17-A Les ombres d'un atemptat, les ombres d'un judici

31 OCTUBRE - 06 NOVEMBRE 2020
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
17-A
LES OMBRES D’UN ATEMPTAT,
LES OMBRES D’UN JUDICI

2
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
LA SETMANA
EL SISTEMA ELECTORAL ANACRÒNIC
DELS ESTATS UNITS
ROGER GRAELLS FONT
Els republicans han
tingut la presidència
dotze anys dels últims
vint havent guanyat
en vot popular tan
sols en unes eleccions
de les cinc que hi ha
hagut en tot aquest
període
Per què Joe Biden no és ja el president electe dels Estats Units?
Tres dies després de les eleccions, el recompte continua en
alguns estats a causa de la quantitat gegantina de vots anticipats
i per correu que hi ha hagut en aquestes eleccions tan tenses i
incertes –i tan seguides arreu del món. Tanmateix, hi ha un fet
incontestable. Biden és el candidat que ha rebut més vots de tota
la història dels Estats Units –gairebé setanta-tres milions, ja–,
gràcies a la immensa participació, un percentatge que pot acabar
essent dels més elevats que hi hagi hagut mai.
És probable que la victòria a Nevada
atorgui la presidència definitivament
a Biden, atès que li permetrà d’assolir
els 270 vots electorals necessaris. Tampoc
no es descarta encara que pugui
endur-se’ls també a Pennsilvània, on
escurça l’avantatge respecte de Donald
Trump a cada hora que passa, o a Geòrgia.
No obstant això, encara no és el
guanyador, malgrat tenir gairebé quatre
milions de vots més que Trump, i cal
veure si el Tribunal Suprem no tindrà
l’última paraula sobre aquestes eleccions.
El discurs incendiari del president
la nit electoral, tot acusant els demòcrates
de frau i proclamant-se vencedor,
juntament amb la seva resistència tenaç
a acceptar una possible derrota, fan preveure
setmanes complicades als Estats
Units. L’alt tribunal nord-americà ja va
decantar la balança l’any 2000 en favor
de George Bush després d’ordenar un
recompte a Florida, on havia guanyat Al
Gore, i Trump prova d’aturar l’escrutini
i d’anul·lar uns quants milers de vots que
facin fer un tomb a la situació.
D’ençà del 1988, el Partit Demòcrata
guanya el Partit Republicà a les eleccions
presidencials en vot popular. L’única
excepció és la reelecció de Bush el 2004.
Tanmateix, tant Bush l’any 2000 com
Trump el 2016 van ser elegits presidents
amb menys suport que els seus contrincants,
Al Gore i Hillary Clinton. Dit d’una
altra manera, els republicans han tingut
la presidència dotze anys dels últims vint
havent guanyat en vot popular tan sols en
unes eleccions de les cinc que hi ha hagut
en tot aquest període. És un anacronisme
en una democràcia, incompatible amb el
principi bàsic de la igualtat del vot.
L’origen del sistema electoral dels Estats
Units té un fort component històric –és
vigent de fa dos segles– pel pes que han
tingut els estats federats en la composició
de la Unió. L’assignació dels vots electorals
als estats segons la població n’és un
factor corrector, però així i tot hi persisteix
un biaix que aquests darrers anys ha
afavorit el Partit Republicà, perquè els
vots del candidat que no aconsegueix
guanyar en un estat no l’ajuden a arribar
a la Casa Blanca.
De la mateixa manera, l’elecció del senat
–dos senadors per estat, independentment
de la població– ha tendit a formar
majories conservadores. La cambra alta

3
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
LA SETMANA
La persistència
d’aquest sistema pot
causar també una
pèrdua de legitimitat
de les eleccions,
sobretot entre les
generacions més joves
té una representació territorial perfecta
i, a més, és l’encarregada de confirmar
o vetar els jutges candidats al Tribunal
Suprem que elegeix el president. Per
exemple, va vetar un jutge proposat per
Barack Obama l’últim any del seu mandat
i alhora ha avalat el nomenament de
la magistrada conservadora Amy Coney
Barrett, proposada per Trump, la setmana
abans de les eleccions.
El debat als Estats Units és obert de fa
anys. S’ha proposat d’abolir el Col·legi
Electoral, l’organisme que reuneix els
delegats dels estats que sorgeixen de les
eleccions i que acaba elegint el president.
Però aquest canvi institucional requereix
el consens dels dos grans partits i ara per
ara no sembla viable: perquè hi ha una
polarització molt gran i perquè el sistema
electoral tendeix a afavorir els republicans.
Hi ha dos estats, Maine i Nebraska,
que han optat per un sistema més proporcional.
En aquestes eleccions Maine
ha donat tres vots electorals al candidat
guanyador a l’estat i n’ha atorgat un a
l’altre, i Nebraska ha fet semblantment:
quatre vots per al guanyador i un per al
segon. Però en el còmput global aquests
dos estats tenen molt poc pes relatiu al
Col·legi Electoral, on hi ha 538 vots.
D’aquest sistema, se’n deriven dificultats
afegides, com ara que els candidats
centrin les campanyes als estats clau o
indecisos, on es disputen la victòria. Són
els anomenats swing states, on no hi ha
una majoria clara dels demòcrates o dels
republicans. En canvi, deixen de banda
els votants dels altres estats. Un altre
desavantatge és l’existència de minories
demòcrates i republicanes en certs estats
els vots de les quals no donen mai un
rèdit al seu candidat preferit. Això pot
empènyer molts votants al desencís amb
el sistema electoral i, consegüentment,
a l’abstenció, que en algunes eleccions
supera el 40%. La persistència d’aquest
sistema pot causar també una pèrdua
de legitimitat de les eleccions, sobretot
entre les generacions més joves.
Són molts els arguments dels partidaris
d’abolir aquesta elecció indirecta i canviar-la
per un sistema d’elecció directa
en circumscripció única, com el de l’estat
francès, que comparteix el règim presidencialista
dels Estats Units. Sens dubte,
això eliminaria l’avantatge que ara mateix
tenen els republicans, obligaria els
dos candidats a fer campanya a tot el país
i revaloraria els vots dels electors que es
troben en minoria als seus estats. Quan es
tracta d’elegir un president, la circumscripció
única és la més democràtica en
termes d’igualtat de vot.
En els sistemes de representació proporcional
com els de la major part del nostre
país, la divisió en circumscripcions també
introdueix un biaix, però és en favor
de l’equilibri territorial. Se cerca que
totes les circumscripcions o illes siguin
representades al parlament de manera
proporcional i que els interessos dels
grans nuclis de població no s’imposin a
les zones menys poblades. En aquest cas
preval el criteri de l’equilibri territorial
en la representació parlamentària per
sobre de la igualtat del vot de tots els
electors. Per exemple, per a guanyar un
diputat a la circumscripció de Barcelona
un partit necessita més vots que no
pas per a obtenir-ne un a la de Lleida,
i per tant és més ‘valuós’ el votant de
la circumscripció petita. És discutible
si és millor aquest sistema que no pas
una circumscripció única també en unes
eleccions parlamentàries, però a l’acadèmia
hi ha arguments a favor i en contra
de quin criteri ha de prevaldre. En canvi,
sembla evident que no és necessari que
aquesta pluralitat territorial s’expressi
en la tria d’un president. Els partidaris
de fer prevaler el vot popular i canviar
el sistema d’elecció actual als Estats
Units tenen un argument molt poderós:
la modernització d’un sistema electoral
que ara mateix sembla anacrònic.
Per tant, no sembla raonable, en els termes
democràtics actuals, que hi hagi un
criteri territorial en una elecció presidencial,
perquè no se cerca una representació
proporcional. Els estats ja són representats
degudament a la cambra territorial,
que és el senat. Democratitzar l’elecció
presidencial requereix un sistema que
eviti que el candidat guanyador en el vot
popular perdi les eleccions, com li passà
a Al Gore contra Bush el 2000, a Clinton
contra Trump el 2016 i com encara podria
passar-li a Biden enguany.

4
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
ESPECIAL: JUDICI DELS ATEMPTATS 17-A
JUDICI DELS
ATEMPTATS 17-A
· Els aspectes més obscurs del judici del 17-A
· Javier Martínez: ‘Sabem que l’ADN de l’imam de Ripoll no va arribar a Madrid’
· Cuevillas: ‘És possible que es-Satti fes explotar la casa d’Alcanar quan se n’anava’
· L’imam de Ripoll
· Cent hores perseguint Younes

5
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
ESPECIAL: JUDICI DELS ATEMPTATS 17-A
Els aspectes més obscurs del judici
del 17-A
Dimarts vinent comença a l’Audiència espanyola el judici als tres únics acusats de
la matança de Barcelona i Cambrils del 2017, amb interrogants importants sobre
es-Satti i la gestió del govern espanyol
JOSEP CASULLERAS NUALART
Han passat tres anys i quatre
mesos fins que no ha començat
el judici pels atemptats del
17-A de Barcelona i de Cambrils.
Younes Abouyaaqoub
va matar tretze persones a
la Rambla i en va ferir més
d’un centenar envestint-les
amb una furgoneta, i després,
mentre fugia, va matar el jove
Pau Pérez. I Mohamed i Omar
Hichamy, Moussa Oukabir,
Saïd Alla i Hussein Abouyaaqoub
van matar una dona
i van ferir sis persones més
a Cambrils quan les van envestir
amb un cotxe. Tots els
autors d’aquesta matança,
inclòs el cap de la cèl·lula de
Ripoll de la qual formaven
part, Abdelbaki es-Satti, van
morir. Però hi ha dos membres
d’aquell grup i un tercer
acusat de col·laborar-hi que
són vius: són els acusats al judici
que començarà dimarts,
10 de novembre, a l’Audiència
espanyola. Els dos membres
del grup són Mohamed Houli
Chemlal i Driss Oukabir i el
tercer acusat, Saïd ben Iazza.
El judici comença amb el
malestar de les víctimes perquè
els acusats foren processats
per organització terrorista,
fabricació i tinença
d’explosius i intent de causar
estralls però no pas per assassinat.
I amb moltes ombres i
preguntes sense respondre,
com ara quina vinculació tenia
es-Satti amb els serveis
secrets espanyols i fins i tot
si és possible que encara avui
l’ex-imam de Ripoll sigui viu.
A la sala de l’Audiència espanyola
que hi ha a San Fernando
de Henares, als afores
de Madrid, hi haurà un munt
d’advocats de les acusacions.
Moltes són particulars, en representació
de diverses víctimes.
I la petició de penes que
fan és molt diversa, perquè el
jutge, tot i que no va incloure
l’assassinat en el processament
de Houli, Oukabir i Ben
Iazza, deixava en mans de
cada part de formular l’acusació
que considerés adient,
inclòs l’assassinat en el marc
del delicte d’organització
terrorista. Però la fiscalia no
n’ha formulada cap, i demana
penes que van de 8 anys de
presó a 41.
Tampoc la Generalitat ni
l’Ajuntament de Barcelona,
que són acusació, tot i que
estudiaran de demanar pena
per assassinat al final del judici,
segons com hagi anat la
pràctica de la prova, és a dir,
les declaracions de testimonis
i experts i l’exhibició de
documents. Ara com ara, la
Generalitat demana entre 8
anys i 44 i l’ajuntament, fins
a 95 anys. En canvi, l’Ajuntament
de Cambrils, que també
hi és com a part perjudicada,
sí que demana una pena de
presó permanent per assassinat.
Per què hi ha aquestes diferències
tan importants entre
acusacions? El fet que l’Audiència
espanyola tanqués la
fase d’instrucció sense parlar
d’assassinat, hi té a veure,
perquè tant la fiscalia com la
Generalitat i l’Ajuntament de
Barcelona argumenten que
cap dels tres acusats no fou
l’autor directe de les morts.
Però, en canvi, tots tres van
tenir un paper destacat en
la preparació i en la logística
que havia de permetre de co-
I les acusacions
assenyalen Houli pel
paper que va tenir
en la preparació dels
explosius
metre els atemptats, segons
les dades de la investigació
duta a terme fins ara. Houli
és, de fet, l’únic supervivent
de l’explosió de la casa
d’Alcanar, el dia abans dels
atemptats, i segons les acusacions
va participar activament
tant en la planificació
com en el trasllat dels materials
explosius a la finca. El
propòsit inicial del grup que
dirigia es-Satti era, segons la
investigació, cometre un gran
atemptat amb bomba el 20
d’agost a la Sagrada Família.
Però l’explosió d’Alcanar va
canviar els plans, i va precipitar
l’atemptat de la Rambla
i després el de Cambrils. I les
acusacions assenyalen Houli
pel paper que va tenir en la
preparació dels explosius que
es duia a terme a Alcanar fins
al moment de l’explosió.

6
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
Driss Oukabir, que consideren
també membre de la cèl·lula
de Ripoll, és qui va llogar la
furgoneta amb què Younes
Abouyaaqoub va cometre
l’atropellament a la Rambla
i finalment es va fer enrere
a l’hora de participar activament
en els atemptats. I
per a Iazza les acusacions són
de col·laboració amb organització
terrorista per haver
deixat una furgoneta a un dels
membres de la cèl·lula sabent
que l’havia de fer servir per a
transportar-hi explosius.
Les ombres del judici
Heus ací el panorama general
d’aquest judici, que, tal
com l’Audiència espanyola
l’ha presentat, deixa un munt
d’interrogants i d’elements
inquietants. Perquè el tribunal
ha denegat de practicar
més diligències, tal com demanaven
algunes acusacions
particulars, com ara proves
cal·ligràfiques o nous testimonis.
I també ha denegat
que siguin interrogats com a
investigats homes de la notorietat
de l’ex-secretari d’estat
de Seguretat José Antonio
Nieto i de José Luis Olivera,
ex-director del Centre d’Intel·
ligència contra el Terrorisme
i el Crim Organitzat espanyol
(CITCO). Així mateix, no ha
acceptat més diligències per
a esbrinar si l’imam de Ripoll
realment va sobreviure a l’explosió
d’Alcanar.
Són proves i testimonis que
tenen a veure amb qüestions
importants, com ara la relació
que tenia es-Satti amb el
CNI. Però no sols això, perquè
també hi ha qüestions que es
fan les víctimes dels atemptats,
com ara si hi va haver
negligència de l’estat, si es
va fer realment tot allò que
calia per a aturar la preparació
d’un atemptat com aquell; per
què tant els joves com l’imam
havien entrat constantment a
la xarxa, demanant com es fa
un explosiu, quins requisits
es necessiten, fent cerques
de bombones de butà, cercant
plànols del Camp Nou, de la
Sagrada Família, de discoteques,
de sales de concerts, de
llocs on hi havia trobades… i
comprant substàncies precursores
d’explosius.
Aquest element el posen damunt
la taula els advocats de
la família d’en Xavi, el nen de
tres anys de Rubí mort a la
Rambla. Quan hi va haver els
atemptats, l’estat espanyol
tenia obert un expedient de la
UE perquè no tenia regulat el
control de la venda de substàncies
que són precursores
d’explosius quan s’empren
en unes grans quantitats.
Jaume Alonso-Cuevillas, un
dels advocats, ho explicava
en aquesta entrevista a VilaWeb:
‘Hi ha un reglament
europeu que regula la venda
de precursors d’explosius, i
determina que cal tenir un
control estricte atesa la seva
perillositat. I, per tant, l’estat
espanyol, i entenem que la
competència directa era del
secretari d’estat de seguretat,
aleshores José Antonio
Nieto, havia d’haver regulat i
haver pres les mesures necessàries,
quan érem en un nivell
4 d’alerta antiterrorista. No
pot ser que nosaltres puguem
anar a comprar aquests precursors
explosius, sense cap
impediment, que aquells nois
compressin una quantitat tan
gran de material –hi havia
entre 200 a 500 quilos d’explosius,
segons els Tedax– si
hi havia una normativa europea
que obligava a regular-ho,
i quan sabem que són
els tipus de precursors que
es van fer servir a Bèlgica i a
París.’ Aquesta acusació particular
va més enllà, i per això
en aquest judici demana que
l’estat espanyol assumeixi la
responsabilitat que li pertoca.
Es-Satti és mort?
La immersió en el vast sumari
del cas ha fet que tant Alonso-Cuevillas
com el seu col·
lega Agustí Carles detectessin
elements contradictoris importants
sobre es-Satti, no
solament pel fet d’haver estat
confident dels serveis secrets
espanyols, sinó sobre la seva
mort mateixa. L’ex-imam
va morir en l’explosió de la
casa d’Alcanar, però aquests
advocats en dubten, perquè
van comprovar que s’havia
trencat la cadena de custòdia
de les mostres d’ADN que suposadament
eren de l’imam i
que encara avui són al Marroc,
tot i que haurien de ser
a Madrid.
A la casa d’Alcanar hi va haver
dos morts. Un era Ioussef
Aalla, segons que es va
poder concloure contrastant
les mostres d’ADN que s’hi
van trobar. Hi ha unes altres
mostres d’ADN, d’un altre
individu, que es van atribuir
a es-Satti. Però no eren proves
concloents, i el jutge va
acceptar que es fes una comissió
rogatòria al Marroc
demanant l’ADN dels familiars
d’es-Satti, perquè se’n
poguessin fer comparacions.
Aquelles mostres s’havien
d’haver enviat a Madrid, però
en canvi es van quedar al Marroc,
i uns biòlegs d’aquell país
van fer per iniciativa pròpia
...uns dels
testimonis
destacats d’aquest
judici seran els
biòlegs marroquins
que van fer
l’informe sobre
les mostres d’ADN
atribuïdes a es-Satti
una anàlisi comparativa de
les mostres obtingudes dels
familiars amb una mostra
agafada entre la runa de la
casa d’Alcanar que ningú no
ha sabut explicar fins ara com
va anar a parar al Marroc. La
conclusió d’aquells biòlegs
és que les mostres coincidien,
però la cadena de custòdia
d’aquell ADN s’havia perdut,
havia quedat trencada, i tampoc
no corresponia al Marroc
de resoldre-ho.
És per això que uns dels testimonis
destacats d’aquest
judici seran els biòlegs marroquins
que van fer l’informe
sobre les mostres d’ADN atribuïdes
a es-Satti. Perquè si bé
el tribunal ha vedat una bona
part de les proves que haurien
de servir per a comprovar
la relació d’es-Satti amb la
policia espanyola, sí que ha
acceptat testimonis i experts
que podrien ajudar a aclarir
si entre les restes humanes
trobades en la runa de la casa
d’Alcanar hi havia les de l’eximam
de Ripoll.

7
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
ESPECIAL: JUDICI DELS ATEMPTATS 17-A
TXELL PARTAL
Entrevista publicada a Vilaweb
el 18 de juny de 2020
L’atemptat de la Rambla de Barcelona
del 2017 va canviar la vida de Javier
Martínez. Aquell 17 d’agost en Xavi,
el seu fill petit, va ser assassinat.
Només tenia tres anys. Allò va destruir
la família, però en Javier assegura
que no es pot rendir. De llavors ençà,
treballa incansablement per saber què va
passar i si s’hauria pogut evitar. Fa tres
anys que investiga, parlant amb tothom,
pagant factures d’advocats...
JAVIER MARTÍNEZ
‘Sabem que l’ADN de
l’imam de Ripoll no va
arribar a Madrid’
Entrevista a Javier Martínez, pare d’en
Xavi, el nen de tres anys que va morir
assassinat a l’atemptat del 17 d’agost
de 2017 a la Rambla de Barcelona
Ara demana ajuda a la gent. Ha obert una
pàgina web amb l’objectiu de recaptar
diners per poder pagar totes les despeses
del macrojudici en què es jutjaran els fets.
Assegura que ells volen anar-hi a fer
preguntes, a demanar per què no s’han
investigat certes coses, com ara la relació
de l’imam de Ripoll amb el CNI. ‘Vull anar
al judici per poder esbrinar alguna cosa.
Per això he obert aquesta pàgina, per
recaptar diners i poder pagar tot el cost
que tindrà aquest judici.’
—Fa quasi dos anys, en una entrevista
que us vam fer, asseguràveu que calia
cercar recursos per saber què havia passat
el 17-A. Al final heu decidit de fer-ho
pel vostre compte...
—Fa tres anys que intento de demostrar
que el 17-A hi va haver una cadena
d’errors. I en tot aquest temps no s’ha
fet res per investigar per què va passar
tot això. No ho faig per mi, sinó perquè
no torni a passar. És important de saber
per què hi va haver aquests errors. Tots
hauríem pogut ser a la Rambla aquell
dia. Li va tocar al meu fill i al seu oncle...
ALBERT SALAMÉ

8
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAVIER MARTÍNEZ
ge, fa dos mesos que mira tots els papers
del judici. I la veritat és que hi descobreix
molts errors.
Fa tres anys que intento de demostrar que el 17-A
hi va haver una cadena d’errors. I en tot aquest
temps no s’ha fet res per investigar per què va
passar tot això
També a la meva filla petita i la meva
ex-dona. Però hauria pogut ser qualsevol.
Fa tres anys que lluito i l’única
opció que em donaven com a eina era fer
una associació. Però he vist com funcionen
aquestes associacions de víctimes
del terrorisme i no vull convertir-me en
això. Aquesta gent recapta diners per
a les víctimes, però després no ajuden
ningú. No vull ser una associació més.
Vull anar al judici, per poder esbrinar
alguna cosa. Per això he obert aquesta
pàgina, per recaptar diners i poder pagar
tot el cost que tindrà aquest judici.
—Demaneu 100.000 euros...
—Nosaltres ja ens hem gastat molts
diners. Hem pagat moltes factures.
Però ha arribat un moment que no
podem més. Necessitem diners per a
poder anar al judici i fer moltes preguntes
sobre la investigació. Jo no vull
anar al judici per seure en una cadira i
escoltar. Nosaltres volem preguntar...
Per exemple: per què no van anar a
Bèlgica i al Marroc a investigar? En
definitiva, aquests diners no són per
a mi, són per a tots. A mi ningú no
em tornarà el meu fill amb vida. Però
tot plegat ha de servir per a canviar
protocols i actuacions. Cal veure què
va fallar per arreglar-ho i poder estar
més protegits. I si els polítics no ho
fan, ho haurem de fer nosaltres, la gent
del carrer. M’agradaria no solament
demanar diners, sinó poder donar
alguna cosa a canvi. Per exemple fer
un concert en record de les víctimes.
Però amb la covid-19 tot s’ha aturat.
—Per a què serviran aquests diners?
—Aquests diners han de servir per a
pagar totes les despeses d’un judici com
aquest, que durarà dos o tres mesos. Jo
ara mateix em sento molt pressionat, i
aquesta sensació no és pels diners. En
tot moment explicarem en què els gastem,
aquests diners. La pressió és per
aconseguir alguna cosa. Però si aquí, a
l’estat espanyol, no és possible, ho hem
d’aconseguir a Europa...
—A Europa?
—Ens hem trobat que moltes proves
aquí no ens les han acceptades, perquè
no formen part del sumari, però
algú se les hauria de mirar. Si aquí no
volen investigar, ho haurem de dur a
Europa... Aquí no ens agafen les proves
que vénen de fora de la investigació,
potser a Europa sí. Per exemple, ara a
França segurament es farà un judici
amb les víctimes franceses que hi havia
aquell dia a la Rambla. Es farà amb una
setantena més de víctimes que l’estat
espanyol no té comptabilitzades. La idea
seria que nosaltres poguéssim donar
tota la informació a aquesta gent, perquè
França ho investigués. Però això és
molt complicat. Nosaltres no ens podem
presentar en aquest judici, i tot plegat
també té uns costos.
—Dieu que teniu informació que no us
han acceptat en el cas...
—Si, només accepten coses que siguin
al sumari. Per això ara l’equip de Jaume
Alonso-Cuevillas mira el sumari. El senyor
Carles Agustí Garau, que va ser jut-
—Precisament ahir Publico informava
que la Guàrdia Civil i la fiscalia havien
passat per alt el testimoni clau que relacionava
l’imam de Ripoll amb el CNI...
És aquesta mena d’informació la que
investigueu?
—Exacte, aquesta informació, per exemple,
fa molt de temps que la sabíem. Però
no ens havien deixat preguntar sobre la
relació amb el CNI i l’imam perquè no era
al sumari. Ara si trobem aquesta classe
d’informació, potser podrem demanar
d’investigar més.
—Què trobeu?
—Havíem trobat, per exemple, això de
la Guàrdia Civil i la declaració que aquest
imam va fer a la fiscalia de Bèlgica. Sabem
que la cadena de custòdia de l’ADN
d’es-Satti, l’imam de Ripoll, es va trencar
en algun moment. Creiem que aquestes
proves no van arribar a Madrid...
—Per això l’altre dia Jaume Alonso-Cuevillas
va dir al 3/24 que posava
en dubte que es-Satti fos mort?
—Sí, no posem en dubte que sigui viu.
Però sí que sigui mort, perquè no s’ha
pogut comprovar. Per exemple, la gel·
laba amb què es va comparar l’ADN era
d’un color diferent de la que ell duia
sempre. Però hi ha moltes més coses.
Per exemple, hi ha gent de la comunitat
de Ripoll que assegura que l’endemà de
l’explosió d’Alcanar van veure la furgoneta
d’es-Satti recollint coses a la
mesquita. Ningú no hi ha anat a parlar
per demanar-los què van veure? S’han
comprovat els enregistraments de les
càmeres per veure si realment aquesta
furgoneta era a Ripoll?
—Dieu que teniu unes proves que no us
han acceptat... Quines són?
—L’estiu de l’any passat vam presentar
un munt de proves. Per exemple, papers
de quan el CNI va visitar es-Satti
a la presó o de quan agents de policia
van anar a Ripoll a parlar amb aquest

9
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAVIER MARTÍNEZ
La cosa que tenim
més clara és que
l’imam de Ripoll era
controlat d’alguna
manera pel CNI. O
potser era un espia
doble. No ho sé. Però
és clar que tenien
alguna relació amb
ell. L’investigaven,
el tenien controlat o
intentaven comprarlo....
Això no ho
sabem
senyor. Són proves que tenim de fonts,
de periodistes que ho han investigat o
de policies que ens han dit coses. Però jo
encara confio que hi hagi alguna persona,
amb més informació, que trenqui aquest
silenci i expliqui tot allò que hi ha darrere
d’aquest atemptat...
—I de tot plegat en traieu cap conclusió?
—La cosa que tenim més clara és que
l’imam de Ripoll era controlat d’alguna
manera pel CNI. O potser era un espia
doble. No ho sé. Però és clar que tenien
alguna relació amb ell. L’investigaven,
el tenien controlat o intentaven comprar-lo....
Això no ho sabem. Però tenim
claríssim que fos el que fos, hi ha hagut
una negligència per part de l’estat. M’han
arribat més informacions que indiquen
que alguns serveis secrets sabien que hi
hauria aquest atemptat. Però això no ho
puc assegurar. No conec aquestes fonts
i per tant tot queda molt a l’aire. El que
crec jo no ho puc dir ara mateix....
—Per què?
—Primer s’ha de fer el judici... Però sí
que veig clar que això va més amunt
de l’imam. Tots veiem clar això, però
qui manava aquesta gent? Quines conseqüències
hauria tingut aquest acte
terrorista si s’hagués fet com volien en
un primer moment? Moltes vegades ens
oblidem que l’objectiu no era la Rambla
ni Cambrils. Si haguessin aconseguit fer
allò que ells volien què hauria passat?
Tinc les meves conclusions, però de moment
no les puc dir.
—’Li demano perdó, senyor Martínez,
per no donar la informació de l’imam
als Mossos d’Esquadra.’ Assegureu que
el jutge que instruïa el cas us va dir això
quan el vau visitar. És aquí on comencen
les preguntes?
—Això em va dir. Però no, jo ja tenia
molts dubtes. Precisament, jo buscava
informació, però no sabia com
trobar-la. Enmig de tot plegat vaig
demanar de veure el jutge per explicar-li
que els protocols havien estat
un desastre. Per exemple, a mi no em
deixaven enterrar el meu fill. I li van
fer una autòpsia que no tocava. Tenia
unes queixes que li volia fer arribar
directament. I en aquell moment em
va demanar perdó per no haver donat
la informació als Mossos d’Esquadra.
Creieu que si ho haguessin sabut els
Mossos hauria canviat res? Potser si,
no? En aquella conversa em va dir això
i moltes més coses.

