eBook DEMO del libro Cuina i Cuiners a la Corona d'Arago i Catalunya - volum II

More documents

Recommendations

Info

Cuina i Cuiners de la Corona d’Aragó i Catalunya 380 C) Honorant els nostres mestres cuiners-escriptors. Antonio Santacreu Pociello Invalidesa i Mútua de Defuncions”, ni en el llistat dels associats que van ingressar al Servei Militar, ni dins les sortides de la Caixa Mútua de Defunció, ni en el llistat de mutualistes, i tampoc en el llistat dels que, en tancar l’any 1935, figuraven a la llista de morosos. El motiu que no estigui en aquest col·lectiu és perquè verdaderament no hi estava associat o perquè havia mort abans d’aquell any). A Barcelona, el mestre Antoni Santacreu va viure al carrer dels Còdols. El seu germà Francisco va viure a la mateixa escala al voltant de 1934-35. Francisco tenia tres fills i en aquesta data ja era vidu. Per les festes de Nadal, el seu tiet Antoni portava els nebots a la Fira de Santa Llúcia. Com que en aquestes dates encara era solter, els nebots el cuidaven i arreglaven la seva roba personal i professional. Sempre recordaven els barrets de cuiner que portava el tiet Antonio. Va prestar els seus serveis a l’hotel Ritz i tal vegada a Can Culleretes. Antonio es va casar, probablement l’any 1935, amb la senyora Lola (la família no recorda els cognoms). No van tenir descendència. Els seus nebots recorden que el dia de les seves noces els nuvis es van passejar en un cotxe de cavalls. Els familiars encara vius em comenten que li agradava escriure i que, sobretot, s’inspirava al cementeri. Va desenvolupar tota la seva vida professional a Barcelona. Quan va tornar a Lleida, se suposa que ja jubilat, va viure al carrer Madalena, nº 2 on va regentar una fonda. Quan ja van deixar-la, van anar a viure amb la seva muller, a una casa que tenia de la seva propietat al carrer Sanmartí. Va morir abans que la seva muller el dia 31 de juliol de 1983, als 88 anys d’edat. Els anys 1927-28 estava afiliat a l’Asociación Profesional de Cocineros de Cataluña, car veiem que per aquestes dates va cobrar del “Socorro al Parado forzoso” durant onze setmanes. Això em fa pensar que aquell estiu va anar de temporada (Revista 1982, nº 3). També em consta que abans havia estat afiliat a L’Artística. Va coŀlaborar en la Revista Culinaria, en diversos números, tant amb poesies com amb articles en prosa. L’últim va ser publicat el gener de 1936 amb el títol A nuevos tiempos, nuevas obras, on fa un breu repàs dels dos coŀlectius de cuiners i els estires i arronses que hi va haver entre ells. En l’“Estat demostratiu de Comptes” de la Germandat Art de Cuiners de Barcelona” (Montepío) corresponent a l’any 1935, figura que hi va ingressar el 1934 amb el nº 619, el penúltim del llistat; s’hi fa constar “domicili desconegut”. Tal vegada sigui perquè es va casar, la qual cosa coincidiria amb la informació de què disposo, esmentada abans, i no estava a Barcelona. En el Registre de Socis, en el llistat confegit l’1 de gener de 1935, no figura com a mutualista i menys encara en el llistat que es va fer després de la Guerra Civil. Amb les dades d’aquest llibre i les obtingudes per altres autors -Regàs és de la màxima importància-, he intentat refer una part molt minsa de la història del cuiners en el període que va del 1885 al 1966, any de l’edició del llibre de Santacreu, i posteriorment, fins a la creació de la Associació de Cuiners i Rebosters de Barcelona. Però no tan sols parlo d’un cuiner sinó també d’una