eBook DEMO del libro Cuina i Cuiners a la Corona d'Arago i Catalunya - volum II

Cuina i Cuiners de la Corona d’Aragó i Catalunya
390 C) Honorant els nostres mestres cuiners-escriptors.
Joan Vila i Gelpí
dir, cinc-centes de les antigues pessetes de l’època, a més de córrer amb les despeses de la pensió i del
vestir. Durant dos anys va treballar sense cobrar “ni un ral”. Però el sacrifici va valdre la pena, car va
sortir de Justin - la casa creadora dels “sopars de duro”- amb uns coneixements sòlids de la cuina.
Consta que l’any 1906 estava afiliat a l’Artística Culinària, ja que es conserva un títol expedit
per aquesta Societat. Per la importància cabdal que té per aquest llibre, i atès que és el primer
document d’aquestes característiques que he tingut a les mans, reprodueixo el seu contingut:
“Sociedad Artística Culinaria de Barcelona. Título de socio Número expedido por la junta directiva
de la misma a favor de:
D. Juan Vila, por cuanto reúne las condiciones que determina el reglamento.
Barcelona 1 de Noviembre de 1906.
El Presidente (signatura ben llegible), Juan Solà.
El Secretario (signatura ben llegible), José Roig.
Hi ha un segell que diu: “Sociedad Artística Culinaria de Socorros Mutuos de Barcelona”.
(Com que no disposo del llibre d’associats, com ja he comentat, no puc saber la data del seu
ingrés, encara que podria ser que fos expedit en el moment de donar-se d’alta de la Societat o en tot
cas, en dates molt properes).
Des de Barcelona va començar a córrer món (en aquella època era quasi bé obligat anar a
l’estranger per a tot aquell que volia arribar a ser un bon professional de la cuina): “El prestigio social
de estos profesionales [referint-se als mestres de cuina] aumenta en los primeros años del siglo XX,
cuando surge un grupo que no se limita a repetir lo aprendido sino que estudia y hace su formación
en los grandes hoteles de París o Londres y en las grandes mansiones de los Rothschild, el Conde de
Romanones o el duque del Infantado, por ejemplo” (Simón 2006: 271).
Així, el trobem a l’Hôtel Majestic de París, que abans havia estat el Palais de Castille, que abans
havia estat la residència de la destronada Isabel II d’Espanya [1868-1904]. En aquest establiment, i
per una foto que es conserva, he pogut comptabilitzar gairebé fins a cinquanta persones de brigada;
Josep Garcia i Fortuny