10
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAVIER MARTÍNEZ
L’estat espanyol és l’únic govern de tot Europa que no ha fet una
comissió política d’un atemptat al seu país. Per què la neguen?
—Com ara quines?
—Em va assegurar que ell tenia totes
les proves en una caixa forta i que ningú
no les podria veure. L’endemà tots els
mitjans tenien els vídeos dels interrogatoris...
—Creieu que com a societat ens anem
oblidant dels fets del 17 d’agost del 2017?
—Sí, precisament per això impulsem
aquesta campanya. Som conscients que
del judici potser no en traurem res, però
la idea és que la gent pensi. Cal que pensem
sobre què va passar aquell dia, perquè
no torni a passar. Cal que la societat
reclami d’estar més preparada per a
aquesta mena de situacions. Com més
temps passa, més gent se n’oblida. La
gent vol oblidar aquell atemptat. Jo no
puc. Jo no tinc el meu fill jugant aquí al
meu costat. El dia 25 d’aquest mes faria
sis anys... I tenim una família destrossada...
Tenim molt poca ajuda. Són tres
anys que hem estat molt sols. Però no
em puc rendir.
—Demaneu que s’hi faci alguna cosa...
Això podria ser la comissió d’investigació
que s’ha denegat?
—Pensa que l’estat espanyol és l’únic govern
de tot Europa que no ha fet una comissió
política d’un atemptat al seu país. Per
què la neguen? Si és una comissió política,
l’únic que diran és que tot va ser culpa de
l’imam. Però per què no la volen fer? Que
han d’amagar? A França es va fer. I arran
d’això van canviar protocols. Per què aquí
no? No seria més senzill de reconèixer la
relació que tenien amb l’imam i demanar
perdó? És que tot plegat fa créixer la teoria
conspiratòria. Però no ho fan, perquè si reconeixen
que es van equivocar hauran d’indemnitzar
les víctimes econòmicament.
Passa igual amb els nois que continuen
empresonats en relació amb l’atemptat.
Si els condemnen per assassins, hauran
d’indemnitzar les víctimes, però si ho fan
com a col·laboradors de banda armada, no.
L’estat no vol pagar res...
—...
—Tu saps quantes víctimes hi havia
aquell dia a la Rambla? Seixanta-vuit
persones? Al judici només han admès
seixanta-vuit persones, però t’asseguro
que som molts més. Pensa en un diumenge
d’agost a la Rambla. Imagina’t
quanta gent hi havia... Tots són víctimes,
malgrat que ara l’estat no les vol admetre
com a tals. Deneguen fins i tot gent ferida,
perquè no van presentar els papers
a temps. Ningú no ens va explicar què
havíem de fer...
—Vós no sou considerat una víctima,
per exemple...
—No, a mi no em consideren víctima de
l’atemptat malgrat que hi vaig perdre
en Xavi, el meu fill, que només tenia
tres anys. No em consideren víctima,
malgrat que vaig arribar a la Rambla
minuts després dels fets i vaig veure tot
allò que havia passat. I molta gent m’ha
donat la raó, m’han dit que hauria de
ser considerada víctima. Per exemple,
el ministre Grande-Marlaska em va
dir que canviarien el protocol, però de
moment no han fet res. Tot això ho porta
la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats
pel Terrorisme (UAVAT), dirigida
per Robert Manrique. Ells no són una
associació, són una unitat d’atenció a
les víctimes. Però són els únics que han
atès les víctimes i que les han buscat
per tot el món. Fan tota aquesta feina
sense diners. Són els que fan la feina
que haurien de fer les associacions de
víctimes o els governs. Però continuem
estant sols...

11
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
ENTREVISTA
ESPECIAL: JUDICI DELS ATEMPTATS 17-A
JAUME ALONSO-CUEVILLAS
‘És possible que es-Satti
fes explotar la casa
d’Alcanar quan
se n’anava’
JOSEP CASULLERAS NUALART
L’advocat explica
fil per randa en
aquesta entrevista
com es va trencar
la cadena de custòdia
de l’ADN de
l’ex-imam
de Ripoll
Entrevista publicada a Vilaweb
el 25 de juny de 2020
ALBERT SALAMÉ

12
JAUME ALONSO-CUEVILLAS
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
Jaume Alonso-Cuevillas i Agustí Carles demanen
a l’Audiència espanyola que reobri el sumari
i que completi les dades que hi manquen.
En parlem en aquesta entrevista
Robert Manrique, assessor de la
Unitat d’Atenció i Valoració a
Afectats per Terrorisme (UA-
VAT), va posar-se en contacte
amb Jaume Alonso-Cuevillas per
demanar-li de conèixer Javier Martínez,
el pare del nen de Rubí assassinat
a l’atemptat del 17 d’agost de 2017 a la
Rambla de Barcelona. Hi va accedir, i
quan es va endinsar en la causa va trobar
molts caps per lligar, sobretot en
la relació d’Abdelbaki es-Satti amb els
serveis secrets espanyols. I quan finalment,
a començament d’any, va poder
accedir al sumari de la causa instruïda a
l’Audiència espanyola, va demanar ajuda
a l’advocat Agustí Carles, que va fer
una immersió en la mar de documents
conjuntament amb la gent del despatx
d’Alonso-Cuevillas. I es va adonar que
hi havia massa incongruències i massa
dubtes per a poder afirmar que es-Satti
era mort. Perquè va comprovar que
s’havia trencat la cadena de custòdia de
les mostres d’ADN que suposadament
eren de l’imam i que encara avui són al
Marroc tot i que haurien de ser a Madrid.
Per això Alonso-Cuevillas i Carles
demanen a l’Audiència espanyola que
reobri el sumari i que completi les dades
que hi manquen. En parlem en aquesta
entrevista.
—Heu demanat que es reobri el sumari.
Hi teniu gaires esperances?
—Veient l’actuació de la fiscalia i el
jutge d’instrucció mateix, hi confio
poc. Amb l’escrit que hem presentat,
posem de manifest un seguit d’indicis
per a demanar la revocació del sumari.
Són uns indicis que podrien fer pensar
que Abdelbaki es-Satti continua viu
després de l’atemptat i que hi ha una
anàlisi d’un perfil genètic que no és
concloent. I tot això tenint en compte
que no es volen investigar les relacions
amb el CNI… Nosaltres no farem
una acusació que tingui per objecte
anar a buscar una indemnització. El
Javier ja m’ho diu, perquè res no tornarà
la vida del seu fill; ell vol saber
la veritat, què va passar, i evitar que
torni a passar.
—Qüestioneu que es-Satti sigui mort.
—Ho qüestiono amb els termes estrictes
de la paraula ‘qüestionar’, és
a dir, que és possible que sigui mort.
Amb això que hi ha a la causa no es
pot afirmar que ho sigui, perquè la
cadena de custòdia de l’anàlisi del
perfil genètic té llacunes importantíssimes
i hi ha veïns que van veure
com la furgoneta blanca se n’anava,
hi ha tota la qüestió de l’aeroport,
que a les dues de la matinada [després
de l’explosió d’Alcanar] els nois de
Ripoll van anar-hi, els nois de Ripoll
que tornen, el mòbil d’es-Satti tenia
trucades de fins a tres minuts, de
manera que no eren simples intents
de trucada, i l’accés a la bústia morta
s’ha geolocalitzat que s’havia creat
des del domicili d’es-Satti o a prop…
—Però aquest qüestionament de la
mort d’es-Satti on ens porta? Pot obrir
moltes teories conspiratives.
—Sí, i un ventall amplíssim. Per exemple,
seria possible que fos es-Satti qui
va fer explotar la casa. Perquè sembla
que hi ha dues explosions, hi van trobar
dos cràters. Els veïns van veure la furgoneta
circulant després de la primera
explosió, com si l’hagués pogut detonar
a distància o amb un temporitzador. I la
primera explosió sembla que és la que
provoca la segona.
—No és descartable, doncs, que ell fes
explotar la casa de fora estant?
—No seria descartable que hagués volat
la casa. Per què? Doncs aquí sí que qualsevol
explicació és una fabulació. Potser
perquè ell mateix veu que els fets s’han
descontrolat i vol evitar la matança? I
amb coneixement o sense coneixement
dels serveis secrets espanyols o d’algun
altre lloc? Tot això són hipòtesis. I hi ha
tota la qüestió de l’aeroport, dels vols,
de les trucades…
—Però això que dieu és hipotètic.
—Sí, és hipotètic. No ho afirmo. Però
ho han tancat sense prou certesa, han
volgut construir una hipòtesi oficial que
aquest senyor és mort; no han investigat
la relació que tenia amb el CNI, si el
CNI encara feia seguiment d’aquesta
cèl·lula fins a la vigília de l’atemptat, i
hi ha indicis que era així… Per tant, entre
les responsabilitats de l’estat i dels

13
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAUME ALONSO-CUEVILLAS
serveis de seguretat dels quals es-Satti
era confident i que hi havia rumors que
podia passar una cosa així, doncs segurament
hi ha una negligència gran per
part de l’estat. Nosaltres posem això
de manifest, i per això demanem que
es revoqui la conclusió del sumari i que
s’estirin aquests fils.
—Els Mossos diuen clarament que
les proves biològiques confirmen que
es-Satti és mort.
—A mi em sap molt greu que el comissari
[Eduard Sallent] pogués pensar que
això era un atac als Mossos, perquè no
ho és. On hi ha hagut disfuncions és en
el curs judicial de la custòdia necessària
per a les proves biològiques que era
responsabilitat de la policia espanyola.
Els Mossos el maig del 2018 demanen els
informes finals dels biòlegs perquè ells
no en tenien la certesa. Ells fan molt bé
la seva feina, van al lloc del fet, analitzen
i aconsegueixen aïllar en una runa dos
perfils biològics. El primer perfil era
molt clar, però que el segon correspon
a es-Satti no és una feina que facin els
Mossos ni que els correspongui de fer.
Respecte de la feina dels Mossos, cap
crítica.
ALBERT SALAMÉ
—Però el comissari en cap diu textualment
que tenen la certesa que es-Satti
és mort.
—Bé, ell en deu tenir la certesa moral.
Però de l’anàlisi minuciosa de la causa
no se’n pot obtenir la certesa, perquè la
cadena de custòdia ha fallat i perquè hi
ha molts indicis que apunten en sentit
contrari. Per tant, jo no la tinc, la certesa.
Ell la pot tenir i segur que en les
paraules del comissari també hi havia
una defensa de la feina dels Mossos,
que jo respecto i aplaudeixo. La feina
que ells havien de fer la van fer d’una
manera impecable, i era aïllar les mostres
dels perfils biològics d’una casa
enderrocada.
—Com hi arribeu, a aquesta conclusió?
Quan és que veieu aquests indicis?
—Tot comença quan explorem la via
de la possible negligència per part de
l’estat i dels serveis secrets espanyols
en aquells atemptats. Quan ho intentem,
ens trobem informes del ministeri
fiscal dient que no i un seguiment del
jutge del cas totalment acrític amb
el que deia la fiscalia. És a dir, gens
d’interès a investigar-ho. I veiem que
en el processament el jutge no parla
ni d’assassinats ni de temptatives
d’assassinat, res de res. Fins abans de
tancar-se la causa no van aixecar el secret
de sumari, però passa molt temps
fins que no hi tenim accés real, perquè
el procés triga molt fins que el pugen
al núvol. L’accés complet al sumari no
el tenim fins a començament d’aquest
mes de gener. Hem demanat diligències
d’investigació i ens han dit que no a
tot. És evident que hi ha un intent de
no gratar, que hi ha una relació amb
els serveis secrets espanyols i que la
justícia no té interès a gratar-ho.
—Què us trobeu al sumari quan finalment
el podeu consultar?
—A part la feina dels meus companys
del despatx i meva, com que tot això
requeria una immersió tan gran, vaig
posar-me en contacte amb l’advocat
Agustí Carles, que té l’experiència d’haver
estat molts anys jutge d’instrucció.
Li vaig demanar que s’ho mirés amb
els ulls d’un jutge instructor, és a dir,
què hauria demanat si s’hagués trobat
amb una investigació així. Es va tancar
moltes setmanes amb el sumari, i hi
ha descobert moltes coses, com ara les
revelacions del president de la mesquita
de Diegem (Flandes), que va declarar
que durant els mesos que es-Satti va
estar-hi [entre gener i l’abril del 2016]
l’havia sentit parlar per telèfon en castellà
i que li havia dit que parlava amb
els serveis secrets d’Espanya. També
ha vist que hi ha un testimoni que as-

14
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAUME ALONSO-CUEVILLAS
Tot comença quan
explorem la via de la
possible negligència
per part de l’estat i dels
serveis secrets espanyols
en aquells atemptats.
Quan ho intentem, ens
trobem informes del
ministeri fiscal dient que
no i un seguiment del
jutge del cas totalment
acrític amb el que deia
la fiscalia. És a dir,
gens d’interès a
investigar-ho
segura que dies abans es-Satti parlafa
amb un carnisser de la Ràpita, i al costat
d’aquesta botiga és on apareix aparcada
la furgoneta després de l’explosió;
veïns que l’havien vist sortir, veïns que
deien (i fins i tot el supervivent de la
casa) que allà hi havia quatre persones
o cinc, i després es van trobar dos perfils
genètics.
—Un dels perfils genètics és clar
que era de Ioussef Aalla. I l’altre
en teoria d’es-Satti. Però això ho
qüestioneu, dieu que es trenca la
cadena de custòdia de l’ADN que
suposadament és de l’imam. Què
voleu dir?
—Ens trobem en aquest cas que els
biòlegs van agafar totes les restes
dels cadàvers que trobaven a Alcanar
i anaven fent, anaven agafant l’ADN
de cadascuna de les restes. Van arribar
a la conclusió que hi havia dos
cossos. Hi havia un perfil 1 i un perfil
2. I van trobar que Ioussef Aalla era
un dels morts perquè ho van trobar
acreditat amb les mostres d’ADN
dels seus germans. Aquest era el
perfil 1.
—I els dubtes vénen amb el perfil 2?
—Sí. El perfil 1 sí que el tenien, però el
segon perfil només deien que coincidia
amb unes mostres trobades en una
gel·laba de color caqui trobada a la casa
d’es-Satti i en una llauna de Coca-cola
que hi havia a la furgoneta blanca de
l’imam. Però mentre no poguessin dir
a qui pertanyia la gel·laba i la coca-cola
no podien arribar a cap conclusió. Primer
van entrar els forenses d’Amposta,
que eren els que van recollir els trossos
i els van enviar als biòlegs. Aleshores,
els biòlegs van anar separant, i quan
ho van tenir separat en els dos perfils,
van anar al CODIS, al banc de dades de
perfils d’ADN, a veure si amb aquelles
referències els sortia res. Aleshores, els
biòlegs van veure que l’ADN de la llauna i
el de la gel·laba els quadrava amb el perfil
2. Però, és clar, eren mostres dubitades,
perquè no podien assegurar de qui era
aquell ADN.
—Si la gel·laba era a casa d’es-Satti…
—Però no es pot assegurar, i a sobre ens
trobem que la gel·laba que era caqui i de
la talla 56, i no de la 52 que correspondria
a es-Satti, quan la pugen al CODIS
hi diuen ‘gel·laba de color gris’. Es trenca
la cadena de custòdia. Això falla. Què ens
queda? La Coca-cola, però és que la llauna
era en una furgoneta on havia pujat
molta gent. Doncs ningú no ho podia assegurar.
Els biòlegs van quedar blocats
aquí. És més, el jutge el 22 d’agost del
2017, quan ordena l’empresonament de
dos dels implicats, assegura, sense cap
prova biològica que ho avali, que s’ha
identificat es-Satti com un dels morts
en l’explosió, i que l’altre queda pendent
de confirmació, quan justament
era el contrari: el mort confirmat era en
Ioussef Aalla. Des d’aquesta afirmació,
que es va repetint en totes les següents
resolucions, cap cos policíac es planteja
que l’imam pugui ser viu.
—Què feien per la seva banda els Mossos?
—Al setembre, van anar al jutge i els
van dir que seria interessant d’anar al
Marroc i demanar l’ADN dels familiars
d’es-Satti, i el jutge ho va acceptar, va
fer una comissió rogatòria al Marroc
dient ‘recolliu l’ADN del pare, la mare i
els germans i envieu-me’l perquè pugui
fer-ne les comparacions. I fins aquí bé.
El jutge fa l’encàrrec a dos inspectors
de policia espanyola, que acompanyen
la policia marroquina, se’n van al poble
dels familiars i agafen l’ADN de la mare,
d’un germà i de la filla gran, major
d’edat. I aleshores la policia diu al jutge
que ja tenen els ADN i el jutge els havia
d’enviar a Madrid per a comparar les
mostres.
—I aquell ADN va arribar a Madrid?
—No. En comptes d’això, i tenint en
compte que la comissió rogatòria en cap
moment no demanava als biòlegs del
Marroc que fessin cap informe, aquests
es despengen dient que han fet la comparació
entre l’ADN recollit als familiars
i les mostres que diuen que els havien
enviat el 25 d’agost ‘trobades després

15
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAUME ALONSO-CUEVILLAS
de l’atemptat’. Però la pregunta és qui
va enviar la sol·licitud del 25 d’agost? És
que ni els biòlegs catalans ni els espanyols
en cap moment no van dir que hi
enviessin res. Mirem la referència que hi
ha, però cap número que hi apareix no es
pot relacionar ni amb un informe policial,
ni biològic, ni amb una ordre judicial.
No coincideix amb res. El 25 d’agost qui
va enviar això? I el Marroc s’atribueix el
dret de resoldre-ho. I diuen sí, és aquest,
es tracta d’es-Satti. Però si justament
per això el jutge espanyol havia fet una
comissió rogatòria, perquè li enviessin a
ell les mostres obtingudes dels familiars.
—Quin problema suscita això?
—El Marroc no pot accedir directament
al CODIS, com sí que fan els països europeus.
D’aquí ve la necessitat d’enviar les
proves del Marroc cap a l’estat, perquè
siguin els metges forenses d’aquí i els
nostres biòlegs els qui facin l’informe.
Perquè processalment tu pots interrogar
aquests metges. Al Marroc, no els pots
interrogar. Doncs aquell informe, que
és un foli i mig, diu això, que aquestes
mostres es corresponen amb una
sol·licitud rebuda el 25 d’agost, i en diu
la numeració. I comença a haver-hi tot
d’errors. Perquè diu que correspon a
mostres recollides després dels atemptats.
Les mostres no són de cap atemptat,
sinó del dia abans, de l’explosió
d’Alcanar. I quan mirem la numeració
veiem que no correspon tampoc a cap
informe forense ni de la policia ni cap
informe biològic. Aquesta numeració
no existeix, no sabem d’on ha sortit la
petició que el Marroc diu que va rebre el
25 d’agost amb les mostres.
—I els policies espanyols que hi van
anar, què van fer?
—Fan un informe dient ja hem pres
l’ADN, el jutge l’enviarà a Madrid. I
quant a es-Satti, diuen que ningú no sap
res i que els familiars diuen que fa molts
anys que no en saben res, cosa que és
falsa perquè ell cada mes enviava diners
a la seva ex-dona per alimentar els seus
nou fills. No quadrava res. Doncs bé, els
dos policies comissionats tornen cap a
Madrid confiats que l’ADN anirà també
a Madrid i se’n desentenen. El jutge se’n
desentén i un dia els marroquins responen
dient que han donat compliment a
la comissió rogatòria fent un informe
biològic i que les mostres obtingudes
coincideixen amb la sol·licitud del 25
d’agost. El jutge ho rep, i ho incorpora!
Però que havia enviat res ell el 25
d’agost? No. I és quan veiem que aquest
home podria ser viu.
—Les mostres d’ADN dels familiars
d’es-Satti encara són al Marroc?
—Aquelles mostres imaginem que són
desades al Marroc, no sabem on. És que
l’informe és d’un foli i mig, tot i que
un informe d’ADN ha de tenir un munt
de referències i una llista llarguíssima
comparativa. Però aquests amb un full
i mig van dir que havien aplicat una
tècnica i que arribaven a la conclusió
que es tractava d’es-Satti. La pregunta
és com és que el jutge quan ho rep no els
diu ‘i vostès per què caram fan això?’.
És una comissió rogatòria i no consta
processalment que el jutge donés cap
ordre de canvi de la comissió, i per tant
no sabem per què van fer-ho. Aquí és
quan diem que la cadena de custòdia
queda trencada, perquè al sumari ningú
no ha donat l’ordre, i si no hi ha ningú
que digui que s’enviï una de les mostres
obtingudes cap al Marroc s’ha trencat la
cadena de custòdia. A més, els biòlegs
en l’informe forense final del desembre
del 2017 diuen a la jutgessa d’Amposta
que no poden confirmar qui és el perfil
2. I tanmateix la jutgessa al gener dóna
l’ordre que s’inscrigui al registre civil
la defunció i que s’enterrin les restes
que han estat identificades com a restes
d’es-Satti. Tot això passava amb el
secret sumarial. És a dir, només el fiscal
tenia coneixement d’allò que anava
succeint.
—Què en sabeu, de la relació que tenia
es-Satti amb els serveis secrets espanyols?
—Sabem que rebia visites quan era a la
presó de Castelló. Que, després d’haver
complert una condemna per tràfic de
Hi ha molts elements que
qualsevol jutge d’instrucció
amb ganes de saber la veritat
havia d’haver estirat, i no
s’ha fet. Això fa pensar que
hi ha un interès a tapar-ho,
que sigui una cosa que passi
ràpidament i amb el perfil
més baix
drogues, la seva expulsió d’Espanya
va ser revocada, una cosa insòlita. Sabem
que el president de la mesquita de
Diegem diu que l’havia sentit parlar
en castellà i que es-Satti mateix li va
dir que parlava amb els serveis secrets
espanyols, i que és normal que alguns
imams hi tinguin contacte, també li va
dir que havia decidit de tornar a l’estat
espanyol perquè a Bèlgica se sentia vigilat
i aquí fèia tot allò que volia... Tenim
tots aquests indicis.
—Però el sumari no la recull, aquesta
informació? Què hi falta?
—Hi apareixen indicis, però ens impedeixen
d’anar més enllà. Com que ells
d’entrada tanquen l’objecte del procés,
que són els tres nois que sobreviuen, i
és per tinença d’explosius, pertinença
a banda armada i estralls, doncs diuen
que els assassinats no són l’objecte
d’aquest sumari. I amb aquesta excusa
ens ho tanquen tot. És clar, nosaltres
volíem saber per què el CNI parlava
amb ell. De què parlaven? Suposo que