persona que escriu poesies o que és capaç de fer obres de teatre, ja que el 1917, quan només tenia 22 anys, va posar en escena la seva obra El hijo de sus entrañas, un drama en tres actes i en prosa. La premsa de l’època va elogiar molt favorablement aquesta estrena, més pròpia d’un autor consagrat que no pas d’un novell. Molts anys més tard, el 23 de febrer de 1958, va estrenar al teatre Talia de Lleida l’obra en llengua catalana, La Llima, un drama en tres actes que va tenir força ressò entre el públic. La seva vessant de poeta també queda reflectida en els versos que va dedicar a la seva mare –que havia mort el 25 d’agost de 1938, als 73 anys-, i que figuren en la seva làpida: Josep Garcia i Fortuny
Cuina i Cuiners de la Corona d’Aragó i Catalunya 389 C) Honorant els nostres mestres cuiners-escriptors. Joan Vila i Gelpí Joan Vila i Gelpí Un mestre dedicat a l’ensenyament culinari Joan Vila i Gelpí va néixer a Blanes el 24 de juny de 1882, a les tres del matí, al carrer “Ancha”, nº 20. Era fill de Salvi Vila i Telladas i de Josefa Gelpí i Ferrer. Per línia paterna era nét de Salvador Vila i Cortils i Dolores Telladas, i per línia materna, de Buenaventura Gelpí i Maria Ferrer, tots naturals de la vila de Blanes. Se li van posar els noms de Joan Salvador Buenaventura. Era descendent d’una nissaga de naviliers fundada l’any 1726 per Salvi Vila. Aquest va ser patró de cabotatge i els seus fills, Salvi, Salvador, Josep i Ventura, pilots de la marina mercant. Van fer construir una barca de mil quintars que transportava corbes de roure i alzina, balustres de poll, entre d’altres i feia la ruta de Blanes als ports de Galícia. De tornada, portava farines, cigrons, faves, etc. Amb el temps, van fer construir un veler per fer la ruta d’Amèrica. N’era el capità Joan Vila i els seus fills actuaven de pilot i nostramo. La seva destinació era Cuba i l’Argentina, amb vins del Penedès, cebes i alls de València. Tornava a Barcelona amb cafè, sucre, etc. Aquesta travessia era dura, llarga i perillosa. El capità Salvi Vila, víctima d’una malaltia, hi trobà la mort. A la població de Blanes, una de les fondes més antigues era la Fonda Vila, al carrer Ample, on avui hi ha el Teatre. Se’n conserven referències des del 1893, data en què els Vila van abandonar els negocis marítims. Recordant el passat mariner de la família, a l’escala principal de la fonda hi havia dos petits vaixells. Per tant el jove Vila va créixer entre cassoles i fogons. Quan tenia setze anys –l’any 1898-, va entrar a treballar a Casa “Justin”, de la Plaça Reial, a Barcelona. Introduir-se en aquest temple de la gastronomia del moment no era una tasca fàcil, encara que fos d’aprenent, de xerric o tan sols “de simple mirón”. S’havien de pagar cent duros, és a Josep Garcia i Fortuny
Page 2 and 3:
Copyright i avís legal Queda rigor
Page 4 and 5:
Cuina i Cuiners de la Corona d`Arag
Page 6 and 7:
Cuina i Cuiners a la Corona d’Ara
Page 8 and 9:
8 Cuina i Cuiners a la Corona d’A
Page 10 and 11:
10 Cuina i Cuiners de la Corona d`A
Page 12 and 13:
Page 14 and 15:
Page 16 and 17:
Page 18 and 19: Cuina i Cuiners a la Corona d’Ara
Page 42 and 43: Cuina i Cuiners de la Corona d’Ar
Page 72 and 73: 413 Altres personalitats rellevants
Page 74 and 75: 419 Altres personalitats rellevants
Page 76 and 77: 429 Els nous coŀlectius de cuiners
show all

eBook DEMO del libro Cuina i Cuiners a la Corona d'Arago i Catalunya - volum II

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?