil passava molta gana. Sembla que els espanyols no tenen cap idea
del que és una dieta lleugera. Donen el mateix menjar als malalts que als sans, sempre els mateixos
plats, suculents, greixosos, xops d’oli d’oliva”.
A finals de l’any 1937, quan torna a Barcelona de permís del front: “La carestia de queviures,
que havia fluctuat al llarg de la guerra, es trobava en una de les seves pitjors fases. El pa escassejava i
les classes més barates eren adulterades amb arròs; el pa que els soldats menjaven a les casernes era una
cosa infecta que semblava màstic. La llet i el sucre anaven molt escassos… L’oli d’oliva, que els espanyols
fan servir per a mitja dotzena de coses diferents, també era rar. Les cues de les dones que esperaven per
poder comprar oli d’oliva eren controlades per guàrdies civils a cavall que de vegades es divertien fent
recular llurs cavalls i mirant de trepitjar les dones”.
Mentre estava a l’Hospital General, en tractament del seu braç ferit, diu: “Em moria de ganes
d’allunyar-me de tot allò, d’allunyar-me d’aquella horrible atmosfera d’odis i sospites polítiques, dels
carrers plens d’homes armats, dels bombardeigs aeris, de les trinxeres, les metralladores, els grinyols
dels tramvies, el te sense llet, la cuina oliosa i la carestia del tabac, de gairebé tot el que havia après a
associar amb Espanya”.
Parlant d’un amic seu del POUM que estava a la presó: “En Kopp ens parlava del amics que
havia fet entre els altres presoners, dels guardians, alguns dels quals eren bones persones, mentre que
d’altres insultaven i pegaven als presoners menys coratjosos, i del menjar, que era pitjor que el pinso
per als porcs” (Orwell 1982: 130-207).
La majoria de textos autobiogràfics corresponents a persones que van viure la guerra parlen
de les famoses “píndoles del doctor Negrín”. Només un exemple, la valenciana Maria Mateu Baviera
(n. 1924) recorda: “El grapat de llentilles en què hi havia més cucs que llentilles… i que apartaven els
cucs i si en quedava algun, doncs millor, més aliment”, imatge que devia quedar gravada en l’imaginari
coŀlectiu i que el director Antonio Mercero va filmar a La hora de los valientes (1998) (Villanueva
2010: 91).
Una anécdota dins el conflicte bèŀlic:
de xarrich de cuina a ministre de la República
Quan el Govern de la República es va traslladar a València, en una data no especificada, però
segur que abans dels fets de maig de 1937, el vaixell anglès Hood va atracar al port de la ciutat i el
capità va convidar a un sopar a bord un membre de cada partit que estava representat en el Govern.
A l’hora de decidir quina era l’etiqueta de visita es va optar per l’smoking. La pregunta que va fer
algun dels ministres era quin anarquista acceptaria vestir una peça tan simbòlica de “l’enemic de
classe”. Encara més, quin anarquista tindria un smoking “de propietat”. Davant l’astorament de tots,
García Oliver va contestar: -Jo!
-¿Usted?- li preguntà Indalecio Prieto.
-¡Sí, de cuando era camarero!
Josep Garcia i Fortuny