16
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAUME ALONSO-CUEVILLAS
sempre s’empararan en secrets oficials.
I creiem que és una línia que una jurisdicció
estrangera sí que investigaria, i
arribaria fins on pogués arribar.
—Per què penseu que hi ha aquest interès
a no investigar?
—Penso que els serveis secrets hi
tenen alguna responsabilitat. Si més
no, de manera negligent. Perquè si
es-Satti era un confident i tenien
monitorada aquesta cèl·lula fins al
final, crec que hi ha un interès que
no es grati en aquest punt. Amb els
fets que tenim, d’especulacions se’n
poden fer moltíssimes. Sé que he de
ser rigorós, i amb rigor dic que aquest
sumari és molt mal fet, perquè hi ha
molts elements que qualsevol jutge
d’instrucció amb ganes de saber la
veritat havia d’haver estirat, i no s’ha
fet. Això fa pensar que hi ha un interès
a tapar-ho, que sigui una cosa que
passi ràpidament i amb el perfil més
baix. Seria possible que es-Satti fos
viu i li haguessin facilitat una altra
identitat? Seria possible, però jo no
ho puc afirmar de cap de les maneres.
És possible que sigui viu però que no li
hagin facilitat una altra identitat, o si
més no des d’Espanya? Molt possible.
—I què més hi podeu fer?
—Ara, a part que hem de continuar tot
el camí espanyol, i fer el judici, el recurs
d’apel·lació, de cassació, i portar-ho a
Estrasburg si cal, explorem, aprofitant
la desgraciada circumstància que hi ha
víctimes estrangeres, intentar que això
ho investigui alguna altra jurisdicció
estrangera. Aquí fem tot allò que hem
de fer, ho posem de manifest i seguim
el recorregut, però de confiança en la
justícia espanyola en aquesta qüestió,
entre molt poca i gens. Sí que volem fer
una feina molt rigorosa aquí que ens
permeti després d’anar a la justícia europea.
He parlat amb diversos col·legues
de països on hem analitzat que podria
tenir recorregut una acció d’aquesta
mena. Però abans que es posin a treballar
necessitem fons.
—També demaneu la citació com a
investigat de José Antonio Nieto.
—Amb tots aquests indicis posem de
manifest aquest escrit, en què demanem
la revocació del sumari, i demanem
una altra cosa. Hi ha un reglament
europeu vigent d’ençà del setembre del
2014 que regula la venda de precursors
d’explosius, i determina que cal tenir
un control estricte atesa la seva perillositat.
I, per tant, l’estat espanyol, i
entenem que la competència directa
era del secretari d’estat de seguretat,
aleshores José Antonio Nieto, que és
qui hauria d’haver regulat i haver pres
les mesures necessàries, quan érem en
un nivell 4 d’alerta antiterrorista. No
pot ser que nosaltres puguem anar a
comprar aquests precursors explosius,
sense cap impediment, que aquells
nois compressin una quantitat tan
gran de material --hi ha havia entre
200 a 500 quilos d’explosius, segons
els Tedax-- si hi havia una normativa
europea que obligava a regular-ho, i
quan sabem que són els tipus de precursors
que es van fer servir a Bèlgica i
a París. Doncs hi ha una negligència per
part de l’estat, per no haver regulat,
i negligència perquè tot apunta que
es-Satti era un confident i no és descartable
la hipòtesi que fos ell mateix
qui fes explotar la casa d’Alcanar quan
se n’anava.
WWW
ALBERT SALAMÉ

17
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
ESPECIAL: JUDICI DELS ATEMPTATS 17-A
L’imam de Ripoll
Qui era? Per a qui treballava?
Reportatge publicat
a Vilaweb el 31 de gener
de 2019
ROGER CASSANY
Els fets, objectius,
reconeguts o demostrats,
són els següents:
L’ex-imam de Ripoll Abdelbaki
es-Satti va ser al centre
penitenciari de Castelló, a
Onda (Plana Baixa), entre el
2010 i el 2014 complint condemna
per tràfic de drogues
(fou detingut a Ceuta el primer
de gener de 2010 amb 121 quilos
d’haixix; d’ençà del 1998
residia a Catalunya).
A la presó, rep tres visites
de la Guàrdia Civil (entre
l’abril i el juny del 2012; no
se’n sap el contingut, de les
converses).
El 17 de març de 2014 rep la
visita, a la presó, d’agents
del CNI (tampoc no se sap de
què van parlar ni en condició
de què).
El 29 de d’abril de 2014, al
cap de poques setmanes de
la visita dels agents del CNI,
surt de la presó.
Amb la condemna complerta,
aconsegueix d’anul·lar
l’ordre d’expulsió de l’estat
espanyol que pesava contra
ell; el jutjat d’instrucció
número 2 de Castelló va justificar-ho
així: ‘No significa
cap amenaça per a l’ordre
públic ni per a la seguretat
ciutadana.’
Entre el 2014 i el 2015 viatja
a diversos països, entre el
quals Bèlgica, i també per diverses
poblacions catalanes,
provant de ser acceptat com
a imam. Hi és refusat, per
manca d’idoneïtat o per
manca de coneixements religiosos,
fins que el 2015 arriba
a Ripoll, on és acollit com a
imam per a l’oratori Fath. Els
responsables de l’oratori demanen
a la policia (no sabem
quina) si té antecedents delictius
i, segons els portaveus
de l’oratori, en cap moment
Prova de ser
acceptat com a
imam a Bèlgica.
Hi és refusat, per
manca d’idoneïtat
o per manca de
coneixements
religiosos, fins
que el 2015 arriba
a Ripoll

18
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
Es-Satti era seguit o controlat
de prop per la policia espanyola?
Era, potser, un confident
o un agent del CNI?
Era un agent doble?
Qui sap si, tal com van les coses,
apareixerà tard o d’hora (en qualsevol
cas, tard) un Villarejo de torn amb
enregistraments o documents que ens
aportin algun raig de llum sobre tot plegat
no els van dir que havia estat
a la presó i encara menys que
havia estat investigat per gihadisme.
Al començament del 2016
malda per ser contractat en
un oratori de Vilvoorde, a
Bèlgica, com a imam. Però hi
és refusat perquè no aporta
els documents que li demanaven
per assegurar-se que
no tingués antecedents gihadistes.
Aleshores torna a
Ripoll, on és contractat per un
altre oratori, el de la comunitat
Annour, de creació recent,
per set-cents euros el mes.
Al final del 2016 dos agents
de la policia espanyola el visiten
a l’oratori de Ripoll.
Al començament del 2017, hi
ha una segona reunió a Ripoll
entre ell i agents de la policia
espanyola.
També el 2017, poc abans
de l’atemptat de la Rambla
de Barcelona, la policia espanyola
telefona a l’oratori
interessant-se per Es-Satti.
No sabem si hi va haver més
reunions amb la policia o
amb el CNI, però què passa el
mes d’agost del 2017 a Alcanar,
a Barcelona i a Cambrils,
ho sap tothom.
Els fets incontestables són
aquests. A partir d’aquí, també
sabem que: el president
de la Unió de Comunitats Islàmiques
de Catalunya (Ucidcat)
assegura, havent visitat
Ripoll pocs dies després de
l’atemptat, que Es-Satti era
un agent, sense dir de qui
(val la pena de recordar ara
l’excel·lent ‘30 minuts’ de
TV3, sobre aquesta qüestió);
que Es-Satti havia estat investigat
per gihadisme el
2005, arran d’una cèl·lula
que hi hagué a Vilanova i
Geltrú, on també havia estat
imam esporàdic, i que havia
compartit pis amb Belgacem
Bellil, un gihadista que es
va immolar el novembre del
2003 a Nasiriya, a l’Irac, a la
caserna dels carrabiners italians;
i que després de passar
per la presó es vantava dels
contactes que tenia amb la
policia i amb el poder espanyol,
per dotar-se d’un
prestigi pervers en cercles
reduïts.
Amb tot això a la mà, les interpretacions
són múltiples i
espinoses. No tenim prou informació
per a fer afirmacions
fermes i tot plegat exigeix una
precisió periodística, gairebé
d’orfebreria, que ara mateix
no podem oferir. Tota anàlisi
seria coixa. I gens professional.
Però, sigui com vulgui,
és pertinent de fer-se unes
quantes preguntes: Es-Satti
era seguit o controlat de prop
per la policia espanyola? Era,
potser, un confident o un
agent del CNI? Era, qui sap, un
agent doble? Va actuar sol? I,
si no, de qui rebia ordres? Per
què el govern espanyol de Rajoy
va tardar set inacabables
hores (sí, set) a comparèixer
després dels atemptats?
Per què no es va informar els
Mossos d’Esquadra del seguiment
o atenció que es dedicava
a Es-Satti?
Tampoc no tenim prou informació
per a respondre a
aquestes preguntes amb la
solidesa que reclamen. I potser
no la tindrem mai. Però
qui havia de tenir aquesta
informació són els Mossos
d’Esquadra, que aleshores,
per ordre del govern espanyol,
que els va excloure de
la xarxa de contactes d’intel·ligència
europeus sobre
gihadisme, no tenien. Prova
de la desinformació injustificable
entre aquests cossos
de policia és el cas de l’operació
Caront, del 2015, en
què la policia espanyola va
avisar un grup gihadista que
era investigat per la policia
catalana, amb la ‘mala fortuna’
que un agent infiltrat
del Mossos era present (sí,
allà mateix) en el moment
de l’avís, un fet greu i important
del qual s’ha parlat
massa poc. Una altra prova
són les declaracions recents
del batlle de Ripoll, que ha
decidit de no convocar més la
policia espanyola a les junt-
es de seguretat del municipi
argüint que no té sentit
convidar-los-hi tenint en
compte que ‘mai els cossos
de seguretat estatals no van
compartir la informació que
tenien sobre l’imam Es-Satti
a la Junta Local de Seguretat’
(és a dir, ni amb l’ajuntament
ni amb els Mossos d’Esquadra
ni amb ningú).
Qui sap si, tal com van les coses,
apareixerà tard o d’hora
(en qualsevol cas, tard) un
Villarejo de torn amb enregistraments
o documents
que ens aportin algun raig de
llum sobre tot plegat. Però,
ara com ara, els únics altres
fets objectius, reconeguts
o demostrats són que
el major dels Mossos d’Esquadra
Josep Lluís Trapero i
el conseller d’Interior Quim
Forn, que són els qui van
encapçalar la resposta als
atemptats i van atrapar-ne
els responsables (de manera
sorprenentment ràpida
i impecable, segons qualsevol
diari o analista de tot
el món), són avui acusats (sí,
acusats judicialment) de rebel·lió
contra l’estat espanyol
pel referèndum de l’1-O.
Trapero ha estat apartat de
les seves funcions, pendent
de judici; Forn és a la presó
de fa més d’un any, no se sap
ben bé per què, sense judici. I
així, una vegada més, qui dia
passa Espanya empeny.

19
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
ESPECIAL: JUDICI DELS ATEMPTATS 17-A
Cent hores perseguint Younes
La persecució dels autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils va esdevenir
l’operació més gran feta mai per la policia catalana, en resposta a una situació
crítica que havia de deixar dolorosament marcada per sempre la societat.
Aquesta és la història d’aquelles cent hores
VICENT PARTAL
Reportatge publicat a Vilaweb el 12 d’agost de 2018
El 17 d’agost de 2017, dos
atemptats a Barcelona i
Cambrils van sacsejar el país,
posant a prova com mai
la capacitat del govern català
i, especialment, de la seua
policia. Aquesta és la historia
de com varen viure aquells
dies el nucli d’agents del cos
de Mossos d’Esquadra que
fa anys que treballa seguint
de prop l’amenaça gihadista.
Una botiga transformada
El cartell era sorprenent,
però ningú no s’hi fixava
gaire. L’immoble situat al
número 23 de la plaça de Catalunya
es va transformar, el
17 d’agost, només una hora
després de l’atemptat, en el
centre operatiu de tots els
serveis d’emergència que havien
d’afrontar un atac per al
qual ningú no estava preparat
del tot, malgrat esperar-lo.
L’edifici, a la cantonada de
la plaça de Catalunya amb
la Rambla, acollia en aquell
moment una botiga Sfera,
uns grans magatzems propietat
de l’empresa d’El
Corte Inglés. Però tota la
roba, tots els aparador, tot,
va ser remogut després de
l’atemptat a una velocitat
vertiginosa. A la planta baixa
calia instal·lar-hi una mena
d’hospital improvisat i a les
plantes superiors, espais de
treball, especialment per a la
policia que mirava d’entendre
què havia passat i com.
Quan el 17 d’agost es feia
fosc, els rètols publicitaris
i aquell gran cartell estrany
de l’entrada anunciant les
categories de roba de cada
planta eren l’únic rastre que
quedava de la botiga que, fins
Cada pam va ser
ocupat per una
munió de persones
que provaven de
salvar vides o bé
d’enfilar pistes
per a reaccionar a
l’atemptat

20
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
Al centre
d’investigació de
la policia catalana
les preguntes
s’acumulaven
des del primer
minut. Era aquell
l’atemptat d’un
d’un ‘llop solitari’?
La furgoneta
blanca era l’únic
vehicle que
participava en
l’operació, o hi
havia còmplices,
potser en altres
vehicles? Qui n’era
el conductor?
On era l’autor
de l’atemptat en
aquell moment?
aquell mateix matí, havia
estat una més del carrer més
famós de Barcelona. L’acció
d’un jove de Ripoll, de
nom Younes Abouyaaqoub,
ho havia canviat tot. Fins i
tot la funció d’aquell edifici
comercial.
L’immoble té prop de vuit
mil metres quadrats i cada
pam va ser ocupat per una
munió de persones que provaven
de salvar vides o bé
d’enfilar pistes per a reaccionar
a l’atemptat. Sobretot,
miraven d’esbrinar com podien
capturar l’individu que
encara ningú no sabia qui
era, però que tothom ja sabia
què havia fet. Tretze persones
havien estat mortes –finalment,
en van ser quinze–,
víctimes d’un vehicle que
s’havia llançat Rambla avall,
atropellant la gent que trobava
al seu pas, fins a quedar
aturat sobre el mural de Joan
Miró, a tocar del Liceu. Va ser
un recorregut de 550 metres
que va començar a les 16.50,
quan a la Rambla de Barcelona
hi havia, sobretot turistes.
Al centre d’investigació que
la policia catalana va instal·lar
a l’edifici de Sfera,
les preguntes s’acumulaven
frenèticament des del primer
minut. Era aquell l’atemptat
d’un home sol, d’un ‘llop
solitari’, com s’anomena? La
furgoneta blanca era l’únic
vehicle que participava en
l’operació, o hi havia còmplices,
potser en altres vehicles,
que la seguien? Qui n’era el
conductor? I, sobretot, on
era l’autor de l’atemptat en
aquell moment? Més encara:
hi havia altres atemptats
preparats que podien ser imminents?
L’anomenada operació Gàbia
havia tancat hermèticament
Barcelona i la comissaria
d’Informació dels Mossos
havia activat per primera
volta l’operació Cronos, de
manera que posava tots els
actius operatius a investigar
els fets. A primera fila de
l’operatiu, i probablement
més preocupats que ningú,
els membres de la comissaria
d’informació dedicats de
feia anys a la lluita contra els
grups gihadistes.
Younes va reconèixer en
detall la Rambla abans
d’atemptar
La primera gran sorpresa de
la investigació va arribar ben
aviat: era la ruta estranya que
havia seguit l’atacant.
Immediatament després de
l’atemptat, tots els locals de
la Rambla van ser tancats
amb la gent confinada a dins.
Calia garantir la seguretat de
tantes persones com fos possible,
però també de retenir el
possible autor de l’atemptat
si no havia aconseguit fugir i
s’hi havia refugiat. Per això
els Mossos obrien minuciosament
cada local i acompanyaven
totes les persones
que hi havia fins a la plaça de
Catalunya.
Allà, al centre de la mateixa
plaça, els identificaven un
a un i els demanaven qualsevol
imatge que poguessen
tenir, fotografia, vídeo, el que
fos. Qui en tenia alguna era
acompanyat per un mosso a
la planta superior de l’edifici
de Sfera, on descarregaven
el material, el classificaven i
l’identificaven amb totes les
dades adjuntes: qui ho havia
enregistrat, on, en quin mi-
nut... A partir d’aleshores, el
visionament d’hores i més
hores d’imatges va ser clau
per a entendre a què s’enfrontaven.
El visionament i
l’ordenació, la reconstrucció
dels moments anteriors
a l’atemptat.
Les ciutats modernes són
plenes de càmeres i a la Rambla
n’hi ha especialment, tots
els establiments tenen càmeres
de seguretat. Aquestes
imatges i les enregistrades
per la gent a la Rambla tant
abans de l’atemptat, com durant
i fins i tot després, eren
clau per a entendre què havia
passat. Barrejant-les, comparant-les
i ajuntant-les, els
Mossos van poder reconstruir
aquells fets que canviarien
per sempre la ciutat i
el país.
I allò que havia passat no era,
com es va assumir en un primer
moment, que Younes
Abouyaaqoub hagués entrat
a la Rambla per la part de dalt
i s’hagués llançat directament
a matar gent Rambla
avall. No. Abans, l’autor de
l’atemptat havia recorregut
la Rambla a la inversa, pujant
lentament amb la furgoneta
des del port. Minuts abans de
l’atemptat, havia analitzat
tot allò que seria objecte del
seu atac, reconeixent l’escenari,
possiblement fixant-se
en els problemes que podria
trobar.
...l’autor de
l’atemptat havia
recorregut la
Rambla a la inversa,
pujant lentament
amb la furgoneta
des del port

21
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
Mentre aquella furgoneta Fiat
Talento blanca pujava per la
Rambla, la gent que hi passejava
tranquil·lament no podia
saber què era a punt de passar
ni tenia cap raó aparent per a
témer res. Havent travessat la
plaça de Catalunya, va girar
per tornar a baixar pel carrer
de Pelai, i ara sí, el vehicle va
accelerar de sobte i es va enfilar
al passeig central. Allà es
va dedicar a anar donant cops
de volant per atropellar tanta
gent com pogués. La calma
d’aquella vesprada d’agost
va quedar immediatament
trencada pels crits d’alarma
de la gent que fugia i pels crits
de dolor dels ferits, incapaços
d’entendre què passava. Fins
que la furgoneta finalment va
quedar frenada. Aleshores,
Younes va baixar-ne i va fugir
a peu en direcció al mercat de
la Boqueria, aprofitant l’estupor
creat. En aquell mateix
instant, va començar la persecució
més important de la
història policial de Catalunya.
Van ser pràcticament cent
hores, quatre dies que es van
fer eterns, sobretot per als
Mossos responsables de les
operacions contra els grups
gihadistes.
L’acció d’un home sol?
El visionament minuciós de
totes les càmeres de la Rambla
havia aportat dues pistes
importants més. La primera,
que a la furgoneta només hi
anava una persona, estranyament
tranquil·la. Els experts
sabien del cert que, abans de
cometre molts atemptats,
els gihadistes consumeixen
substàncies estimulants. En
aquest cas, semblava més
aviat el contrari, que hagués
consumit tranquil·litzants. La
segona pista important era
que la furgoneta estava sola.
Amb els vídeos, els policies
van traçar i seguir els recorreguts
fets per tots els vehicles
que en un moment o un
altre s’havien posat davant o
darrere de la furgoneta i cap
no hi tenia relació. Tampoc
no semblava haver-hi cap
còmplice en cap moment del
recorregut aturat en alguna
vorera, observant. Ningú no
l’esperava ni l’acompanyava
en la fugida. Era, doncs, un
home sol, o com a mínim, i
aparentment, anava sol.
Però el grup d’intel·ligència
dels Mossos dedicat a seguir
les activitats gihadistes no ho
veia clar. Tots ells són agents
bregats en interminables investigacions,
amb un coneixement
molt minuciós de tot
allò relacionat amb l’islam a
Catalunya i que han pentinat
durant anys cada pam del país,
acumulant tot d’informació
que el dia de l’atemptat
era la més imprescindible de
totes. Estaven convençuts
que ningú no actua mai sol
del tot i especulaven amb la
possibilitat que hi hagués,
com a mínim, un individu
més implicat. Per això, la
feina d’aquell primer mo-
ment va ser telefonar a tots
els contactes demanant-los
qualsevol informació, per
petita que fos, qualsevol pista,
un cabdell de fil del qual
estirar. Per força, algú havia
de saber alguna cosa d’allò
que acabava de passar.
A la furgoneta, s’hi van trobar
factures emeses a Cambrils i
algunes dades esparses sobre
qui podia ser-ne l’ocupant,
material que van anar processant
alhora que cercaven
petjades o qualsevol resta
biològica. Però tot allò era
encara poca cosa, inconnexa,
i el temps volava. De sobte,
una de les trucades va tenir
resposta. Una persona assegurava
haver parlat uns
dies abans amb qui podia ser
l’autor de l’atemptat.
Una pista cap al sud
El grup de Mossos va anar
de seguida i a tota velocitat
de Barcelona cap al sud, a la
localitat on hi havia aquella

22
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
Del vehicle, un Audi
A3, en van baixar
els cinc ocupants,
que van començar
a atacar tothom qui
hi havia
informació. Ho feien en un
cotxe de policia sense logotip
però que portava prioritats
d’emergència, fet que els
convertia en un blanc evident.
I ho feien, sobretot, amb el
cap ple de preocupacions. I
si aquella pista era en realitat
un esquer per a un nou
atemptat? Podia ser que els
portessin a posta a un lloc per
a fer-ho?
Acompanyats d’un altre
cotxe de policia, van entrar
a una autopista col·lapsada
i plena de controls. L’operació
Gàbia ja era de nivell
tres, és a dir, que s’havia
estès a tot el Principat. Més
de sis-cents controls policials
compartimentaven el
territori, amb la inevitable
conseqüència de generar
un caos de trànsit com mai
s’havia vist. A l’autopista,
els van habilitar un perillós
carril en contra direcció per a
escapar de les cues de cotxes
i per allà varen baixar, tan
de pressa com podien. Van
trobar-se amb l’informant a
la comissaria de Tarragona,
on la presència dels cotxes
i d’un home amb fesomia
àrab va causar inquietud entre
els companys, fins que
es va aclarir qui eren. Finalment,
aquella pista no va
donar cap resultat. A la zona
per on l’informant deia que
havia pàssat dies abans amb
l’autor de l’atemptat no hi
havia cap càmera que hagués
pogut filmar-lo. Però
la casualitat va voler que el
viatge els situés a prop d’un
segon escenari inesperat, on
era a punt de cometre’s un
altre atac.
Un segon atac a Cambrils
La intenció era tornar a Barcelona,
però abans, el grup
es va aturar a un bar per demanar
uns entrepans ràpids.
A aquella hora, ja estaven
gairebé segurs que l’autor
de l’atemptat no havia vingut
de fora, perquè la tàctica
del cotxe-ariet –furgoneta-ariet
en aquest cas– és la
més rudimentària de totes i
la que exigeix menys coneixements
i suport.
Però de sobte, tot va canviar
novament. Una trucada telefònica
els va avisar que a
Cambrils hi havia un segon
incident en marxa en aquell
moment. Encara no hi havia
dades clares, però semblava
que un grup de gent retenia
ostatges al passeig Marítim.
La casualitat, la pista que havien
seguit precisament a un
municipi proper, va fer que
fossen a tocar del lloc del fets.
De manera que varen pujar
als cotxes i s’hi varen dirigir
de seguida. Certament, un
segon atemptat complicava
molt les coses i feia que tot el
que havia passat a Barcelona
prengués una nova dimensió.
La primera informació rebuda
no era certa. A Cambrils
no hi havia hagut cap presa
d’ostatges, però la situació
que van observar només arribar
era complicada. Un grup
de cinc joves s’havia dirigit
en cotxe cap al municipi
i, abans d’arribar-hi, havia
comprat ganivets i destrals
en un establiment de carretera.
La intenció era entrar a
Cambrils i repetir l’operació
de Barcelona. Volien dur el
cotxe fins al centre del passeig
i matar tanta gent com
fos possible. A l’últim moment,
saltarien del vehicle
per continuar matant amb les
armes blanques que havien
comprat i es deixarien abatre.
Per això s’havien posat
uns cinturons que simulaven
portar explosius. Sabien
que la policia els dispararia
a matar si els portaven, si
sospitaven que els podrien
fer esclatar.
El pla, el va desbaratar un dels
centenars de controls muntats
pels Mossos d’Esquadra,
aquest situat just a l’entrada
del passeig, en una rotonda.
Tot indica que els ocupants
del cotxe, Moussa Oukabir,
de 17 anys, Said Aallaa, de

23
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
Immediatament,
l’assassinat de
Pau Pérez es va
relacionar de
manera interna
amb l’atemptat,
però la comunicació
pública va ser més
prudent
19 anys, els germans Omar
i Mohamed Hychami, de 21
i 24 anys respectivament, i
Al-Houssaine Abouyaaqoub,
de 22 anys, no el varen veure
fins que ja eren dins la
rotonda i no podien fer cap
maniobra per a escapar-ne.
Havien entrat a Cambrils
per la rambla de Jaume I i el
control quedava amagat de
la vista, a la seua esquerra.
En veure’l, van optar per accelerar,
provant de passar
de llarg, però el cotxe va fer
una volta de campana i es va
estavellar contra uns contenidors
al tros de camí que
queda entre la platja i el port.
Un dels Mossos que era al
control va disparar aleshores
amb l’arma llarga i en va matar
quatre. El cinquè va fugir
pel passeig, perseguit per la
policia. Portava un cinturó,
aparentment d’explosius.
Com a Barcelona, a Cambrils
la policia va ordenar tothom
que es refugiés dins els locals
i que tanqués les portes. El
membre fugit del grup, l’únic
que no havia estat mort, va
recórrer uns cinquanta metres,
passant del passeig central
al mig de la carretera. I
es va aturar a deu metres de
la Taberna Kupela, fent veure
que volia fer esclatar les
càrregues que duia lligades
al cos. Allò hauria pogut significar
la mort de tots els qui
eren dins el local, de manera
que la policia va decidir de
disparar-li. Primer, amb trets
a les cames, mentre li cridaven
que es lliurés. El jove va
caure a terra, però es va tornar
a aixecar. Aleshores una
segona ràfega de trets el va
matar. Els integrants del grup
d’investigació varen arribar
a temps de veure’n el desenllaç.
I van comprovar que el
cinturó era fals: complia la
funció d’assegurar a qui el
portava que no eixiria viu de
l’intent d’atemptat. Mentre
això passava, a l’entrada del
passeig els serveis d’urgències
miraven de recuperar la
vida d’una dona de 67 anys,
espanyola, que havia estat
ferida per un dels atacants.
Va acabar morint unes hores
després en un hospital de
Tarragona.
L’assassinat de Pau Pérez
En el temps que va passar
entre els fets de la Rambla i
els de Cambrils, a Barcelona
va tenir lloc l’incident més
estrany de tots, la mort de
Pau Pérez, un jove vilafranquí
a qui Younes Abouyaaqoub
va apunyalar per robar-li el
cotxe. Va ser a la zona universitària
de Barcelona, fins on
Younes havia arribat aprofitant
el caos organitzat al centre
de la ciutat i fent una ruta
erràtica, pel carrer Nicaragua
i el Camp Nou, que després
es va poder reconstruir amb
força detall. Però un cop a
la zona universitària, es va
trobar amb l’operació Gàbia.
No hi havia manera d’eixir
de Barcelona sense ser identificat.
La seua reacció, poc
després de les sis de la vesprada,
va ser la de matar Pau
Pérez quan recollia el cotxe al
pàrquing. Va carregar el cos
dins el cotxe i es va dirigir a
l’eixida de la ciutat, amb la
voluntat de passar un dels
controls que hi havia instal·
lats a la Diagonal.
Amb el cos a la part de darrere
el Ford Focus propietat del
jove de Vilafranca, Younes
va optar per saltar el control
envestint-lo directament.
Aquesta mena de controls
sempre tenen tres zones. Una
primera de classificació, on
un policia decideix qui s’atura;
una segona d’inspecció,
on es col·loquen els cotxes
per a ser escorcollats; i una
tercera posterior que serveix
per a aturar o perseguir
qualsevol cotxe que intente
esquivar-lo. Younes va posar
el cotxe de cara contra una
sergent dels Mossos, que va
resultar ferida per l’impacte,
i va travessar les tres zones
del control, cosa que va provocar
una persecució a trets.
La persecució va acabar uns
quilòmetres més enllà, a Sant
Just Desvern, davant l’edifici
Walden. Quan la policia es va
acostar finalment al vehicle
hi va trobar el cos d’en Pau,
cosa que els va fer pensar
d’entrada que era la persona
que havia saltat el control
i havia mort per l’impacte
d’una bala. La sorpresa va
ser quan van descobrir que
tenia un ganivet clavat i que
no era pas al seient del conductor.
Un conductor que havia
aconseguit escapar a peu.
Immediatament, l’assassinat
de Pau Pérez es va relacionar
de manera interna amb
l’atemptat, però la comunicació
pública va ser més
prudent. Quan es va poder
confirmar que Younes viatjava
en aquell cotxe, la cerca
del fugitiu va fer un salt de dimensió.
Perquè des d’aquell
moment se sabia que anava
tot sol, que no tenia un vehicle
i, sobretot, que havia
abandonat Barcelona, cosa
que va ser un gran error, perquè
era més fàcil camuflar-se
a la gran ciutat que no escapar-ne.
El 21 d’agost a les

24
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
Per a sorpresa
dels Mossos, un
equip de la Guàrdia
Civil va voler fer
la investigació,
cosa absolutament
inusual i que la
policia catalana
no va permetre
13.12, els Mossos finalment
van difondre quatre fotografies
seues, i van revelar que
també era l’autor de l’assassinat
de Pau Pérez. Molt poques
hores després, una dona
l’identificaria a Subirats, al
pàrquing d’un Mercadona.
La casa d’Alcanar, droga o
bombes?
Les hores posteriors a
l’atemptat varen ser plenes
d’informacions contradictòries
i de confusions, cosa
habitual en un atac d’aquestes
característiques. El ritme
trepidant dels fets contrastava
amb la lentitud obligada
de les investigacions. Cada
rumor, cada dada, havien de
ser contrastats, i els especialistes
en informació de la
policia provaven d’anar lligant
punts, de trobar el nexe
que dibuixara l’abast de
l’operació.
Especialment confús va ser
el cas de l’explosió a la casa
d’Alcanar, on després es
va saber que l’escamot preparava
els atemptats. Era el
16 d’agost al vespre, un dia
abans de l’atac, quan una
enorme explosió va sacsejar
Alcanar platja. Les primeres
informacions fetes públiques
pels bombers i els
Mossos parlaven d’un mort i
set ferits, destacaven la gran
quantitat de bombones de
butà que s’hi havien trobat i
remarcaven el fet que la casa
era ocupada irregularment
‘per estrangers’, segons que
denunciaven els mateixos
veïns de la zona.
El desenrunament va ser molt
complicat perquè hi va haver
una segona explosió molt
gran, la qual va ferir un policia.
La runa va tornar a colgar
la casa i van haver d’aturar
les tasques fins a comprovar
que no hi havia més perill
per al conductor de la grua ni
per la gent que hi feia feina.
Per a sorpresa dels Mossos,
un equip de la Guàrdia Civil
va voler fer la investigació,
cosa absolutament inusual i
que la policia catalana no va
permetre, però que més tard,
sabut que allà dins hi havia el
cadàver d’un confident de la
policia espanyola, faria parlar
molt.
Els primers policies d’arribar-hi
varen detectar una
sèrie de productes químics.
Els gihadistes els havien intentat
fer servir per fabricar
un explosiu anomenat TATP,
però també són compatibles
amb els productes amb què
es fan diverses drogues. Per
això, van associar aquella explosió
a una altra que havia
tingut lloc el 14 de maig, només
cinc mesos abans, en un
xalet de Segur de Calafell, on
un grup de persones manipulaven
productes químics per
a fabricar droga. També era
una casa ocupada il·legalment
d’una urbanització discreta i
també havien fet servir una
quantitat important de bombones
de butà. I a només 140
quilòmetres d’allà. En un pri-
mer instant i sense haver-hi
hagut encara els atemptats,
la relació semblava lògica.
Mentre el perímetre de la casa
no es va estabilitzar i no
es varen començar a trobar
elements físics que relacionessen
els ocupants amb
un possible grup gihadista,
l’explosió d’Alcanar no es va
relacionar amb els atemptats
de Cambrils i Barcelona, i la
pista de la fàbrica clandestina
de droga va ser la prioritària.
De manera rutinària, però,
els Mossos varen començar a
identificar els cotxes que eren
a prop de la casa i a telefonar
als propietaris, i és aleshores
quan va emergir per primera
vegada de manera clara un
nom, Younes Abouyaaqoub,
i una població, que acabaria
relacionada per sempre més
als atemptats: Ripoll.
Un imam confident de la
policia espanyola, a Ripoll
Ripoll, la capital del Ripollès,
té deu mil habitants, una

25
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
petita part dels quals, uns
tres-cents, són musulmans.
En el moment de l’atemptat,
hi havia dues mesquites, al-
Fath (‘la porta’) i Annour (‘la
llum’). Annour era la mesquita
nova, originada a partir
d’al-Fath, que era molt petita
i amb escassos recursos. En
un moment determinat, problemes
d’índole personal i de
gestió de la comunitat van fer
que la gran majoria de fidels
canviés d’oratori. Annour va
créixer, sense arribar a ser un
gran centre de culte. Com a
molt, s’hi aplegaven setanta
persones per a la pregària.
Al Principat, en aquell moment,
hi havia 286 oratoris
musulmans censats. Pregar
no és cap delicte ni es pot
considerar que tenir una
fe o una altra predispose a
res. I per això, basant-se en
els protocols dels Mossos
d’Esquadra, poc més de cent
oratoris reclamaven atenció.
Ripoll no entrava en aquella
llista. Però després d’haver
identificat els cotxes d’Alcanar
i, encara més, després
de l’atemptat de Cambrils, la
relació de Ripoll amb el grup
gihadista era evident. Quatre
dels domicilis dels atacants
eren a Ripoll, cosa que implicava
l’existència d’un grup
consolidat en aquesta vila.
La reacció va ser immediata
i els membres del grup
d’investigació hi van anar a
corre-cuita, per parlar amb
els presidents de les dues
mesquites, cosa que no va
ser senzilla, amb l’allau de
periodistes que ja havien pres
a l’assalt la població. El president
d’al-Fath no en sabia
res. El d’Annour, en canvi, els
va deixar amb la boca oberta.
Ali Yassine els va relatar que
la policia espanyola havia
visitat la mesquita tres vegades,
l’última tan sols un
mes abans, de la qual cosa
la policia catalana no sabia
res. En aquell moment,
ningú no sabia encara que
Abdelbaki es-Satty, l’imam
d’Annour fins feia poques
setmanes, era un confident
de la policia espanyola i el
cap del grup que havia preparat
els atemptats. Tampoc
no se sabia que havia mort en
l’explosió d’Alcanar.
La policia espanyola sabia
que l’imam havia fugit
El relat del president de
l’oratori va ser tan calmat
com desconcertant. Va explicar
que, l’abril del 2016,
s’havien presentat a la mesquita
dos membres de la policia
espanyola amb base a
Girona demanant pels membres
de la junta de l’oratori. I
havien deixat un correu electrònic
oficial al qual els van
enviar tota la documentació
que demanaven. Posteriorment,
passat l’estiu d’aquell
any, dos membres més de
la policia espanyola varen
tornar a Ripoll, demanant
els estatuts de la junta i demanant
específicament per
Abdelbaki es-Satty. Aquella
vegada, les respostes varen
ser orals. Finalment, el juliol
del 2017, funcionaris de
la policia espanyola varen
fer una tercera visita i varen
demanar si hi havia hagut
cap canvi en l’organigrama
de l’oratori. Els varen respondre
que es-Satty havia
estat acomiadat i que havia
marxat dient que se n’anava
Marroc. Els policies espanyols
no varen fer cap comentari.
Posteriorment, el govern espanyol
va reconèixer que es-
Satty era confident de la policia
espanyola de feia anys,
de manera que van aparèixer
les preguntes tan incòmodes
com naturals: quina raó tenia
la policia espanyola per a
amagar a la policia catalana
la seua presència a Ripoll?
I com és que no sabien que
el seu confident havia fugit
ni, després, es van preocupar
de saber on era? Un mes
abans dels atemptats sabien,
per força, que havien perdut
la pista d’un confident, una
persona amb vincles gihadistes
demostrats, que havia
estat a la presó i que havia
estat identificat com a col·
laborador en diverses operacions
anteriors. En aquell
moment, encara no era clar si
algunes de les restes humanes
que anaven apareixent a
la casa d’Alcanar pertanyien
a es-Satty. Però aviat es va
saber que sí. I aleshores, les
preguntes i els rumors sobre
quines coses sabia el govern
espanyol i quines no van ser
imparables. Tanmateix, no
han donat mai cap explicació
indiscutible.
Amb aquesta informació a
la mà, el mapa de què havia
passat començava a encaixar.
Els morts de Cambrils
eren tots un mateix grup de
joves de Ripoll. Es-Satty, un
home amb un passat gihadista
que havien amagat als
Mossos, semblava el vincle
que els unia i el cap d’una cèl·lula
gihadista que aleshores
es començava a identificar.
Van cercar tots els amics i
coneguts dels morts a Cambrils,
i Younes Abouyaaqoub
va començar a aparèixer com
el sospitós principal de ser el
FOTO DE CARNET D’ABDELBAKI
ES-SATTY, TROBADA ENTRE
LES RUNES D’ALCANAR

26
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
conductor de la furgoneta.
Encara hi havia molts dubtes,
però. Un dels testimonis,
un jove que havia vist entrar
la furgoneta a molt poca
distància, des d’una parada
d’autobús al capdamunt de
la Rambla, no el va reconèixer
dissabte a la nit, quan els
Mossos li varen ensenyar
per primera vegada fotografies
seues. La investigació
avançava i anava concretant
l’objectiu, però encara no hi
havia proves suficients per a
donar per segura l’autoria de
l’atemptat de Barcelona. No
ho van fer fins dilluns, tres
dies després d’haver començat
l’operació.
L’acusació
Dilluns 21 d’agost a les 13.12,
la policia catalana ja havia
acumulat suficients indicis de
tota mena per a poder acusar
directament Younes Abouyaaqoub
de ser el conductor de
la furgoneta. La tasca de reconstrucció
de totes les dades
possibles en relació amb
l’atemptat apuntava una vegada
i una altra cap a ell.
Tot indicava que, després
de l’explosió descontrolada
a la casa d’Alcanar, Younes
Abouyaaqoub va agafar una
de les furgonetes que havien
de transportar les bombes
que havien intentat preparar i
se’n va anar. No hi ha cap pista
fiable sobre què va fer durant
les hores següents, però
gairebé un dia després va entrar
a Barcelona i va cometre
l’atemptat a la Rambla. Era
dijous. El recorregut Rambla
amunt i el fet que hagués
passat un dia de l’explosió indicava
fredor, però també se
sabia que tenia certa por i que
no tenia la situació dominada.
Hores després, va matar Pau
Pérez per prendre-li el cotxe
i saltar l’operació Gàbia,
va fugir de Barcelona i li van
perdre la pista fins a Subirats.
No se sap què volia fer ni cap
on pretenia anar, ni tan sols si
va arribar a saber què havien
fet a Cambrils els seus companys.
Però és evident que
no volia immolar-se com un
màrtir, perquè entre dijous i
dilluns, quan va ser mort, segurament
va tenir més d’una
oportunitat per a fer-ho. La
gran persecució organitzada
pels Mossos d’Esquadra el
va acabar acorralant. En una
carretera entre Sant Sadurní
d’Anoia i Subirats.
L’encontre final a Subirats
Dilluns, novament, membres
de la unitat d’informació sobre
el gihadisme eren a prop
de Subirats. Concretament,
a Vilanova i la Geltrú, on investigaven
una nova pista i
parlaven amb un informador.
Va ser aleshores que varen
rebre l’ordre de traslladar-se
ràpidament a Subirats, on
una dona deia que havia vist
en Younes.
De Vilanova a Subirats hi ha
tot just mitja hora de cot-
xe i el viatge va ser frenètic,
perquè per l’emissora oficial
anaven rebent informacions
com més anava més precises
sobre la presència de Younes
Abouyaaqoub a la zona. Des
del cotxe seguien la posició de
l’helicòpter de la policia, que
sobrevolava la zona i els marcava
el perímetre de cerca.
Van localitzar-lo de seguida i
van ser dels primers d’arribar
al lloc on Younes va morir.
Una patrulla de Mossos de
Proximitat Rural, una més
de les moltes desplegades per
tot arreu, l’havia trobat de
cara i li havia disparat.
Aquella patrulla investigava
un dels múltiples avisos que
anaven arribant per tots els
conductes possibles. Tots,
del primer al darrer, es varen
comprovar, malgrat que
molts portaven a pistes falses.
Aquell no era el primer
avís que rebia aquella patrulla
en concret, però seria el definitiu.
El fugitiu més buscat

27
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
…va fer el gest
d’obrir la camisa
que portava,
va deixar veure
clarament el cinturó
d’explosius i va
començar a caminar
cap a ells amb gest
desafiant i cridant
cada cop més fort
‘Al·là és gran’
de tots el varen trobar en un
camí rural on hi ha un petit
bosc. S’estava al mig del camí
quan els mossos el varen
detectar a la sortida d’un revolt.
Younes Abouyaaqoub
no va reaccionar fins que
els dos policies varen baixar
del cotxe per acostar-s’hi.
Aleshores sí que va fer el gest
d’obrir la camisa que portava,
va deixar veure clarament el
cinturó d’explosius i va començar
a caminar cap a ells
amb gest desafiant i cridant
cada cop més fort ‘Al·là és
gran’. Immediatament, els
dos mossos varen disparar
el contingut dels respectius
carregadors i encara en van
carregar un tercer. Abouyaaqoub
va caure de boca terrosa.
Els policies del grup d’informació
hi varen arribar
pocs minuts després, quan
ja havia arribat també una
altra patrulla local. Abans de
reconèixer el cadàver, però,
els artificiers varen haver
de comprovar que els cinturons
d’explosius eren falsos,
operació durant la qual
varen tombar el cos de cara.
En pocs minuts, un eixam de
periodistes es va concentrar a
pocs metres de la zona, acordonada
ràpidament per les
brigades mòbils de la policia.
Passaven pocs minuts de les
quatre de la vesprada, però
els Mossos no en van certificar
la identitat ni van donar
per tancada la persecució fins
a les nou d’aquella nit. Una
volta se n’havien assegurat
del tot i no hi havia cap marge
d’error possible.
De fet, va ser un dels membres
del grup d’informació
qui va acostar-se primer
fins al cos, per comprovar si
Mesos abans dels atemptats
de Barcelona i Cambrils,
l’auditori que hi ha a la caserna
general de Sabadell va
acollir una trobada insòlita
i inèdita. Hi van participar
tots els mossos vinculats a
Informació i els van presentar
el pla Cronos, l’operatiu
que la policia catalana havia
dissenyat per a respondre
a un atemptat, si mai se’n
cometia cap. El pla, el van
explicar amb el màxim deel
mort era qui ells es pensaven.
Younes anava molt
brut, després de quatre dies
sense rumb fix, no portava
diners ni telèfon, però sí un
gran ganivet a la cintura. La
confirmació que efectivament
era ell es va fer amb una
trucada de mòbil, per evitar
possibles filtracions si es feia
per l’emissora. L’endemà,
alguns diaris varen publicar
una fotografia on es veien tot
de mossos d’uniforme i, al
fons, un grup poc recognoscible
de persones de paisà que
semblaven xerrar entre elles.
Eren els membres de la unitat
d’informació sobre el gihadisme
que encara miraven
d’assumir què havia passat,
conscients més que ningú de
la gravetat dels fets i del que
podria haver passat si el pla
original hagués reeixit.
De Subirats, el grup es va
traslladar directament a la
caserna general de la Policia
de Catalunya, al complex
Egara, a Sabadell. Encara calia
explicar moltes coses, fer
moltes preguntes i, sobretot,
assegurar-se que amb la desaparició
d’Abouyaaqoub la
cèl·lula de Ripoll havia quedat
desarticulada.
Per a ells havien estat les cent
hores més dures de la seua
vida i les més trepidants. Alguns
gairebé no havien dormit
gens. O ho havien fet en
un sofà o a casa d’un company,
per no perdre temps
anant fins a la seua. Tots
havien hagut de desbrossar
pistes i més pistes per poder
entendre què passava i què
havien de fer. Durant aquells
quatre dies varen gaudir de
llibertat total per a explorar
els seus informadors, seguir
pistes, analitzar tot allò que
consideraren convenient. En
definitiva, era cert que havien
contribuït a eliminar l’escamot
en un temps inusual
per a aquesta mena d’atacs a
Europa. Tanmateix, no els era
fàcil d’assumir que l’atemptat,
aquell atemptat que tots
tenien clar que es cometria
un dia o un altre, finalment
havia tingut lloc i havia situat
Barcelona al mateix mapa on
abans ja havien estat inscrites
Londres, Manchester, Estocolm,
París, Berlín, Munic,
Niça, Brussel·les, Madrid…
Les ordres del major
Trapero
La Divisió d’Informació
dels Mossos d’Esquadra rarament,
molt rarament, es
troba tota en un mateix lloc.
A part dels efectius que treballen
als serveis centrals a
Egara, hi ha unitats repartides
per tot el territori, que
són organitzades bàsicament
al voltant de la dicotomia entre
amenaça exterior i amenaça
interior. Hi treballen
analistes, hi ha informàtics i
hi ha gent que es passa el dia
a peu del carrer, parlant amb
col·laboradors, identificant
possibles problemes, mirant
de prevenir qualsevol atac.

28
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
Dos mesos després
dels atemptats, el
govern espanyol
destituïa el major
Trapero, en una
de les primeres
mesures que
adoptava arran del
cop d’estat emparat
en l’article 155
de la constitució
espanyola
tall diversos comandaments
del cos. Però va ser el major
Josep Lluís Trapero qui va
prendre la paraula de manera
més destacada. Ja s’havia
declarat l’alerta 4 i Trapero
va explicar als seus policies
que això significava que podia
haver-hi un atemptat en
qualsevol moment i que no
era realista creure que es podrien
evitar tots els intents de
cometre’l. Per això, va fer una
demanda explícita i concreta:
que si mai hi havia un atemptat,
la reacció fos la millor i
més ràpida possible perquè
les conseqüències fossen les
mínimes possibles per a tots
els ciutadans de Catalunya. I
això va fer la seua gent, a les
seues ordres, durant aquelles
llargues cent hores d’agost.
El 28 d’octubre de 2017, dos
mesos després dels atemptats,
el govern espanyol destituïa
el major Trapero, en
una de les primeres mesures
que adoptava arran del cop
d’estat emparat en l’article
155 de la constitució espanyola.
Pocs dies després, se
sabia que els tribunals espa-
nyols l’acusarien de sedició.
El conseller Quim Forn, màxim
responsable polític de
l’operació entrava a presó, on
encara és ara. A més, amb els
Mossos posats directament
a les ordres del ministre espanyol
de l’Interior, la unitat
de lluita contra el gihadisme
quedava marginada, sense
recursos ni eines amb les
quals poder treballar. Aquesta
situació ha estat finalment
revertida pel nou govern de
Catalunya, gairebé a tocar
del primer aniversari dels
atemptats.

29
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
ENTREVISTES
I REPORTATGES
MERITXELL SÁNCHEZ-AMAT
Per Ot Bou Costa.
DANIEL BAENA: EL BRAÇ EXECUTOR DE L’ESTAT PROFUND CONTRA
L’INDEPENDENTISME, DESACREDITAT PERÒ EN PLENA FORMA
Per Roger Graells Font.
JORDI PERALES
Per Andreu Barnils.
EDUARDO MUÑIZ
Per Josep Rexach Fumanya.
JOSEP PIERA
Per Núria Cadenes.
CONSUM DE PORNOGRAFIA I ADOLESCENTS: QUÈ IMPLICA
I COM ABORDAR-HO
Per Clara Ardévol Mallol.
JAUME PADRÓS
Per Txell Partal.
‘LA PANDÈMIA ENS HA ENSENYAT QUE O ET REINVENTES
O ET QUEDES PEL CAMÍ’
Per: Sergi Unanue.

30
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
ENTREVISTA
MERITXELL SÁNCHEZ-AMAT
‘Hem de veure si cal mantenir aquest
volum de proves diagnòstiques que
col·lapsa el sistema’
Entrevista a la presidenta del Fòrum Català
d’Atenció Primària
OT BOU COSTA
M
Meritxell Sánchez-Amat és metgessa
al CAP Besòs i presideix el
Fòrum Català d’Atenció Primària
(FoCAP). L’atenció primària
va ser un dels eixos més colpejats
per la primera onada de la covid-19
a Catalunya i ja aleshores Sánchez-Amat
en va defensar la importància per a
controlar el virus i va denunciar l’arraconament
que se li conferia dins el sistema.
Un dels exemples més flagrants
va ser el contracte multimilionari amb
Ferrovial. La FoCAP va criticar-lo durament
i VilaWeb va parlar-ne amb la
presidenta en aquesta entrevista. Sánchez-Amat
creu que hi ha hagut millores i
la situació és ben diferent de la del març,
però encara queda feina a fer. Aquest cop
parlem amb ella sobre l’estat dels CAP,
la situació epidemiològica i com evitar
un nou col·lapse.

31
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
MERITXELL SÁNCHEZ-AMAT
—La situació a l’atenció primària és de
saturació o de col·lapse, ara com ara?
—De col·lapse, no. De saturació, sí. Hi ha
molta feina. N’hi ha que deixem de fer i
que no és urgent, però que tindrà efectes
més endavant. L’atenció primària té una
gran capacitat d’adaptar-se, però tot
això que queda allà acabarà sortint per
alguna banda. Han passat sis mesos. Hi
ha molta gent que s’ha aguantat molt per
no anar a la consulta i que ara tornaran
a aguantar, perquè la gent s’autoregula
i diu: ‘Ostres, si estan ocupats amb el
rebrot, no hi anirem.’ Això fa que la gent
no demani consulta per a símptomes que
poden ser d’una patologia greu. Tenim
retards de diagnòstics de càncer i de més
patologies que requereixen un diagnòstic
que no es fa perquè no veiem la gent.
—I això tindrà conseqüències, dieu.
—Ja es veu que el nombre de diagnòstics
de càncer ha baixat. I el càncer continua
allà, la covid no fa que n’hi hagi menys.
En aquesta dificultat que troba la gent per
a contactar amb nosaltres, hi pot haver
una desvinculació que genera patiment,
o que fa que més gent opti per l’opció
privada. Això pot repercutir en una disfunció
més profunda del sistema. I també
afecta el control de patologies cròniques.
Treballem per recuperar-lo i per arribar
també a la gent que és a casa amb patologies
mentals, o malestar emocional per
tota aquesta situació. I costa.
—En tot cas la situació no és com la del
març o la de l’abril.
—No és com llavors perquè sabem què
tenim al davant. Al març no ho sabíem, no
teníem coneixements sobre la malaltia,
ni recursos, ni EPI, ni organització. Ara
tot això ho tenim, malgrat que en alguns
llocs els EPI comencen a escassejar. I hi
ha hagut un reforç de personal administratiu,
d’auxiliars d’infermeria i dels
equips que han d’atendre a residències.
No tant com caldria, i no és suficient,
però sí que hi ha hagut un cert reforç. De
tota manera tenim problemes d’espai.
Els CAP són molt petits i això dificulta fer
un circuit net i un circuit brut. Això potser
no és tan important als consultoris locals
o a l’àmbit rural, però a les ciutats amb
centres grans i massificats, sí.
—I els pacients?
—Quant a la intensitat de la patologia,
ara sí que comencem a veure patologia
que recorda més la del març. Demanem
radiografies i veiem que hi apareixen
pneumònies bilaterals, que han estat
molt excepcionals durant l’estiu i el principi
de la tardor. La sensació és que ara
comença a augmentar-ne la virulència
i això ens preocupa.
—Parleu-me d’aquesta manca d’espais.
Diversos directors de serveis d’atenció
primària han demanat públicament
llocs on poder fer la feina. És un problema
nou? Quines altres conseqüències té?
—Els CAP es dissenyen petits. D’entre
els últims que s’han fet n’hi ha que tenen
espai, com el de la Mina, però de la
resta, la majoria són molt petits. N’hi ha
que es troben en un estat deplorable. El
CAP del Gòtic, el de Sant Joan, el de Raval
Nord. I no hi ha hagut interès en cap
moment per a fer una anàlisi de quina
és la situació dels CAP ni quines són les
seves necessitats per a fer una inversió
gran i millorar-los. Quan hi va haver la
crisi econòmica, una de les partides que
es va aturar va ser la d’infraestructures.
I de millores i manteniment no se n’han
fet gaires. A més, es dissenyen els CAP
pensant en mínims.
—Què voleu dir?
—En el nostre cas, totes les consultes
són per a dos professionals, per al matí
i la tarda. Si volem augmentar la nostra
capacitat de treball, no tenim espai. I en
la situació que vivim, molts equips hem
optat per atendre les patologies respiratòries
en unes consultes específiques per
separar i evitar que la gent que és a les
sales d’espera hi hagi d’estar en contacte.
No poder-ho fer provoca que hi hagi CAP
amb més reticències per a fer més activitat
presencial. Les sales d’espera són petites,
hi ha poques consultes i pocs espais
comuns… Totes aquestes mancances,
que ja hi eren abans, ara clamen al cel i
ens posen molts problemes. Vaig llegir
Tenim retards de diagnòstics
de càncer i de més patologies
que requereixen un
diagnòstic que no es fa
perquè no veiem la gent
La sensació és que ara
comença a augmentar-ne la
virulència i això ens preocupa
que l’Ajuntament oferia espais per a fer
CAP de campanya, però això requereix
anar un per un a veure què necessita i com
es poden aprofitar aquests nous espais.
—I més enllà dels espais?
—Un altre dèficit estructural que ara
genera molts problemes són les estructures
de comunicació. Les línies
telefòniques. La gent truca, hi ha poques
línies, i com que ara els professionals
truquem molt més als pacients, ocupem
línies de sortida que impedeixen que els
pacients puguin fer servir les d’entrada.
I a l’inrevés: no podem trucar perquè
la línia està saturada. Això fa anys que
dèiem que passava i no s’havia fet res,
o tan sols pegats. Ara que potenciem
l’atenció telefònica, no se soluciona ni se
supleix comprant mòbils, per exemple.
Nosaltres tenim quatre o cinc mòbils

32
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
MERITXELL SÁNCHEZ-AMAT
Hi ha vegades que
hi ha gent a qui
els truca tothom
i gent a qui no els
truca ningú. Estem
perdent esforços
d’una manera
impressionant
per a un equip on som vint metgesses i
vint infermeres.
—Fa uns mesos vau denunciar que
l’atenció primària havia estat arraconada
en la lluita contra la covid-19,
malgrat la tasca essencial que fa per a
contenir-la. Teniu la mateixa sensació,
aquesta vegada?
—Després del fiasco dels rastrejadors
de Ferrovial va començar l’estratègia
dels gestors de covid. Són personal administratiu
que fa l’estudi de contactes,
que té capacitat de fer més coses i que
treballen costat per costat amb els equips
d’atenció primària, i la comunicació és
total. Ens sembla molt més encertada.
De fet, si no poden rescindir el contracte
amb Ferrovial, cal que els treballadors
es vinculin d’alguna manera amb els
equips d’atenció primària perquè hi hagi
comunicació. Ara gairebé no n’hi tenim
i no sabem a qui es truca i a qui no. Hi
ha vegades que hi ha gent a qui els truca
tothom i gent a qui no els truca ningú.
Estem perdent esforços d’una manera
impressionant.
—Encara no s’ha fet un anivellament
complet, doncs.
—Aquesta correcció dels gestors de covid
ha funcionat molt millor i se’ns reconeix
públicament el paper de l’atenció primària.
Però quan el laboratori de la Vall
d’Hebron ha col·lapsat, els resultats de
les proves PCR ens han trigat entre vuit i
deu dies. Les que es generen des de l’hospital
sí que s’estan fent. Una altra vegada
es prioritza i el que fem nosaltres queda a
la cua. Amb tot, ara tenim els tests antigènics
i s’ha treballat perquè en puguem
tenir des del primer moment, no com va
passar amb les PCR que ens van arribar
al final i, a més, a través del programa
Orfeu, que va ser un altre fiasco.
—Què queda pendent, doncs, malgrat
la millora?
—El paper que hauria de tenir l’atenció
primària a la pandèmia és la detecció i el
seguiment dels casos lleus i moderats, i
el diagnòstic dels greus i la seva derivació
a l’hospital. I, a través dels gestors de
covid, col·laborar en l’estudi dels contactes.
Això, de fet, és una atribució de Salut Pública
que assumeix en bona part atenció primària
perquè Salut Pública no té mitjans per a
fer-ho. Fem servir mitjans que haurien de
dedicar-se a unes altres coses per a col·laborar
amb el seguiment de contactes. Però
casos i patologies haurien de ser per als CAP,
i contactes per a Salut Pública. Salut Pública
no ho pot fer? Nosaltres hi col·laborem. Ara
està costant molt de fer una estratègia més
raonable i més eficient. Fem molt d’esforç
que no aconsegueix el resultat que hauria
de tenir perquè els circuits no són clars i no
hi ha un retorn.
—Una cosa és que els gestors de covid siguin
una opció més bona que no pas l’equip
de Ferrovial, i una altra és que el sistema de
traçabilitat funcioni.
—És que jo tinc la sensació que es parla molt
poc de brots, que no es detecten llocs on hi ha
molta transmissió. L’estratègia de les proves
en massa ha estat molt poc eficaç. S’hauria
d’abandonar. A les que vam fer nosaltres al
CAP Besòs es va detectar un 2% de casos. És
un esforç grandiós, de personal i econòmic,
per a detectar pocs casos i, en realitat, no talles
res. A les escoles, el mateix. Hem de veure
realment si cal mantenir aquest gran volum
de proves diagnòstiques en persones que
després ja faran l’aïllament. Ara el sistema es
col·lapsa per l’excés de proves i la transmissió
és comunitària. Això ho han de dir els experts
en salut pública, però com a població potser
ens hem de demanar si ara cal fer PCR als
contactes estrets o fer aïllament sense PCR
perquè la transmissió ja és tan gran que tampoc
no tallarem cadenes de contacte.
—Però reduir el nombre de proves seria
una mesura provisional.
—Hem de preparar el sistema perquè
aquesta onada, per més amunt que arribi,
tornarà a baixar. I quan torni a baixar és
quan haurem de fer un esforç perquè serà
llavors quan haurem de fer cadenes de
contactes i tallar-les, i tot això ho hem de
preparar ara perquè no ens agafi llavors,
com ens va agafar al juliol i l’agost. Si el que
hem vist aquests mesos és que allò que ha
funcionat més és l’estratègia dels gestors
de covid als CAP i la col·laboració amb Sa-

33
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
MERITXELL SÁNCHEZ-AMAT
lut Pública, reforcem això. Revisem els
circuits, analitzem-los i afinem-los per
tenir-los preparats quan calgui.
—Ja hi ha laboratoris col·lapsats, com el
de la Vall d’Hebron que citaves, i casos en
què els CAP diuen als pacients que no els
faran la prova perquè amb el temps que
trigaran els resultats ja hauran completat
la quarantena.
—La sensació actualment és que en nuclis
de població més petits, si ara hi ha
confinaments i la gent es mou menys,
potser sí que té sentit, però a Barcelona
i nuclis grans… No sóc epidemiòloga
ni experta en aquesta qüestió, però la
sensació que tenim als CAP és que aquest
sistema és una feina ingent que està fent
que deixem de fer altres coses que són
més importants. De fet, ara les PCR es
veuran substituïdes pels tests antigènics
ràpids en l’estudi de contactes. La taxa
de falsos positius que tenen aquestes
proves en persones sense símptomes
ens genera dubtes. Hi ha molts falsos
positius, de manera que farem estudis de
contactes a gent que no és positiva. S’ha
de ser valent i poder explicar que el que
hem fet fins ara potser en aquest moment
no té sentit. Que potser més endavant
en tornarà a tenir, però hem de canviar
l’estratègia. Ben explicat i ben raonat.
Hi haurà resistències perquè sembla que
com més quantitat, millor, però hi ha
moments en què més no vol dir millor.
—Al juliol la situació era d’estabilització.
Què ha fallat per arribar fins aquí?
—Passa arreu d’Europa. Potser la situació
més particular d’aquí és que durant
l’estiu hi hagués tantes PCR positives
en relació amb la resta. Ara som davant
d’una situació que se’ns escapa. És un
virus que es transmet amb molta facilitat.
La transmissió és inevitable. El
problema és que on més n’hi ha i on més
mal fa és als llocs on les situacions socio-econòmiques
són pitjors. No estem
protegint els més vulnerables: a més de
la gent gran, els qui viuen en condicions
d’amuntegament en pisos sobreocupats,
el qui no pot deixar d’anar a treballar
perquè si no treballa no cobra… Durant
És important obrir portes i
que l’activitat dels CAP, que
és molt baixa en alguns casos
per a pacients sense covid, es
pugui reprendre
els mesos de confinament es va fer
molt d’esforç i potser si ara aquesta
persona té símptomes, en lloc d’anar
al metge anirà a treballar. No s’han
posat ajudes perquè les persones que
han de fer quarantena la puguin fer. Si
tu li dius a algú que faci quarantena i no
cobri, és difícil que la faci. En canvi, si li
dius que faci quarantena i li dónes una
ajuda perquè la família pugui continuar
alimentant-se, és més probable que la
faci. Era d’esperar, però s’ha vist que
els determinants socials de la salut sí
que influeixen. No és el mateix viure
a Pedralbes que viure al Besòs, tampoc
en època de covid. Tens més risc
d’emmalaltir i d’empitjorar amb condicions
econòmiques deprimides. S’ha
intervingut amb proves, campanyes en
massa, diagnòstics… però no s’ajuda a
la gent perquè pugui prendre les mesures
que els exigim i, en lloc d’això,
es dóna la culpa a la irresponsabilitat
individual.
—Arribats a aquest punt, quines mesures
urgents podrien rebaixar la pressió
assistencial? No polítiques de fons,
sinó iniciatives que puguin aplicar-se
amb certa immediatesa.
—Cal personal administratiu i personal
auxiliar d’infermeria. En aquesta crisi
hi havia un o dos auxiliars d’infermeria
per equip. Ara ha augmentat perquè
són personal sanitari i tenen accés a
la història clínica, poden fer la PCR i el
test antigènic, donar-ne els resultats,
generar-ne les peticions… També cal
enviar els negatius per via automatitzada.
Donar unes instruccions clares al pacient:
si és negatiu, deu dies aïllat i resultat per
SMS. Si és positiu, parlar amb un gestor
de covid o un auxiliar d’infermeria i, en
cas de símptomes, que hi hagi valoració
d’un metge o una infermera. Treure tota
aquesta feina afegida, que es pot assumir
des d’aquestes figures de professionals,
descarregaria de feina a metgesses i infermeres
que han d’atendre pacients i
no pas fer trucades per a les quals no són
imprescindibles. I malgrat que la covid
repunti, és important que qui visiti poc
presencialment a pacients sense covid ho
faci més, perquè hi ha molt de malestar,
molts símptomes guardats a casa des
de fa mesos i això fa patir. A la gent i als
professionals. És important obrir portes i
que l’activitat dels CAP, que és molt baixa
en alguns casos per a pacients sense covid,
es pugui reprendre.
—També ha fallat la coordinació entre
els hospitals i l’atenció primària?
—Amb la mena de patologia que hem vist
els últims mesos no n’ha calgut massa,
perquè no hem hagut de derivar gaire.
Ja existien mecanismes previs de coordinació.
És veritat que, arran de la covid,
alguns hospitals han descobert una mica
l’atenció primària. No era gens estrany
que derivessis el pacient amb un informe
que després no s’esmentava enlloc.
Ara això passa menys. Busquen més els
cursos de l’atenció primària a la història
clínica compartida, per exemple. En l’àmbit
dels hospitals, allò que falla són totes
les proves complementàries i les visites
que s’han suspès i no se n’ha dit res als
pacients. Hi ha hospitals que han fet un
esforç molt important, però d’altres, no.
Hi ha pacients que tenien una prova o una
visita i no en saben res, truquen al CAP i
demanen què han de fer. I tu has de decidir
si tornes a demanar la prova o si tornes a
derivar el pacient, quan no és una decisió
teva, tu ja vas prendre la decisió en el seu
moment. Això ens genera una feinada
important.

34
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
Daniel Baena: el braç executor
de l’estat profund contra
l’independentisme, desacreditat
però en plena forma
El tinent coronel de la Guàrdia Civil
continua al capdavant de la policia
judicial a Catalunya tot i el revés de
l’Audiència espanyola en la sentència
del cas Trapero
ROGER GRAELLS FONT
El tinent coronel Daniel
Baena és el cap de la policia
judicial a Catalunya i el
principal responsable de
les investigacions judicials
més destacades obertes arran
del procés d’independència.
Aquests darrers tres
anys, Baena ha estat el braç
executor de l’estat profund
contra l’independentisme i
ha tingut el suport i la complicitat
de la fiscalia i de jutges
com Joaquín Aguirre, el
difunt Juan Antonio Ramírez
Sunyer, Carmen Lamela
i Manuel Marchena, entre
més.
Perfil de Daniel Baena, la
signatura de la rebel·lió i la
sedició
L’operació Vólhov de la setmana
passada, preparada
amb el jutge Aguirre, és el
darrer muntatge contra l’independentisme.
Però Baena
va reconèixer durant el judici
contra el procés que investigava
els principals dirigents
de l’independentisme d’ençà
del 2015, en una investigació
prospectiva amb el suposat
aval de la fiscalia. La tesi de la
sedició i la rebel·lió va construir-se
a partir de suposats
indicis que la Guàrdia Civil
recollia molt abans que l’independentisme
es plantegés
de convocar un referèndum
l’1-O, i va tenir el seu punt
àlgid durant la tardor del 2017,
amb el 20-S com a principal
bastió juntament amb l’1-O.
Baena demostra per què és
perillós per a Marchena i per
al judici sencer

35
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
Una imatge que exemplifica aquesta llibertat
d’acció de Baena és la sintonia que va mostrar amb
el fiscal Javier Zaragoza, que encara avui sosté la
tesi de la rebel·lió
Dos revesos en pocs dies
Les detencions de dimecres
passat han coincidit amb
l’anunci de la fiscalia que
no recorreria contra la sentència
absolutòria de l’Audiència
espanyola sobre el
major Trapero, la intendenta
Laplana i l’ex-cúpula d’Interior.
Ha estat el segon toc
d’atenció per a Baena des de
la judicatura. Els dos jutges
que la signaven van desmentir
el seu testimoni, que
tenia la voluntat d’intentar
incriminar Trapero. Deia tres
coses. Una, que Trapero havia
estat nomenat major perquè
l’independentisme tingués
el suport dels Mossos. Dues,
que es reunia en secret amb el
president Puigdemont. I tres,
que formava part de l’anomenat
estat major del procés.
Doncs bé, cap d’aquestes tres
afirmacions ‘no es corresponen
a la realitat’, segons la
sentència.
El primer avís el tingué fa
poques setmanes, quan la
magistrada del jutjat penal
25 de Barcelona va acusar la
Guàrdia Civil de treballar amb
poca seriositat en la sentència
absolutòria de Tamara Carrasco.
El seu cas i el d’Adrià
Carrasco van ser un intent del
cos policíac de criminalitzar
els CDR amb el relat de la violència,
i s’hi afegí el muntatge
de l’operació Judes contra els
independentistes detinguts
el 23-S.
Impunitat malgrat el descrèdit
Tot i aquestes irregularitats i
els dos revesos que ha tingut
aquestes darreres setmanes,
Baena continua al capdavant
de la policia judicial a Catalunya.
Els darrers anys, ha signat
i supervisat els atestats
policíacs que han nodrit les
causes judicials contra l’independentisme.
Malgrat que
aquests informes contenien
valoracions i s’extralimitaven
tot proposant quins delictes
cometien els dirigents independentistes,
van ser assu-
mits acríticament per la fiscalia
i pel Suprem. Primer, per
l’instructor de la causa, Pablo
Llarena, i després per Marchena
i els seus sis companys
de sala. També per la magistrada
Concepción Espejel en
el seu vot particular contra
Trapero.
És conegut que Baena insultava
periodistes i polítics
a Twitter amb un compte
fals, Tácito, segons l’àudio
que va revelar Público.
Tanmateix, el Suprem va
denegar a les defenses dels
presos polítics que es pogués
esbrinar alguna cosa més sobre
aquesta qüestió i va refusar
una prova pericial de
Twitter, tot i que aquest fet
posava en evidència la falta
d’imparcialitat i neutralitat
que se li requereix com a cap
de la policia judicial a Catalunya.
La impunitat de Baena
només pot explicar-se per la
carta blanca que li dóna l’estat
profund perquè actuï contra
l’independentisme.
No demaneu per Tácito al
tinent coronel Baena
Una imatge que exemplifica
aquesta llibertat d’acció de
Baena és la sintonia que va
mostrar amb el fiscal Javier
Zaragoza, que encara avui
sosté la tesi de la rebel·lió. Va
fer-se viral l’any passat, durant
l’homenatge a la patrona
de la Guàrdia Civil a Sant
Andreu de la Barca. Baena feia
broma i reia juntament amb
el fiscal Zaragoza, amb gests
afables, i el diputat socialista
José Zaragoza. Segons
Baena, la investigació contra
els presos polítics que va començar
el 2015 fou per ordre
del fiscal en cap de l’Audiència
espanyola, que en aquell
moment era, precisament,
Zaragoza.

36
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
ENTREVISTA
JORDI PERALES
‘No he vist gent més
independentista que
els gitanos catalans’
ANDREU BARNILS
Entrevista al politòleg
gitano, ex-assessor al
Parlament Europeu, que
ara comença un ‘podcast’
sobre la Catalunya no
blanca

37
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JORDI PERALES
Jordi Perales (1977) és un gitano
català amb un perfil poc habitual:
llicenciat en Ciències Polítiques
per la Universitat Autònoma de
Barcelona (UAB), ex-assessor
d’Ernest Maragall al Parlament Europeu,
parlant de xinès fluid, sinòleg i amb
una vida de pel·lícula. Només de néixer,
una congregació religiosa va donar-lo
en adopció, després d’haver enganyat la
mare biològica, una gitana adolescent,
dient-li que el nadó havia mort. Jordi
Perales no va descobrir l’engany fins que
tenia quaranta-dos anys, i l’any 2018
va retrobar-se amb la seva mare per
primera vegada. Perales ha
viscut des d’aleshores un
procés de desvetllament
de la seva identitat gitana,
que intuïa de petit. I ara ha
començat una campanya
de micromecenatge per a
recollir diners i fer un podcast
sobre la Catalunya gitana,
que tan bé retrata al
seu perfil de Twitter, però no tan sols.
Perales vol donar veu a la Catalunya
diversa, no blanca, que veiem cada dia
al carrer i rarament amb tribunes als
mitjans. VilaWeb ha contactat amb el
senyor Perales per parlar del podcast que
prepara i de la seva intensa vida.
—Un gitano politòleg. Això si que no
és habitual.
—Ha! Jo vaig estudiar Polítiques a la UAB
del 1998 al 2002. Era l’època d’Aznar, les
mobilitzacions contra el Banc Mundial
i l’FMI. De professors, hi havia Ricard
Gomà, Quim Brugué, Raül Romeva, gent
destacada de la política del país, que poc
després van entrar al tripartit.
Van dir a la meva mare biològica que jo havia
mort. I em van lliurar als meus pares adoptius,
que eren valencians que acabaven de tornar de
l’exili i vivien a la Garriga
—On vau néixer?
—Jo, no sé si en sabeu la història, vaig
néixer el 1977 a la Clínica Lourdes de Gràcia,
a Barcelona. Ma mare era una gitana
adolescent i mon pare un colombià. Ma
mare vivia en condicions dramàtiques
a Santa Coloma, acabada d’arribar del
Somorrostro, i volia que em criés la seva
germana gran. Però la congregació religiosa
a la qual es van dirigir els meus avis
els va acabar enganyant. Van dir a la meva
mare biològica que jo havia mort. I em
van lliurar als meus pares adoptius, que
eren valencians que acabaven de tornar
de l’exili i vivien a la Garriga. Per tant, jo
he nascut a Barcelona, a Gràcia, però puc
dir que sóc de la Garriga.
—I quan ho vau descobrir?
—Ho vaig descobrir quan tenia vora
quaranta anys, al Parlament Europeu,
on buscava feina de politòleg. Em van
demanar el certificat literal de naixement,
on vaig veure que no hi constava
el nom dels meus pares. No hi constava
res. A partir de llavors va començar una
aventura de descobrir els meus orígens.
Ara he arribat a conèixer la meva mare
biològica, hem conviscut, tot i que ara,
desgraciadament, la mare està fotuda.
Càncer. M’he integrat, si vols dir-ho així,
en la meva família biològica, que han
estat molt receptius. S’han trobat un nen
que es pensaven que havia mort. Jo era
una figura mítica: aquell nen que havia
desaparegut, aquell nen que havia mort.
L’any passat va morir el meu
pare adoptiu, i la meva mare
i la meva germana adoptives
ja fa anys que viuen a
València. Per tant, m’he integrat
molt més en la meva
família gitana d’aquí que no
si haguessin estat circumstàncies
normals.
—Els vostres pares adoptius en sabien
res, de l’engany?
—No. A ells també els van enganyar. No
en sabien res. També tinc una germanastra
adoptiva. La meva mare adoptiva
també venia d’una família gitana catalanoparlant
de la Costera. Valencians. N’hi
havia molts, de catalanoparlants, al País
Valencià. Ara, menys. En queden a Xàtiva,
Benicarló, Vinaròs. Poquets. La gran
majoria, com a les Illes, són ara d’origen
andalús, o bé s’hi han assimilat, com els

38
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JORDI PERALES
Jordi Perales, en una imatge d’arxiu. FOTOGRAFIA: JP
Passa que la meva mare
adoptiva, tot i que era
d’origen gitano, havia
renunciat a la gitanitat.
Una apaiada, que en diuen
fills del meu avi. Passa que la meva mare
adoptiva, tot i que era d’origen gitano,
havia renunciat a la gitanitat. Una apaiada,
que en diuen. N’hi ha moltíssims, de
fet. Ma mare, sovint, abans de sortir de
casa, ens deia: no digueu que sou gitanos,
perquè no ho sou! Ella ens deia: l’avi sí
que ho era, però jo no. És la negació de la
identitat. He sabut que passa a moltíssima
gent. A Gràcia mateix. I ara preparant
el podcast, he trobat una noia, la Rita, que
té uns avis que són gitanos de Balaguer.
Doncs a ella li han transmès que no ho
és, de gitana.
—Vau denunciar el cas a la justícia?
—Va haver-hi un judici i la congregació
va sortir-ne absolta. Van dir que la re-
sponsable era una monja, que ja és morta,
i no l’organització. A més, la congregació
va col·laborar a trobar la mare biològica.
Primer negaven que tinguessin arxius,
però els tenien. I el meu cas va sortir en
aquest arxiu. Perquè a partir de la llei
del 1997 tens dret, com a fill adoptat, a
conèixer els teus pares biològics. Abans,
no. Jo vaig fer-ho per mitjà del servei
Orígens de la Generalitat, i la congregació
hi va col·laborar.
—A quin col·legi vau anar?
—Al col·legi Sant Lluís Gonçaga, cooperatiu,
i després al Cervató. Clàssic
institut de la classe mitjana catalanista
de Granollers, on va anar Albert Rivera.
El recordo perquè anava amb la meva

39
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JORDI PERALES
Vaig pujar una segona
vegada a Brussel·les
(2014- 2017) a fer
d’assistent d’Ernest
Maragall. I el 2017 vaig
tornar a Catalunya a
fer qüestions de fons
europeus amb una
petita consultoria
germana. No era gaire diferent de com és
ara, no. La família Rivera portava Bazar
Puerto, a Barcelona, però quan van obrir
la delegació a Granollers van venir.
—I els vostres pares adoptius a què es
dedicaven?
—Ma mare, perruquera. I mon pare
treballava a la fàbrica. Encarregat de
producció. Havia estat pintor industrial
tota la vida, fins que va entrar a la fàbrica
d’un dels financers d’Òmnium, el senyor
Colomer. Una fàbrica que feia parquets de
flooring i els dissenys de fusteria.
—Com acabeu fent polítiques?
—Per què la família era molt polititzada.
Venien de l’exili, els uns. I els altres havien
estat molt vinculat a sindicats agrícoles
durant la República. Com el meu avi
gitano, Vicent Giménez, el Chacolo. Els
Chacolos havien estat molt vinculats a la
resistència i els maquis. Van ser objectiu
de la repressió a la Costera. Vulguis o no,
ho mames.
—Diu que parleu xinès de manera fluida?
—Quan era a la universitat, volia saber
una mica més del meu origen. Una
cosa física, gairebé. Sóc molt morè i no
m’assemblava gens a la meva família.
Excepte el meu avi gitano de la Costera,
el Chacolo. Vaig anar a la Casa Àsia a fer
un curs de sànscrit. No en feien, però de
xinès, sí. La professora era excel·lent, i em
va enganxar tant que vaig fer els quatre
anys. I quan vaig acabar la carrera vaig
veure la possibilitat de fer el postgrau
en Política i Xina Contemporània. Cost
raonable. De 150 candidats, en van triar
dos. Vaig ser nou mesos a Pequín. I m’hi
vaig quedar tres anys treballant. Per això
parlo mandarí de manera fluida. A la Xina
hi feia de comercial, de disseny interior.
—I després, a l’Índia.
—El 2006 arribo a l’Índia, finalment. És
on volia anar. També a fer de comercial.
Sis mesos. I allà, allò em va tocar. Em
van remoure les desigualtats extremes,
la completa manca d’ètica, o de relació,
de la classe amb la qual jo em relacionava
(indis de classe mitjana, o classe alta,
dissenyadors, arquitectes, etc.) amb la
realitat que els envoltava. Jo sortia de
l’hotel, completament envoltat de tanques
i gent armada, i anava a parar un
dels barris de xaboles més grans de Bombai.
Per tant, dels més grans del món. Era
un contrast tan bèstia! Ningú en feia cas.
Això era inaudit. No us remou?
—Tornant de l’Índia, vau passar uns
anys a ERC.
—Ara ja no hi sóc. Però sí, vaig ser-hi un
temps. Vaig acabar treballant amb l’ALE
a Brussel·les, on portava afers de l’est
d’Europa i minories gitanes. Vaig ser-hi
del 2006 al 2008. Després vaig presentar-me
a les eleccions municipals de la
Garriga. Vam quedar en segona posició,
darrere Meritxell Budó, de Convergència.
I vam fer un pacte. I em vaig convertir
en el tinent d’alcalde de Meritxell Budó.
Vaig ser-hi tres anys, fins que vaig plegar.
Quan no fas bé una cosa, val més
dir-ho. Crec que jo, com a activista, com
a assessor, molt bé. Però com a polític,
no tant. Vaig pujar una segona vegada a
Brussel·les (2014- 2017) a fer d’assistent
d’Ernest Maragall. I el 2017 vaig tornar a
Catalunya a fer qüestions de fons europeus
amb una petita consultoria. Havia
anat bé fins el 2018. Però amb la crisi va
desaparèixer. I amb la pandèmia, encara
més. M’ha acabat liquidant laboralment.
I fiscalment. Ara faig nomadisme a casa
d’amics i de família. Si em surt una feina,
potser acabaré vivint a Bellvitge. Ja ho
veurem. Tot plegat em va causar una
forta depressió, que ara em tracto. I una
de les maneres de superar-ho ha estat
abocar-me en l’activisme, i la relació
amb la meva família gitana. Ara surten
moltes persones com jo, Sílvia Agüero,
Pastora Filigrana, Maria Jiménez, Maria
Rubia, que tenim una pota en cada món.
El món paio i el món gitano. Són traductores
de la realitat gitana cap a un món
paio que o té la realitat gitana completament
invisibilitzada o la té idealitzada.
—El podcast serà d’històries gitanes?
—Sí, però no únicament. Seran històries
de la diversitat de tot el món que veiem al

40
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JORDI PERALES
metro i al carrer. I, en canvi, no la veiem
representada als mitjans de comunicació.
I fa segles que som aquí. Aquesta és la
primera legislatura amb tres regidors gitanos
a tot Catalunya! La representativa
és gairebé nul·la. La sèrie ‘Drama’, per
exemple, deu ser realista per als blancs.
No hi surten hijabs, ni llatinoamericans,
ni afrodescendents, ni gitanos. En la ficció,
en l’àmbit català, sembla que siguem
als anys noranta. I ara que hi ha podcasts
i youtubers en català, doncs és una bona
oportunitat per a reivindicar la presència
d’una població que som aquí de fa segles,
o de fa deu anys, i que anem canviant
aquest país. I ens hem d’expressar. Hem
de sortir-hi. Hi ha molt de moviment,
aquí. Skinny Flex, a Salt. Té molt d’èxit. El
Ghetto Boy, de Sant Celoni, amb milions
de visites al seu YouTube. A la Mariola,
Lleida, n’hi ha tres o quatre de dominicans.
Els catalanoparlants Baya Baye.
—Tot això són artistes. Però un gitano
politòleg, ex–assessor al Parlament
Europeu d’Ernest Maragall i ex–tinent
de batlle de la Garriga? No hi estem habituats.
—Ha! No és tan habitual, no. Però hi
és. Fernando Macias, gitano, professor
universitari, per exemple. No existeixen
perquè no es busquen. Aquest és un món
que va explosionant. El Black Lives Matter
ens ressona, a nosaltres. I ens esclata
a la cara. La idea que teníem del país és
falsa. Ja no som el país de l’any 1999 ni
del 2006. Som en una altra realitat.
—Sou fill de gitana i paio. El mestissatge
s’accepta?
—És un mite, que entre els gitanos
prevalgui la puresa. És una minoria, que
per autoprotecció valora molt més la
puresa, en diuen Pata Negra. Però de
mestissatge, n’hi ha hagut tota la vida.
Passa que el valor del mestissatge no
s’havia tingut en compte, dins la comunitat
gitana. No hi havia hagut reivindicació:
o eres paio o eres gitano. Ara
cada dia n’hi ha més, com la Pastora, la
Silvia Huertas, la Maria. I dir també que
la convivència a la Mina, Sant Roc, Sant
Cosme, la Mariola, la Font de la Pólvora,
A Catalunya, els gitanos espanyols són els més espanyols del
món. Són votants de Vox. A Catalunya hi ha entre uns 50.000
i uns 80.000 gitanos. Un 55%, gitanos espanyols; un 35%,
catalans; i la resta, romanesos de l’est
no la fas amb paios. La fas amb negres,
dominicans, magribins. Al barri de Sant
Jaume de Perpinyà sembla que hi hagi
una guerra entre magribins i gitanos.
Totalment fals. Us sorprendríeu de les
parelles mixtes que hi ha. El mestissatge
està en auge. I el reivindiquem.
M’agradaria tractar-ho, també, al podcast.
—Un dubte: tanta presència de l’or, al
món gitano, com s’explica?
—Això sí que m’ho han transmès: és
millor portar or al coll que tenir diners
als bancs. El banc és una institució paia.
I de poc fiar. No es valora tant tenir el
brilli-brilli, els diners, com que no siguin
als bancs. Això és l’or.
—És increïble la quantitat d’informació
que manegeu sobre el món gitano, a
Twitter. D’on la traieu?
—A la Biblioteca del Nord de Sabadell,
hi ha tota una bibliografia al voltant del
poble gitano a Espanya i també a Europa.
Tracto molt amb els llibres de Ian
Hancock, gitano, nascut a Anglaterra,
i professor als Estats Units. Els gitanos
nord-americans són la comunitat més
nombrosa del món (més d’1 milió), superen
els romanesos i els espanyols. Un
estereotip que s’ha de trencar. I als EUA
han penetrat a l’acadèmia i tenen molta
bibliografia. Es calcula que al món hi ha
uns 20 milions de gitanos. Uns quinze
milions, a Europa. Al Brasil hi ha 800.000
gitanos, dos presidents inclosos: Kubitschek
i Washington Luís Pereira de
Sousa. Al món, al contrari que els jueus,
hi ha hagut un arrelament a cada territori
molt profund per part dels gitanos.
—Per exemple?
—Els gitanos catalans. Jo no he vist
gent més independentista que els gitanos
catalans. Una cosa… Una relació
amb la terra… Potser perquè l’entorn
els qüestiona la seva catalanitat. Doncs
són els més catalans del món. Si parleu
amb els onclos, ho veureu. Reivindicació
constant. Sempre surt el tema. I els espanyols,
igual. A Catalunya, els gitanos
espanyols són els més espanyols del
món. Són votants de Vox. A Catalunya hi
ha entre uns 50.000 i uns 80.000 gitanos.
Un 55%, gitanos espanyols; un 35%, catalans;
i la resta, romanesos de l’est. Els
catalanoparlants els trobes a Amposta,
Tarragona, Reus. A Figueres han estat
substituïts pels espanyols. Hi ha algunes
diferències, a banda de la llengua. Per
exemple, molts gitanos espanyols no

41
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JORDI PERALES
La situació de franquisme va portar novament la imatge
del gitano marginal, del gitano a les barraques
fan el pañuelo. Els catalans sí que fan
el mocador. Encara ara. A Catalunya, de
sempre, s’han casat més tard, com al
País Valencià.
—Hi ha conflicte, entre els gitanos independentistes
i els de Vox?
—No, perquè tots són gitanos. I aquí el
culte evangèlic ha format una comunitat
irrompible. Jo ara també hi sóc. Molt
bèstia. És una cosa molt catàrtica. Com
quan veus una missa gospel. Crea comunitat
i llaços. Espiritualment t’omple, en
moments com el meu. Pensaments sobre
Déu a banda. Dóna sentit a la vida, per a
molts gitanos.
—Frase: Catalunya ha tractat bé els gitanos.
Què en diríeu?
—Històricament parlant, és fals. En
l’àmbit català hi ha hagut molta repressió
i prohibicions a escala municipal envers
els gitanos. No s’ha estudiat tant com la
repressió espanyola, la Gran Batuda de
Ferran VI, que va fer que molts se n’anessin,
per exemple, al barri de Sant Jaume
de Perpinyà. A Catalunya la repressió s’ha
estudiat menys, tot i ser-hi. Però també
és veritat que la relació al segle XIX i XX
es va normalitzar i els gitanos catalanoparlants
s’havien assimilat, fins a cert
punt. I al revés, els paios catalans havien
assumit moltes paraules del caló català.
Calonismes. En molta més proporció que
en espanyol. La situació de franquisme
va portar novament la imatge del gitano
marginal, del gitano a les barraques. Però
tot això ha canviat molt, i també ho volem
explicar al podcast.
Jordi Perales i la bandera gitana. FOTOGRAFIA: JP

42
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
ENTREVISTA
EDUARDO MUÑIZ
‘Les persones de grup sanguini 0
tenen una protecció superior contra
el coronavirus’
Entrevista al cap de l’àrea d’immunohematologia
del Banc de Sang i Teixits

43
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
EDUARDO MUÑIZ
JOSEP REXACH FUMANYA
E
ls nous coneixements sobre el virus
SARS-CoV-2 es van actualitzant dia
rere dia en les revistes científiques
d’arreu del món. Cada nova dada és
una peça del gran trencaclosques,
encara per completar, que és el coronavirus
i que al final ha de permetre de
saber-ne el comportament.
En aquest procés, el Banc de
Sang i Teixits va fer una aportació
la setmana passada en
forma d’article científic que
assenyala que les persones del
grup sanguini 0 tenen un risc
significativament més baix
d’infecció que les qui no són
d’aquest grup.
Aquesta és una tesi que ja havien
sostingut altres grups científics
i que encara no genera
un consens total. Eduardo
Muñiz, director de l’estudi i
cap de l’àrea d’Immunohematologia
del Banc de Sang,
ens explica com ha elaborat
l’estudi i per què creu que el
virus actua diferent en funció
del grup sanguini.
—Els donants de sang del
grup 0 tenen un ‘risc significativament
més baix d’infecció’ que
els que no són d’aquest grup. Per què?
—L’estudi que hem fet demostra que
el grup 0 té una certa protecció i que
el grup A, respecte als altres grups, té
un risc una mica superior de contraure
la infecció. Això és veritat en tant que
parlem de joves, o relativament joves,
sanes i sense cap altra malaltia associada.
Perquè aquest perfil és el dels
donants de sang que tenim al Banc de
Sang i Teixits. Són donants que es van
infectar en el seu moment per la covid-19
i que ara han tornat al centre a oferir el
seu plasma perquè es faci servir com a
eina terapèutica en persones que s’han
infectat de coronavirus. D’aquests donants
de sang, com a donants fidels que
La compatibilitat entre grups
són, nosaltres en sabem grup sanguini.
I quan hem comparat la seva distribució
sanguínia amb altres donants regulars
de sang que no s’han infectat, hem vist
que, efectivament, els del grup 0 sembla
que tenen una certa protecció. I les persones
de grup A sembla que tenen un risc
superior. Repeteixo, en persones joves o
relativament joves que tenen una mitjana
d’edat de quaranta-cinc anys i que han
passat una forma lleu de la malaltia.
—I per què passa?
—Segurament la majoria de persones
saben de quin grup són. Si són A, si són
B, si són AB o si són 0. Hi ha aquestes
quatre possibilitats. Però potser no se
sap tant que, segons el grup sanguini,
també tenim uns anticossos de grup
sanguini que van dirigits contra
els altres grups.
—I per això podem donar-nos
sang entre nosaltres, o no, segons
el grup sanguini.
—Exactament. Per exemple,
les persones del grup A tenen
anticossos contra el B; les persones
del grup B tenen anticossos
anti-A; les persones
del grup 0, precisament perquè
són 0 i no són ni A ni B, tenen
anticossos anti-A i anti-B; i els
del grup AB no tenen cap tipus
d’anticòs. Aquests anticossos,
que no hem de confondre
amb els anticossos específics
contra el virus, són els que en
un moment donat ens poden
defensar de la infecció o no. La
peculiaritat del SARS-CoV-2
és que una de les proteïnes
que formen part d’aquest virus
s’assembla molt a l’estructura
d’un grup sanguini. De manera que
quan el virus arriba i intenta entrar,
si el veiem com un grup sanguini aliè,
estrany, el mateix que ens passaria
si ens volguessin fer una transfusió
de sang incompatible, els anticossos
naturals del grup sanguini que tenim
atacaran aquest virus i impediran tant
com puguin aquesta entrada i la propagació
del virus en el nostre cos. Aquest
és el motiu.

44
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
EDUARDO MUÑIZ
L’estudi que hem fet
demostra que el grup 0 té
una certa protecció i que el
grup A, respecte als altres
grups, té un risc una mica
superior de contraure la
infecció. Això és veritat en
tant que parlem de joves,
o relativament joves, sans
i sense cap altra malaltia
associada
—I aquí és on juga amb avantatge el
grup 0?
—Sí, perquè el virus es vesteix de grup
sanguini i arriba a la porta on hi ha els
vigilants, que són aquests anticossos
del grup sanguini. Com que el grup 0 té
anticossos contra el grup A i B, té un mecanisme
de defensa més ampli, un ventall
més gran i que el fan una mica més segur.
En el cas d’A i B, el nivell de protecció que
tenim és més limitat. I les persones del
grup AB són les més indefenses. Per sort,
aquest és un grup poc representat en la
població. Per això, on veiem més risc de
contraure la infecció és en els A, que són
majoritaris en la població, i els 0 tenen
més protecció.
—I tindran més protecció segons si són
0 negatiu o 0 positiu?
—No, l’Rh no hi té cap paper. L’estructura
del virus recorda l’estructura del
virus AB0, no la dels molts altres grups
sanguinis que tenim.
—Tot això fa referència al risc de contraure
la infecció. Una vegada ja la tenim,
quin pes hi té, el nostre grup sanguini?
—A banda de veure què passa amb els
donants de sang respecte al risc d’infectar-se,
també hem fet aquesta mateixa
anàlisi amb un grup d’un miler de persones
que, després d’haver-se infectat,
van haver d’ingressar en un hospital
de Catalunya i van ser transfoses. Quan
nosaltres analitzem el risc d’aquestes
persones de contraure la malaltia, no
veiem això mateix que he explicat que sí
que veiem en els donants.
—Per què?
—Perquè són persones amb una mitjana
d’edat de setanta anys, que en el 85% dels
casos tenien una patologia associada o
més d’una, que fan que el seu sistema
immunològic estigui afeblit i no tingui la
mateixa capacitat de resposta i defensa
que trobem en persones més joves i més
sanes. Ara bé, un cop aquestes persones
estan infectades, com pot ser l’evolució?
Sembla que el grup sanguini té algun lligam
amb l’evolució o el grau de gravetat
de la infecció. I aquí ens tornem a trobar
que els grups 0, en general, tenen una
millor evolució. I els del grup A una forma
clínica més greu. Però això, amb matisos.
—Quins?
—El matís és molt important per a no
crear una alarma innecessària, que a
més seria inexacta, i és que la gravetat
clínica i el risc que tenim de fer una
evolució desfavorable no va lligat només
al grup sanguini. Va lligat a molts altres
paràmetres que, si els sumem, sí que
poden acabar donant un valor final. El
grup sanguini hi té un cert pes. Però hi
ha moltes altres característiques genètiques
pròpies de cada individu que es van
estudiant i que encara no coneixem, que
al final són les que, lligades o associades
a un determinat grup, poden acabar
donant més risc.
—És a dir, que els que són del grup 0 no
estan ‘salvats’ del tot.
—Exactament, no ens quedem amb la
idea alarmista que si som del grup A, ens
anirà molt malament i si som del grup 0,
potser ens anirà molt bé. Podem tenir un
0 que vagi molt bé i un altre molt malament.
Per aquesta raó, perquè hi ha altres
característiques genètiques que poden
tenir un paper tan important o més que
el grup sanguini.
—Quins poden ser aquests factors genètics?
—Tenim projectes sobre això i més
endavant en podrem donar resultats.
Serien mutacions genètiques de determinades
persones, que poden estar més
representades amb persones del grup
sanguini A. Mutacions lligades a la nostra
capacitat de resposta a la infecció, la
nostra capacitat de defensar-nos i de
patir certes complicacions que aquest
virus pot donar, tant cardiovasculars
com respiratòries. Tot això no passa
per atzar, passa evidentment per fets
coneguts, com l’edat o la malaltia que
tens. Però hi ha altres característiques
genètiques que poden explicar que la
infecció evolucioni d’una manera més
negativa o que tinguem una infecció més
lleu o asimptomàtica.

45
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
ENTREVISTA
JOSEP PIERA
‘A vegades no diferencie què és real
i què és fantàstic’
Entrevista a l’escriptor, traductor i, per sobre de tot,
poeta, que acaba de publicar ‘Els fantàstics setanta
(1969-1974)’ (Alfons el Magnànim)

46
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JOSEP PIERA
NÚRIA CADENES
D
iu que pregunta, pregunta, que,
si no, no sé què contar, però en
realitat aquest Josep Piera (Beniopa,
1947) de la setantena és
tan loquaç com devia ser-ho als
vint-i-pocs anys arravatats que ens ha
retratat al seu darrer llibre. Els fantàstics
setanta (1969-1974) (Alfons el Magnànim)
es presenta com ‘un exercici
de memòria i una crònica del que va
viure i pensar l’autor aquells anys de
formació’, i ho és. Però també voreja
el dietari. La reflexió des de la vellesa.
L’acarament entre els diversos jos que
conviuen dins aquest parell de centenars
de pàgines condensades d’evocacions i
d’aforismes, de retrats, d’històries, de
poesia. Piera, poeta per sobre de totes les
coses, traductor, narrador de viatges i de
records és, des del seu refugi de la Drova
estant, un dels noms clau de la literatura
catalana contemporània.
—Què hi heu fet, aquí? Dieu que és un
dietari, i ens ho creiem. Però també són
memòries. I aquest intens cara a cara
entre els Piera que separen els anys.
—Després de fer Puta postguerra, que
d’aquell sí que en podríem dir un llibre
de memòries, tenia la intenció de continuar.
Però no trobava el to adequat.
I el vaig trobar quan se’m va acudir
de parlar des del present. Eixa era la
idea que em podia motivar. Perquè a
aquestes altures o m’ho passe bé des del
punt de vista anímic quan escric o val
més deixar-ho córrer. Total, que vaig
pensar: ‘Pep, et fas vell. Comença ara
i comença d’aquesta manera: avui faig
setanta anys.’ Si he de ser sincer, el que
més m’atrau del llibre és la motivació
d’escriure des del present. Sobre records
i memòries, que matise que no són el
mateix, eh? Sense afany de pontificar
res. Sense rancúnia i sense voler tampoc
presumir.
—Records i memòria i diàleg amb el
temps.
—El record és subjectiu, la memòria
és objectiva. Volia fer més un llibre de
records que no de memòries civico-polítiques,
que d’això sí que n’hi ha. Fins i
tot, a parer meu, de manera excessiva,
perquè s’oblida la part humana o, fins i
tot, el temps concret, que marca. Perquè
no és igual viure les coses quan tens vint
anys que quan en tens quaranta. No pots
presumir de ser un sabut en tot quan tens
vint anys, i no veus el passat igual si tens
quaranta anys que si en tens setanta.
Etcètera, etcètera.
—Hi insistiu moltíssim, com qui ens
convida a la reflexió.
—El temps, que és un dels meus monotemes
obsessius, es fa present com a
reflexió i com a condicionament. La part
física i la mental també. I amb tot això,
després, aprendre que, dels records, només
has d’aprofitar-ne els que et donen
un text. Així com Puta postguerra són les
memòries d’un nen i d’un adolescent,
ací volia mostrar el camí iniciàtic del
jove que vol ser escriptor. De qui ja vol
ser, i se sent ser, poeta i escriptor. Que
no deixa de ser el que és.
El temps, que és un dels meus
monotemes obsessius, es fa
present com a reflexió i com a
condicionament
—Us veiem fent el camí: anant a parlar
amb aquest poeta, aquest que us envia
cap a aquell altre…
—És un joc d’atzar, sí.
—I d’aventura.
—En el meu cas és així. No falsege ni
exagere; les coses són com són: com jo,
un xiquet de Beniopa, sense cap tradició
cultural en la família, fill de pares
represaliats, podríem dir, educat en el
catolicisme militant del franquisme,
dèbil perquè ha sofert una malaltia, troba
les persones que van guiant-lo al llarg
d’aquest camí, essent els seus àngels de
la guarda. Perquè un seguit d’atzars van
encadenant-se i tu vas fent el camí de la
vida. I diuen: per què s’acaba l’any 74?
Llegiu el llibre i ho sabreu.
—Bona.
—Perquè si em diagnostiquen que tinc
una pèrdua visual, i quede amb la por
interior, quan ma germana inconscientment
em diu que el pare es va quedar
cec a 74 anys… Pense en Borges, pense
que em pot passar a mi. I aleshores eixa
degradació final es converteix en una
metàfora del món en què hem entrat,
de degradació de tot: la teua física i del

47
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JOSEP PIERA
món i de la natura, la societat, les idees
i els projectes… Però sense fer-ne cap
drama. Perquè les coses apareixen així i,
en el fons, la vida viscuda l’has viscuda,
que és el més important. Avui es confon
el record amb la melangia, i jo no en
tinc eixa idea: el record és un ali-ment.
De la ment. Cosa que probablement té
més importància a mesura que tens més
passat que futur. Un nen no recorda. Un
jove no té temps de recordar, quina ximpleria,
amb la de coses que tinc per fer i
les demandes del cos! Però a mesura que
passa el temps, allò que vas perdent per
un sentit ho vas equilibrant per un altre. I
revius la vida passada. La refàs. Per tant,
és una fantasia. Per això el títol.
—Els fantàstics setanta, d’extraordinaris
o de fantasiosos?
—L’ambigüitat està calculada: perquè
tot allò que es viu als vint anys és
fantàstic, perquè tot plegat va acabar
en una fantasia i perquè no deixàvem
de ser uns fantàstics. Dels setanta, se
n’ha fet una lectura només de tardofranquisme,
com si estiguérem tots
matant-nos tothora, però una cosa és

48
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JOSEP PIERA
qui ha viscut la guerra, i una altra cosa
és qui l’ha sentida contar.
—Feu molt aquest doble-triple joc
amb el llenguatge. Setanta és, també, la
vostra edat quan comenceu a escriure
aquest llibre.
—Exactament. També té aquest sentit.
Setanta anys és una xifra impensable
d’imaginar en una persona que
als quaranta ja li van anunciar que es
moria. Arribar-hi és una alegria i al
mateix temps una assumpció de qui ets
en aquest moment, perquè et mires a
l’espill tots els dies. En tres o quatre anys
el canvi de la meua fesomia ha estat molt
gran. Però tot això dit sense exagerar,
perquè les coses intenses de la vida no
cal exagerar-les.
—Sense exagerar i regat amb ironia.
—S’hi diuen coses que són tendres i
iròniques alhora. El lector pot interpretar-les
segons qui és ell. Aquesta classe
de llibres no es llegeixen com una novel·la.
Ara, ha de ser llegible? I tant que
sí! En això jo sóc molt planià: la primera
obligació d’un escriptor és saber-se fer
llegir. I d’això es tracta. I després, també
hi ha la cura amb el llenguatge. Fent que
sone natural. L’estil no s’ha de notar, ha
de fluir. Encara que coste de construir.
—Heu escrit un llibre memorialístic,
de memòria literària i més. Però també
un cant d’amistat i d’amor. Absolut. Al
començament, de fet, hi parleu sobretot
del vostre amic Joan Pellicer i de la
vostra companya, Marifé.
Una cosa és qui ha viscut la
guerra, i una altra cosa qui
l’ha sentida contar

49
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JOSEP PIERA
Ser lliure, com deia Gide, és molt complicat: has d’anar
prenent decisions úniques, teues, en cada moment
—M’alegra que ho digueu. He estat molts
anys sentint coses en contra d’això, i al
final dius: és que confoneu amistat amb
amiguisme! Confoneu amor amb sexe!
Que jo no hi tinc res en contra del sexe
cru i pelat, eh? Sóc una persona amoral,
si tu vols, però no és el mateix. De fet,
l’amistat és una mena d’amor. I l’amor
va canviant al llarg de la vida. Només cal
llegir Marc! Ell és el mestre de totes les
maneres d’amar. Inclosa l’homosexual,
és clar, que és un tema que també apareix
en aquell moment, perquè els amics en
parlem i perquè dius: i per què no?
—També és un llibre vitalista, sense
nostàlgia per la joventut perduda. Amb
vitalitat des dels vostres setanta i des
dels vostres vint. Dient sóc diferent, sóc
el mateix, no sé qui és aquell i aquell sóc
jo. El cant d’amor a la vostra companya,
Marifé, és, alhora, per a la xica amb
minifaldilla que us enlluerna al claustre
renaixentista de la Universitat de València
i per a la dona que avança pel passadís
de casa ajudada per un bastó.
—És que és així. Hi va haver la minifaldilla
i el 69 estampat al vestit roig o
eixa escena passejant per la mar, que per
darrere ningú no sap qui és qui, com una
representació de l’unisex que es va posar
de moda en aquell moment. Som d’eixa
generació, d’eixa formació. Una altra cosa
és que per dins no deixàvem de tindre una
educació repressiva i franquista. Però les
aparences, i certs atreviments, ens feren
així. Perquè Marifé era filla de guàrdia
civil, i l’enviaren a Bilbao, i se n’escapà.
—S’escapà de les monges.
—La seua història allà no l’he volguda
contar perquè ella no m’hi hauria au-
toritzat, a eixe nivell. Simplement faig
pinzellades per a marcar aquella criatura
enèrgica, valenta i fràgil que quan em
dóna la mà sent com una protecció. Jo
no sóc gens representatiu del masculinisme
alfa eixe que diuen ara. Potser ha
sorprès eixa declaració d’amor cap a la
meua companya, però és que és la pura
i senzilla veritat. Sense ella jo no sé què
hauria sigut de mi. Ella em baixa a terra.
La imatge de la milotxa és seua, no és
una fantasia meua. Jo sóc la milotxa,
ella m’aguanta i al mateix temps em
deixa volar.
—El final de toc aclaparador contrasta
amb la vitalitat que travessa tot el llibre.
Marqueu el final amb el mot ‘degeneració’,
però a la darrera frase ho torneu
a enlairar.
—Que no degenere l’esperança. I també
té una doble lectura: és un crit d’esperança
i al mateix temps d’alerta.
—Acabeu el llibre el 1974 i a mig 2017.
—S’acaba amb l’atemptat a Barcelona
i el que vindrà després. I talle. Hi ha un
procés que es fa molt difícil d’entendre i
opinar des de València. Jo en aquell moment
no hi podia entrar.
—No hi entreu, però torneu a posar en
lletres majúscules la paraula llibertat.
Ja ho havíeu fet al començament del
llibre, en parlar de la vostra necessitat
vital de volar.
—Jo, que no he estat mai una persona
extremament ideologitzada, m’adone
que ens movem per la paraula llibertat.
Què era, el 1967, per a un jove de vint
anys? Si no ho sabies! S’havia de viure,
de sentir, de gaudir i de patir, fins i tot.
Perquè ser lliure, com deia Gide, és molt
complicat: has d’estar prenent decisions
úniques, teues, en cada moment.
—I un dia decidiu d’anar-vos-en. Aprofitar
la darrera oportunitat d’enganxar-vos
als estudis i anar a València.
Necessite viure, dieu.
—Eixe és el moment de prendre la decisió
transcendent: anar-se’n. Si mires
altres llibres meus, el verb anar-se’n
hi és molt present: és la necessitat de
fer-ho i trobar-se entrampat: no vols
continuar el rol de ton pare, has deixat
els estudis a causa de la malaltia i perquè
estàs fins al capdamunt de misses,
rosaris i capellans. Fins que decideixes
que ara sí que ja. També per una cadena
d’atzars. Perquè Joan [E. Pellicer] em
porta allà, a ca Raquel Payà i el marit,
Pastor de Velasco. I és l’últim moment,
perquè jo no tinc el batxiller superior
acabat, estic fent-lo per lliure, en l’ample
sentit de la paraula.
—Raquel Payà, la filla de Maria Ibars.
—Sí. I en baixe plorant d’alegria i cantant.
I en eixe moment, que és crucial,
curiosament la meua cançó no és ‘Al
vent’, és ‘Si em mor’. Per què? No ho sé.
‘Si em mor, que el cant siga ja realitat.
Si em mor, que les esperances siguen
fets’, etcètera. Ja havia pres la decisió.
O ara o mai, que diuen el bolero i Joan
Fuster [riu].
—I escriure, quan ho decidiu?
—És molt anterior. De casa al col·legi i
del col·legi a casa, com que anava sol,
em contava històries. A mi. De vegades
em preguntaven: xiquet, què et passa?
Perquè potser anava plorant i no me

50
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JOSEP PIERA
Quan, anys després, Abril
Martorell li dirà a Fuster una
frase que no he oblidat mai,
‘has revifat un càncer que
estava extingit’, què diu?
n’adonava. O rient. Un dia, una d’eixes
històries la vaig voler escriure en vers.
I vaig veure que una cosa que m’havia
emocionat, que no m’havia costat gens
de fer, damunt… agradava! Quin sentit
té la literatura? Entre altres coses, que
acompanya. Quan llegeixes, i quan escrius,
entres en una bombolla i la resta
desapareix. Hi ha gent que diu que pateix.
Ho entenc. Però jo disfrute. Perquè entre
en una roda mental, la realitat m’és
tan llunyana o tan propera com el que
escric. Per això a vegades no diferencie
(i d’aquí el títol, també) què és real i què
és fantàstic. Al capdavall, quan inventes
sempre hi ha una base real, no podem
inventar més que a partir del que sabem
i sentim. La qüestió és que a partir d’eixe
moment jo necessite la poesia i la paraula
i la literatura com a gran companyia. Jo
sóc un solitari, aquell que va a la cafeteria
i allà s’entreté llegint i escrivint. I
és clar, ‘Dios los cría y ellos se juntan’:
en van apareixent altres i amb això va
anant. I després, l’atzar, els déus, que
van portant-te. Sempre he confiat en els
déus i la inspiració. Encara que semble
una cursileria dir-ho. Però és que no
sempre cal entendre-ho ni trobar-hi
la raó: flueixen les paraules. Per tant:
flueix, funciona? Màquina avall! I això
d’on ve, del conscient, de l’inconscient,
del subconscient? Deixa fluir tranquil i
acompanya’t.
—Quan dieu als pares que voleu ser
poeta, la vostra mare es posa a plorar.
—Plora perquè té la idea del poeta romàntic,
que morirà tísic i afamat. Quan li
dic que estudiaré, ja ho veu clar. Dic me’n
vaig a València, que vull ser mestre, i se’ls
obre una finestra: per fi t’has decidit a
alguna cosa. Perquè, és clar, abans era un
vull anar-me’n i ser poeta… Què vol dir,
això, fill meu? Anar-se’n a on?
—Al mateix temps, però, us van donar
camp per a córrer.

51
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JOSEP PIERA
—Perquè en ma casa sempre han sigut
liberals, que es deia aleshores. I per això
la resposta de mon pare és: d’acord, jo
també li vaig haver de dir un dia que no
a mon pare. I em fa plorar. Encara ara.
[S’emociona] Per això ho contraste amb
el pare de Marifé, quan li dic que tothom
pot tenir les idees que vulga i ell em deixa
anar: ‘Las contrarias a las mías, no’. Són
eixes dues mentalitats, la del republicà
liberal i la del castellà franquista. En fi, és
que el món era tan fascinant…! Europa, la
llibertat… Amb dèsset anys ens n’anem
tres amics a París, i mon pare ha de signar
perquè em donen el passaport. Vols
anar-te’n? Vinga, vés-te’n.
—Més tard serà Nàpols, també, la vostra
ciutat.
—Nàpols, sí, on no volia anar ningú. I als
catalans els he de dir: no us adoneu que
Nàpols és la capital del segle d’or? València
n’és la segona; Barcelona, la tercera.
—Uix, devia coure.
—Però això ja són altres històries. Nostres.
El problema que té un valencià és
que només ser valencià no és prou. Necessita
més. Per això la meua descoberta
és que jo sóc el sud d’un nord. Quin nord?
El que comença d’ací cap amunt.
—Mentrestant, compareu València i París:
allò que a París pintaven als carrers, a
València ho trobàveu escrit als urinaris.
—No conec els urinaris de dones, però els
d’homes eren plens d’això, dels somnis
de la meua repressió, que diria Terenci
Moix. La porta d’un vàter era per a agarrar-la
i fer-ne un quadre, un document
d’època.
—En compte d’escriure al carrer, al
vàter: tota una definició del moment.
—Exactament. És igual que amb el tema
de l’homosexualisme: la màquina
repressiva no podia arribar a l’espai íntim.
Sí que hi ha les pors d’un mateix, i
sobretot per als que han anat al seminari,
però probablement la promoció anterior
havia patit més la repressió.
—Quan vau acabar la mili, us vau fer una
Saben que el primer que han de fer per
a destruir una llengua és destruir-ne
l’imaginari
falla i la vau cremar. Tot sol.
—Amb l’uniforme, la vaig fer. I, a dins,
palla i papers: les ximpleries que podia
escriure en aquell moment, cartes
de gent que ja no m’importava… Era la
catarsi. Aquell que vaig ser, fora: jo no
vull uniformes militars ni record de qui
vaig ser. Vull anar-me’n! Ser jo mateix
i volar. El meu primer llibre es diu Ave
fénix, precisament
—Comenceu escrivint en castellà.
—En aquell moment no sabia ni qui era
Ausiàs Marc!
—Però és que quan entreu al català escrit,
ho feu, pam, amb Ausiàs Marc i Salvador
Espriu. I amb Joan Fuster, també.
—Són els referents de l’època. I, si en
castellà llegesc Aleixandre o Cernuda,
és normal.
—De Vicente Aleixandre, en reproduïu
una carta que us adreça i on diu que al
vostre llibre ‘fulgura su expresión en
asociaciones sorprendentes, más allá de
la lógica aparente, con el consiguiente
ahondamiento en zonas profundas de
la vida, de la pasión de la vida!’.
—Ell tenia fama de ser molt generós
amb tots els joves. No feia vida social,
perquè no era del règim però tampoc no
era marcadament antirègim, en el sentit
militant. El cas és que tots els de la generació
dels cinquanta havien estat beneïts,
diguem-ne, per Vicente, i la generació
dels novíssims, pràcticament igual. Sottovoce,
per tant, hi havia allò: a tots els
diu el mateix. Que probablement era així
per edat i per generositat i per compartir,
però, sí, hi declare eixe punt d’ironia. I
d’aclariment: de vegades hi ha qui diu
que vaig ser ‘amic de Vicente Aleixandre’.
Escolteu, no devalueu la paraula amistat.
Jo el considerava un mestre venerat. Si
un jove ara no sap ja què vol dir tindre
un mestre venerat, és el seu problema.
Però amic? Si només el vaig veure dues o
tres vegades! Perquè jo, després, tot eixe
món el talle, voluntàriament, quan me’n
vinc a viure a la Drova. En fi, no exagerem.
No és el mateix Marc Granell, un amic de
vida, que Vicente Aleixandre.
—És preciós veure com escolliu d’entrada
les lectures: agafeu una llista de
llibres prohibits i dieu: aquests són els
que vull!
—[Riu] I és veritat! Ho vaig trobar al final
del llibre de literatura de la meua germana:
índex de llibres d’autors prohibits. I
jo dic: aquests són els meus! És clar, els
altres eren tot beateries. Per a un lector
curiós d’aquella època com jo, l’accés al
llibre era un misteri. A Gandia, fins que no
es fa Concret Llibres, com hi accedeixes,
si no és per correspondència, amb eixos
venedors que anaven per les cases, o
perquè la gent sí que volia el prestigi de
tenir uns llibres en el moble-biblioteca
del saló? L’accés al llibre no existia. Si ja
era difícil a València, imagina’t ací! No
hi vull entrar perquè són reflexions de
molt després, però qui llegia en el català

52
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
I agafa un branquilló i em fa: ‘Huele
el hinojo, esto es la poesía’. I jo pense:
‘Hinojo?, no em diu res’. Fins que no
en sent l’olor i dic: ‘Si és fenoll!’
de València els autors clàssics i moderns?
Qui? Quin percentatge? Qui podia tindre
‘Els nostres clàssics’ de la Barcino a casa?
Cabrien en les dues mans? Si tot això no
ho tenim pensat, no podem entendre
eixa resposta negativa d’una part de la
societat valenciana quan apareix Fuster i
apareixem els joves. Per què Fuster fa por
als anteriors? Perquè van abandonant.
Quan, anys després, Abril Martorell li
dirà a Fuster una frase que no he oblidat
mai, ‘has revifat un càncer que estava
extingit’, què diu?
—Tot al llarg del llibre resseguim el fil
de la vostra descoberta, del vostre pas
al català escrit.
—Sí, és el procés iniciàtic.
—Hi ha un episodi meravellós, passejant
prop de Granada amb el poeta
Antonio Carvajal i el seu company Carlos
Villareal…
—I agafa un branquilló i em fa: ‘Huele
el hinojo, esto es la poesía’. I jo pense:
‘Hinojo?, no em diu res’. Fins que no
en sent l’olor i dic: ‘Si és fenoll!’ Havia
llegit Proust, i li donava molt de valor a
les coses sensorials. Això em provocarà
grans reflexions, entre la llengua de
Marc, la llengua dels pares, la llengua
dels avis, la que has heretat, la llengua
dels llibres, i quina història hi ha darrere
que no t’han contat.
—Escriviu: ‘Per quina raó hinojo em
resultava un mot sense olor ni sabor ni
color, i fenoll em traslladava als temps
infantils a la Drova, al gust de les caragolades
de ma mare i a uns altres ambients
i moments estiuencs i festius?
Es podia sentir la vida en una llengua i
poetitzar-la en una altra?’
—Ara, des de l’altura clarividente de
mis años, que deia Gil-Albert, entenc
que no té sentit separar la vida humana
dels fets sociopolítics: van lligats. Ets
la conseqüència d’una sèrie de fets anteriors
no viscuts per tu però que t’han
condicionat: no és igual guanyar una
guerra que perdre-la, no és igual el que
et deien a casa que el que et deien al
col·legi. Però al final, si tens curiositat
i dos dits de trellat, aprens. Saben que
el primer que han de fer per a destruir
una llengua és destruir-ne l’imaginari. I
quin imaginari comporta la llengua que
tu parles? Doncs entendre que si quan
la meua sogra diu ‘mandil’ al davantal
jo sent que parla com Cervantes, quan
ma mare diu ‘conhort’ és que parla com
Ausiàs Marc!
—Al llibre, manteniu l’equilibri entre el
present i els flaixos enrere, les estampes,
escenes. Com decidiu quan escriviu en
present i quan us n’aneu i on?
—Va sorgint. Després de la creació, que
és l’abocamenta, així m’ho van ensenyar,
cal distanciament, un v, aprendre
a llegir el que has escrit com si ja no
fora teu i sabent que no deixa de serho,
aprendre a ser cruel amb tu mateix.
Dir: això i això sobra, fora. A veure com
queda? Queda bé. Potser al cap d’uns dies
ho tornes a mirar i hi afegeixes un altre
tros. Has de fer-ne el muntatge. Com al
cine. Quan estic inspirat aboque i aboque,
però no me’n refie. Ho deixe allí. I
després ho mire. Això ja ho he dit, fora.
De vegades convé repetir les paraules,
de vegades sobren. Entenc que de jove
estàs en plena eufòria creativa i vols
compartir-ho, però sempre recomane
això mateix: deixa-ho uns mesos en el
calaix i mira-ho després.
—Que és el consell que us van donar: no
tinguis pressa a publicar.
—Sí [riu]. M’ho va dir Brines. I és veritat.
Jo no tinguí mestres acadèmics. Els
meus llocs d’estudi han estat cafeteries,
bars, amics. O mestres en eixe sentit
que diria que és el millor, de l’educació
clàssica, del mestre que té uns quants
alumnes i en petit comitè va contant…
En aquella època, la càtedra era pura
retòrica, no s’hi podien dir les coses
importants.
—Si us demanen què sou…
—Jo sóc poeta. No vull dir que siga fabricador
de versos, és que veig el món des del
punt de vista del poeta, no del narrador
que veu històries: jo les sent. I les visc.
—Cascú és cascú i fa ses cascunades,
dieu.
—Que és la frase d’un boig. A ell li la vaig
sentir, al poble. I també és un decasíl·lab:
compteu-lo.

53
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
Consum de pornografia i adolescents:
què implica i com abordar-ho
Els estudis assenyalen que prop del 60% dels adolescents consumeixen pornografia
i que ho fan per primera vegada a dotze anys. Parlem amb experts sobre com
s’hauria d’abordar el tema des de les escoles i les llars
CLARA ARDÉVOL MALLOL
La principal escola de sexualitat
per als adolescents és la
pornografia. Tothom ho sap,
però encara no és clar com cal
abordar aquesta realitat, tant
des de les institucions com
des dels centres educatius
i les famílies. L’estudi més
recent, fet per l’ONG Save
the Children, assenyala que
al Principat i al País Valencià
entre un 57% i un 62% dels
adolescents consumeixen
pornografia, que de mitjana
ho fan per primera vegada
a dotze anys i que en miren
amb certa freqüència –dels
qui en consumeixen, entre
el 72% i el 68% ho ha fet el
darrer mes. Un altre estudi,
de la Universitat de les Illes,
avançava l’edat del primer
contacte accidental amb
aquests vídeos a vuit anys.
Però quines conseqüències
té aquest consum en els menors?
Com influeix un imaginari
sovint tan misogin en les
relacions entre nois i noies?
Com es pot evitar que l’única
educació sexual dels adolescents
sigui per internet i com
es pot abordar la qüestió? Es
El porno es
converteix en
la imatge més
detallada que els
adolescents tenen
de la sexualitat i,
per tant, influeix
en els seus desigs
i expectatives

54
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
La principal escola de sexualitat
per als adolescents és la
pornografia. Tothom ho sap,
però encara no és clar com cal
abordar aquesta realitat, tant
des de les institucions com
des dels centres educatius
i les famílies. L’estudi més
recent, fet per l’ONG Save the
Children, assenyala que al
Principat i al País Valencià
entre un 57% i un 62% dels
adolescents consumeixen
pornografia, que de mitjana
ho fan per primera vegada
a dotze anys i que en miren
amb certa freqüència –dels
qui en consumeixen, entre
el 72% i el 68% ho ha fet el
darrer mes. Un altre estudi,
de la Universitat de les Illes,
avançava l’edat del primer
contacte accidental amb
aquests vídeos a vuit anys.
Però quines conseqüències
té aquest consum en els menors?
Com influeix un imaginari
sovint tan misogin en les
relacions entre nois i noies?
Com es pot evitar que l’única
educació sexual dels adolescents
sigui per internet i com
es pot abordar la qüestió? Es
podria controlar amb la legislació
o és posar portes al
camp?
El primer contacte amb la
sexualitat
Els experts alerten del gran
impacte que pot significar
trobar pornografia tan
d’hora, quan en molts casos
la libido encara no ha estat
desenvolupada ni s’ha rebut
cap mena d’educació afectivo-sexual.
‘Quan una criatura
veu pornografia per primera
vegada, sovint veu una cosa
que no la vincula amb el plaer,
sinó amb el dolor, perquè
acostuma a ser porno violent.
I no va als seus pares i
ho explica, la majoria ho viu
en silenci’, explica la sexòloga
Elena Crespi. D’aquesta manera,
el porno es converteix
en la imatge més detallada
que tenen de la sexualitat i,
per tant, influeix en els seus
desitjos i expectatives.
El sexòleg Antoni Bolinches
considera que l’accés a la visualització
de tota mena de
pràctiques sexuals a un sol
clic pot tenir dues conseqüències:
o bé la incorporació
del model de sexualitat
que hi impera o bé una desexualització,
una inhibició
del desig per saturació. ‘Es
poden indigestar, saturar-se
per la quantitat de coses que
no són capaços d’assimilar’,
explica. També diu que en alguns
casos poden aparèixer
dificultats per excitar-se o
arribar a l’orgasme en les
relacions sexuals que no
presenten una estimulació
similar a la dels vídeos: ‘Si
condiciones l’orgasme a un
estímul molt potent, hi ha
el risc que amb estímuls de
més baixa freqüència no hi
arribis.’ Això no vol dir, però,
que hagi de passar necessàriament.
Un estudi publicat a Behavioral
Sciences també parla de la
relació entre un consum alt
de pornografia i algunes disfuncions
sexuals. Els investigadors
assenyalen que l’alta
exposició a aquests vídeos pot
causar una menor capacitat de
resposta i una necessitat creixent
de buscar material més
extrem per a poder excitar-se.
Expliquen que la infinitat de
vídeos disponibles constitueix
una estimulació exagerada per
al cervell i un activador únic del
seu sistema de recompenses.
El consumidor pot mantenir
o augmentar la seva excitació
canviant ràpidament el moment
del vídeo o triant-ne un
altre, modificant constantment
els estímuls i trobant una
gratificació immediata que pot
‘En la pornografia, els genitals
femenins són molt poc representatius
i estan infantilitzats. I tot es fa des de
l’ego masculí, fins i tot l’estimulació
de la noia’
resultar addictiva, especialment
en adolescents.Bolinches
també parla d’un desinterès
creixent per les relacions
en què s’ha de satisfer l’altra
persona: ‘Hi ha joves que, si
no els interessa moltíssim una
noia, declinen les relacions
sexuals i es dediquen al consum
de pornografia, que els
és més còmode.’ De fet, hi ha
estudis que assenyalen que
els mil·lennistestenen menys
relacions sexuals que les generacions
anteriors, tot i que
la pornografia no seria l’única
raó, perquè hi influeixen
altres factors, com els canvis
en els models relacionals i de
vida.
Un imaginari
misogin que molts
joves reprodueixen
Però la conseqüència més
preocupant del consum de
pornografia convencional és
l’erotització i normalització
de la violència contra les
dones, a més del menysteniment
del plaer femení. La
pornografia, com altres àmbits
de la societat, crea desig
i pot arribar a establir unes
normes de conducta sexual
per al 31%-38% de noies que
diu que n’ha vist i per al 87%
de nois –i les seves parelles–
que en consumeixen.
Diferents nivells d’agressivitat
o dominació en la pornografia
més vista
En les pàgines pornogràfiques
amb més visites, les
dones hi apareixen cosificades
i deshumanitzades,
classificades per parts o per
altres característiques físiques
–’culs’, ‘pits’, ‘madures’,
‘adolescents’, ‘rosses’,
‘morenes’... Les escenes de
pornografia convencional
sovint mostren homes forts,
agressius i dominants i dones
submises i complaents.
Les pràctiques més habituals
acostumen a estar centrades
exclusivament en el
plaer masculí i les escenes
normalment acaben quan
ell arriba a l’orgasme, de
manera que s’invisibilitza
l’orgasme femení. Crespi assenyala
com d’allunyades de
la realitat estan aquestes representacions:
‘En la pornografia,
els genitals femenins
són molt poc representatius
i estan infantilitzats. I tot
es fa des de l’ego masculí,
fins i tot l’estimulació de

55
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
‘La pornografia
és un dels braços
forts del
patriarcat’
la noia. En cap moment li
pregunten si les carícies al
clítoris li agraden més fluixes
o menys. A vegades és
molt brusc: introducció de
dits, tocaments en què es
maltracta el clítoris...’
‘Entre un 75% i un 80% de la
pornografia convencional és
violenta’, continua la sexòloga.
‘Si això es trasllada a la
vida sexual, els nois es poden
trobar estirant els cabells,
estrenyent el coll o donant
una bufetada a una noia, que
potser no ho ha demanat. Si
les condicions són ètiques,
l’actriu sap que li faran allò,
però en la vida real no estem
acostumats a parlar sobre què
ens ve de gust i què no, i reproduïm
allò que hem après.’
Mónica Alario, doctora en
estudis interdisciplinars de
gènere i experta en violència
sexual i pornografia, hi coincideix:
‘És molt difícil trobar
un vídeo en què a la dona no
li peguin, la insultin, l’estirin
dels cabells o li provoquin arcades
amb el face-fucking. Els
nois normalitzen una pràctica
en què les dones tenen arcades,
s’ennueguen i els ploren
els ulls. Les noies continuen
socialitzades a agradar i satisfer
l’altre, i moltes vegades
no tenen eines per a identificar
que això és violència i que
poden dir que no’.
Una pressió que també
afecta els nois
Pel que fa als homes, tot i que
el seu paper en la pornografia
convencional és de dominació
i privilegi, aquest imaginari
també els comporta pressió i
problemes de confiança. ‘Els
nois arriben a les relacions
sexuals amb la imatge que
han de ser els amos, uns encastadors
que saben què s’ha
de fer’, explica Crespi. Aquesta
idea que han de ser ells els qui
deixin satisfeta la dona –relegant-la
a un subjecte passiu i
incapaç de fer una cerca activa
del propi plaer– pot despertar
en els nois un cert sentiment
de tasca i d’inseguretat, i més
quan la pornografia convencional
dóna el missatge erroni
que el plaer femení depèn de la
mida del penis i de la durada
del coit i invisibilitza l’estimulació
del clítoris. Però Alario
matisa que aquesta pressió
no és comparable amb la que
tenen les dones: ‘És tòxic per
a ells, però fonamentalment
és tòxic per a elles, que són les
qui reben la violència.’
Un imaginari que es
trasllada també a la
pornografia homosexual
Sempre es focalitza en els
imaginaris que es creen des de
la pornografia heterosexual,
però què passa amb la pornografia
homosexual? Crespi hi
veu els mateixos problemes:
Anunci de Dolce & Gabbana. Va ser molt criticat per entitats feministes per erotitzar la violència
sexual en grup contra una dona

56
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
L’educació sexual a les escoles se centra massa en els
mètodes anticonceptius i en les relacions heterosexuals
i el coitocentrisme, i no es parla ni de diversitat sexual,
ni de plaer ni de consentiment
‘Es repeteixen els mateixos
esquemes: anar directament
al gra, les fel·lacions i penetracions
salvatges... I pel que fa
al porno lèsbic convencional,
està fabricat per homes per al
gaudi dels homes. L’esquema
també és molt fal·locentrista i
sempre hi apareixen joguines
amb forma fàl·lica i penetracions
amb els dits. Les dones
lesbianes no s’hi reconeixen.’
El debat sobre la
influència de la
pornografia en les
violacions en grup
Un debat que ressorgeix cada
vegada que es fa públic el cas
d’una violació en grup és fins
a quin punt la pornografia és
un factor que fa augmentar
els casos de violència sexual,
més tenint en compte que
els vídeos en què molts homes
tenen sexe amb una sola
dona són dels més populars.
Alario considera que la pornografia
ensenya a viure com
a sexe situacions de violència
sexual: ‘Als judicis per
violacions veiem que molts
nois pensen que han tingut
una relació normal. No es pot
parlar d’una relació causal,
en el sentit que tots els homes
que veuen porno violen
ni que totes les violacions
procedeixen del porno, però
és un factor fonamental. La
pornografia és un dels braços
forts del patriarcat. Abans els
homes no havien d’esforçar-se
gaire per mostrar que
estaven per sobre, perquè la
societat, fins i tot a escala
legislativa, estava construïda
d’acord amb això. Ara
això es porta al terreny de la
sexualitat.’
Crespi considera que l’augment
de les notícies sobre violacions
en grup es deu a una
combinació de factors: ‘Sempre
hi han estat, però ara surten
més a la llum. També hi ha
l’efecte contagi: aquesta masculinitat
tòxica ho és tant, que
fa que els homes, només de
veure’n altres fent-ho, també
s’envalenteixin a fer-ho.’
Més enllà de la influència de la
pornografia, no es pot entendre
aquest imaginari sexual
patriarcal sense altres factors
socials que també el fomenten
i que actuen des de molt abans
que els joves accedeixin al
consum de pornografia, com
ara la publicitat, els mitjans de
comunicació, la indústria de la
música o el cinema.
‘El porno arriba a confirmar
allò que aprenen des del minut
0: ells, a ser dominants,
agressius i portar la iniciativa;
elles, a no poden dir gairebé
res, només ‘oh sí, oh sí’, i ser
submises. La pornografia ha
de canviar, però no és l’única
responsable’, diu Crespi.
Com abordar la
qüestió?
Una educació sexual real a
les escoles
Els experts assenyalen l’educació
sexual des de la infància
i l’educació en igualtat
com les úniques claus per a
Anunci polèmic per haver fet ús de la
cosificació i sexualització de les dones per a
vendre un producte
solucionar el problema. ‘Si
aprenen a veure les dones
com a iguals, quan es trobin
la pornografia probablement
sentiran rebuig, no
excitació, i caurà pel seu propi
pes’, defensa Alario. Pel
que fa a l’educació sexual,
consideren que cal ampliar
la perspectiva, perquè se
centra massa en els mèto-

57
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
L’accés a la
pornografia es pot
mirar de limitar
amb l’ús del control
parental o, fins i
tot, canviant les
DNS del router,
però pedagogs com
Jaume Funes no ho
recomanen
des anticonceptius i en les
relacions heterosexuals i el
coitcentrisme, i no es parla
ni de diversitat sexual, ni de
plaer ni de consentiment.
Alguns països han impulsat
programes experimentals
en què s’analitza la pornografia
amb els adolescents
mitjançant debats grupals,
jocs de rol i altres exercicis.
S’ha anomenat ‘alfabetització
porno’ i s’ha començat a
implementar a Boston. Alguns
experts diuen que és
el camí a seguir, mentre que
alguns sectors del moviment
feminista consideren que pot
ser problemàtic, perquè legitima
la indústria i dóna per fet
que els adolescents en seran
consumidors.
Als Països Catalans també
s’implementen canvis en els
programes d’educació afectivo-sexual
–al Principat,
per exemple, s’ha avançat a
la primària–, però l’educació
sexual encara no té, ni de bon
tros, el pes que té en altres
països. De fet, a molts estats
europeus és una assignatura
obligatòria, i no es limita a les
xerrades i tallers. A Suècia, per
exemple, és una matèria com
qualsevol altra des de 1955.
No fugir d’estudi
amb els fills
L’accés a la pornografia es pot
mirar de limitar amb l’ús del
control parental o, fins i tot,
canviant les DNS del router,
però pedagogs com Jaume
Funes no ho recomanen. Per
una banda, si no poden accedir
a contingut pornogràfic
a casa o amb el seu mòbil, és
probable que ho facin en un
altre lloc o amb el mòbil d’una
altra persona. Per una altra, el
fet de prohibir pot introduir
molta desconfiança vers als
pares.
‘És millor observar i preguntar
quan es pugui’, explica
Funes. Diu que no és qüestió
de tenir una conversa planificada,
sinó parlar i debatre
el tema indirectament –a
partir d’una pel·lícula o una
sèrie, per exemple– i deixar
caure què es pensa, sempre
sense ignorar la qüestió ni
fugir d’estudi. ‘La cosa és
intuir o descobrir de quina
manera l’adolescent es relaciona
amb el porno, que
només és una de les moltes
coses que s’han d’observar
de la seva vida’. El pedagog
també recomana la iniciativa
‘The porn conversation’,
impulsada per la directora
Erika Lust, que ofereix eines
per a abordar la qüestió amb
els fills.
Crespi demana d’actuar preventivament:
‘Se’ls ha de
parlar de pornografia abans
que se la trobin. Dir-los “Ei,
potser algun dia et trobaràs
un vídeo d’això. Si vols, explica-m’ho
i en parlem”. No
parlo de veure el porno amb
els fills, però sí explicar què
és el que veuen.’
‘La pornografia és ficció’:
un bon argument per als
adolescents?
Sovint, quan es parla d’abordar
la qüestió de la pornografia
amb els adolescents, es
parla de fer-los entendre que
allò que veuen a la pantalla és
ficció i que, per tant, no han
de reproduir-ho a la vida real.
Però hi ha discrepàncies entre
els experts sobre el fet que
aquest argument sigui útil.
Alguns consideren que sí que
ho és, en tant que mostra una
sexualitat poc realista i té una
postproducció, mentre que
altres creuen que és l’argument
que utilitza la indústria
per a justificar-se. Tots coincideixen,
però, que cal que
aprenguin a identificar-hi la
violència, els estereotips i les
pràctiques de risc o poc realistes.
‘La pornografia sí que és
ficció, perquè hi ha moltes
trampes. Els actors sovint
consumeixen substàncies
per mantenir ereccions
inacabables, per exemple. A
més, tu no saps si realment
aquella noia té dolor, perquè
aguanta. Hi ha talls de
càmera, i per tant veus una
erecció que potser ha estat
més d’una’, considera Crespi.
‘La pornografia no és ficció,
és un argument trampa’, defensa
Alario. ‘No és com una
pel·lícula de guerra, en què no
mor ningú. Quan una dona
té arcades, les arcades són
reals, no són fingides. Quan

58
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
se l’assota fins que se li posa
el cos vermell, també és real,
no és maquillatge. Tampoc no
és ficció en la mesura que veiem
que aquestes pràctiques
es porten a la realitat.’
Assenyalar també la qüestió
dels drets humans
Relacionat amb aquesta qüestió,
també és rellevant conscienciar
els joves sobre tot
allò que implica la indústria
pornogràfica. ‘Hi ha moltes
màfies dins la pornografia,
dones que hi són obligades i
dones que no saben què faran
aquell dia. S’ha de posar sobre
la taula la qüestió dels drets
humans’, defensa Crespi. Això
duu al debat sobre què cal fer
amb la pornografia, si intentar
abolir-la o bé canviar-la i
fer un altre tipus de porno. De
fet, també hi ha pornografia
que mostra un imaginari que
no és masclista i introdueix
diversitat de cossos i de pràctiques
sexuals, tot i que el seu
consum no és el majoritari.
Mentre que alguns experts
apunten que no es pot obviar
que ara per ara és una eina per
a excitar-se i que, per tant, el
que s’ha de fer és tenir cura
dels continguts, altres creuen
que fer un altre porno deixa
intacte el problema, perquè el
porno més violent i masclista
continua molt demandat.
Com s’hauria de
legislar?
Alguns països, com el Regne
Unit, han provat de limitar
l’accés dels menors a la pornografia,
però els resultats no
han estat els esperats i han
acabat fent marxa enrere. Les
pàgines pornogràfiques sovint
demanen l’edat de l’usuari,
però sense verificar-la, i el
govern britànic volia obligar
que això es verifiqués. Però
la proposta comportava problemes
de privacitat, atès que
requeria detalls de la targeta
de crèdit o altres dades personals.
A més, les crítiques a
aquesta llei asseguraven que
era una prohibició molt fàcil
d’esquivar utilitzant una
VPN (Xarxa Privada Virtual),
que pot enganyar una pàgina
i que sembli que l’usuari hi
accedeix des d’un altre país.
A més, la internacionalització
dels servidors de pornografia
dificulta molt qualsevol in-
És important de
conscienciar
els joves sobre tot
allò que implica
la indústria
pornogràfica
tent de restringir continguts
des de l’estat. Cada país té la
seva legislació i és molt difícil
eliminar de manera ràpida
el contingut provinent d’un
altre país. Hi ha dominis que
poden ser en paradisos digitals
i, per tant, per més que es
tanquin les pàgines, és fàcil
replicar-les.
Aquí, pocs partits han parlat
sobre la qüestió i els qui ho
han fet –com ara el PSOE– no
han concretat cap mesura ni
han abordat les dificultats o
possibles conseqüències. Amb
tot, encara és pendent de fer
un debat en profunditat sobre
la pornografia.

59
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
ENTREVISTA
JAUME PADRÓS
‘Fins a la primavera haurem d’anar
aplicant aquestes restriccions curtes
periòdicament’
TXELL PARTAL
Entrevista a Jaume
Padrós, president
del Col·legi
de Metges de
Barcelona
ALBERT SALAMÉ

60
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAUME PADRÓS
‘
N
o estem igual que a la primera
onada, però tenim els professionals
cansats.’ Amb aquesta la
contundència i preocupació s’expressa
el president del Col·legi de
Metges de Barcelona, Jaume Padrós.
Assegura que malgrat que la corba de
contagis es comença a frenar,
no n’hi ha prou, continua
havent-hi massa contagis.
I, cosa més preocupant: la
projecció d’ingressos hospitalaris
es manté a l’alça. Padrós
alerta: si això no canvia,
caldrà prendre mesures més
contundents. S’haurà de fer
un curtcircuit de quinze dies,
és a dir, un confinament domiciliari curt
però intens. ‘Si no s’hi fa res, els contagis
aniran creixent i el sistema sanitari no ho
podrà suportar.’
—En quin punt està al país?
—La realitat és que tot Europa està en un
moment molt crític de la segona onada.
S’han hagut de prendre decisions molt
dràstiques. A Catalunya, sembla que hi
ha hagut una certa resposta a les decisions
que es van prendre ara fa setmanes,
però no es pot descartar que hàgim de
fer un reset.
—Què voleu dir? Que caldrà un confinament
total?
—Segurament caldrà un confinament
domiciliari de quinze dies o tres setmanes.
En alguns països europeus ja
es parla de la necessitat de fer parades
curtes però intenses per evitar allò que és
inevitable. Si no s’hi fa res, els contagis
aniran creixent i el sistema sanitari no ho
podrà suportar. Si no s’atura la projecció
d’ingressos hospitalaris, és obvi que
s’haurà de fer una aturada. Encara que la
A Catalunya, sembla que hi ha hagut una certa
resposta a les decisions que es van prendre
ara fa setmanes, però no es pot descartar que
hàgim de fer un ‘reset’
transmissibilitat baixi, com passa, si no
baixa la projecció d’ingressos s’hauran
de prendre decisions dràstiques. I de fet
hi ha països que ja n’han pres. Ho han fet
perquè tenen en compte quins recursos
sanitaris tenen. Al final, allò que fa que
es decideixi de fer-ho abans o després
té a veure amb la capacitat de resposta
assistencial.
—Això que passa és un ‘déjà-vu’ d’allò
que va passar al març?
—No estem igual que a la primera onada,
però tenim els professionals cansats.
Estan esgotats, tant psicològicament
com físicament. La primera onada va
ser molt bèstia, vam fer medicina de
guerra. La gent només d’imaginar-se
que pot tornar a viure aquella situació
s’atemoreix. Però ara ens trobem en una
situació de calma tensa. Rectifico, no
és calma, estem a l’expectativa de què
passarà els quinze dies vinents, perquè
és veritat que la corba de creixement
de contagis s’ha aturat, però continua
havent-hi molts contagis. Tenim xifres
molt altes. I el creixement dels ingressos
continua pujant. Si no varia
aquests dies, s’hauran
de prendre decisions més
contundents. De fet, fins
a la primavera haurem
d’anar aplicant aquestes
restriccions curtes periòdicament.
Hi ha gent que
ho veu de manera calamitosa,
però molt pitjor
seria que deixéssim d’actuar, perquè voldria
dir que al final hauríem de confinar
com al mes de març. Això sí que seria un
desastre per a l’economia.
—I quan es decideix que s’ha de prendre
aquesta decisió?
—Al final el paràmetre principal és la
capacitat que té el sistema sanitari de
fer d’escut protector. Si pot petar, que és
l’alerta que vam donar la setmana passada,
darrere seu petarà tot. Ara, el sistema
sanitari continua al límit. Per tant, com
us deia, si no milloren les xifres, s’haurà
de fer un curtcircuit de quinze dies. Un
temps curt i intens, que eviti que s’hagi
de fer un confinament més llarg.
—L’altre dia la sociòloga Cristina Sánchez
Miret deia que el fet de posar una

61
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAUME PADRÓS
Nosaltres formem part de la
generació d’europeus que
més bé hem viscut en tres mil
anys. Si excloem les guerres
dels Balcans, és l’etapa de
la història més llarga que
hem viscut sense guerres
ni epidèmies. La capacitat
de resiliència d’aquesta
generació és bastant baixa
data pròxima al vaccí, i haver fet creure
que això ho tornaria a canviar tot, podia
ser contraproduent. Què en penseu?
—Crec que entre els que parlen i han
d’informar, s’hi barreja l’explicació de
la realitat i el desig sobre què voldríem
que passes. Com a societat encara tenim
lliçons a aprendre. Aquest virus no és el
primer que surt d’on surt, i per tant, la
possibilitat que en vinguin de nous hi
és. Segurament l’any que ve les coses
milloraran amb l’arribada del vaccí i els
tractaments, però tindrem més virus. Per
una altra banda, nosaltres formem part
de la generació d’europeus que més bé
hem viscut en tres mil anys. Si excloem
les guerres dels Balcans, és l’etapa de la
història més llarga que hem viscut sense
guerres ni epidèmies. La capacitat de
resiliència d’aquesta generació és bastant
baixa. Hi ha persones que s’ofeguen
amb un got d’aigua perquè no poden anar
a sopar o no es poden trobar amb els
amics. Segurament no ho vam explicar
prou bé quan va acabar la primera onada.
Hi havia el desig de tornar a la normalitat,
i hi havia la creença que el virus se
n’havia anat. I ens vam equivocar. Però
fixeu-vos, hi ha països on s’han fet les
coses relativament bé, com ara als Països
Baixos, i ara estan pitjor que nosaltres.
Per tant...
—L’altre dia vau ser crític amb unes
declaracions que va fer el doctor Baselga.
—Dels vaccins, està molt bé que se n’informi,
però també s’ha de tenir en compte
qui n’informa i per què n’informa.
No és igual que ho faci un investigador
independent, que algú que representa
uns productes. Aquest desig de donar
una resposta positiva a l’expectativa que
té la societat, s’ha de controlar fins a un
cert punt. És raonable de pensar que el
2021 tindrem el vaccí, però la gent s’ha
de mentalitzar de dues coses. La primera,
fins que no el tinguem no podem abaixar
la guàrdia des del punt de vista del comportament.
I fins i tot quan el tinguem,
no ho podrem fer del tot. Abans haurem
d’aconseguir la immunitat de grup. A
més, cal ser conscients que no tothom
es podrà vaccinar, com ja ha passat amb
moltes altres malalties. Per tant, les vies
de contagi s’hauran de continuar extremant,
sobretot perquè tot això ha
vingut una mica per no moure’s d’aquí.
Observeu que als països que ara surten
de l’hivern, mai no s’hi havia registrat
tan poca grip.
—I això és per les mesures de protecció
contra la covid-19?
—Això té tres raons. La primera, la gent
s’ha vaccinat més que mai contra la grip.
La segona, les mesures de prevenció
contra la covid-19 han funcionat també
contra la grip, perquè en definitiva són
les mateixes. I, finalment, segurament
la competitivitat entre virus ha afavorit
la covid-19. Probablement, una vegada
s’hagi acabat tot plegat, els ciutadans
hauran de continuar prenent aquestes
mesures de protecció, com ara rentar-se
les mans sovint, mantenir la distància
o evitar els contactes si no es troben
bé. Esperem que la covid també s’acabi
convertint en una espècie de grip, però
de moment no ho podem assegurar. És
veritat que per la informació que ens arriba
és raonable de pensar que l’any que
ve podrem disposar de diferents tipus de
vaccins. Fins i tot, alguns laboratoris ja
n’han fabricat esperant que els resultats
de l’última fase siguin satisfactoris. El
2021 el veig amb optimisme, però no ens
podem relaxar.
—Parleu d’un sistema sanitari en tensió.
L’atenció primària és la més col·lapsada?
—L’atenció primària fa mesos que treballa
molt, i sense parar. A diferència
d’allò que va passar a Madrid, aquí vam
aconseguir de mantenir la cosa estable,
malgrat que les xifres no eren bones
durant els mesos del juliol a l’octubre.
I això ha estat gràcies a la feina ingent
que ha fet l’atenció primària. Són els
que han aguantat el pes de la pandèmia.
Ara aquest pes s’ha repartit. La feina ha
arribat també als hospitals. I allò que realment
és perillós és que els hospitals hagin
de deixar la feina que tenien prevista.
Ja hi ha hospitals que desprogramen
activitats no covid. Si això creix, seria
una notícia molt negativa. Som al llindar.

62
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAUME PADRÓS
El sistema sanitari al març, a l’abril i al
maig es van dedicar només a la covid-19.
Això va endarrerir i interrompre molts
processos. És veritat que els més urgents
es van atendre, però tots els diagnòstics
precoços i molta atenció es va demorar.
Tot això es va recuperar, però tornem a
trobar-nos en una situació complicada.
Actualment, el sistema sanitari és a punt
del col·lapse perquè ara ho fa tot. Per què
pateixen tant els professionals de l’atenció
primària? Perquè veuen que la covid
absorbeix tota l’activitat que haurien de
destinar a altres patologies. Això angoixa
molt els professionals.
—I com es pot solucionar?
—La gent es pensa que l’atenció primària
només són els metges i les infermeres,
però hi intervenen més professionals. Hi
ha gent que té un paper molt important
en l’àmbit administratiu, o fins i tot en
el sanitari, però amb menys intensitat,
que no són necessàriament metges o
infermeres. Han de ser supervisats per
ells, però no n’han de tenir la titulació.
Aquesta gent té un valor molt important.
Parlo per exemple dels rastrejadors o de
tots els professionals que s’ocupen de la
gestió burocràtica o administrativa.
—Però precisament hi ha metges i infermeres
que es queixen que han d’assumir
part d’aquesta feina, com ara les
baixes.
—Exactament. Per això crec que una
de les prioritats és contractar més gent
d’aquest perfil. A més, és una opció que
no és tan cara, perquè no necessitem
personal especialment qualificat. El sistema
en aquest moment necessita gent
amb capacitat de gestió administrativa.
S’han de formar, però després podrien
fer molta feina.
—Però llavors caldria que els rastrejadors
depenguessin de l’atenció primària,
i no de Ferriovial?
—No, quan parlo d’atenció primària
també em refereixo a aquest personal.
El Departament de Salut ha de passar
el pressupost als equips perquè puguin
gastar-se’l en allò que necessiten. Si es
prenen les decisions centralitzadament,
es perdrà efectivitat. Crec que el departament
això ho ha entès. Ja va anunciar que
ho prioritzaria. El problema és que, de
vegades, l’administració és massa lenta.
—Part del col·lapse de l’atenció primària
és pel nombre de proves PCR que han de
fer. El canvi de protocol que ha presentat
aquesta setmana Salut amb les proves
ALBERT SALAMÉ

63
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAUME PADRÓS
d’antígens pot dur un canvi?
—Podria ser, però s’haurà d’avaluar.
L’experiència va variant segons el moment
epidemiològic. Tot dependrà una
mica de què passi els dies vinents. Les
proves d’antígens tenen unes certes
indicacions, i si s’utilitzen correctament
són una arma molt eficaç. Ara, també
tenen limitacions. Per això crec que per a
determinades actuacions ens anirà molt
bé de poder-los utilitzar, i per tant, seran
un element important.
Som en un moment excepcional, cal aprofitar tots els
recursos existents. També s’hauran de tornar a utilitzar
els recursos privats, com es va fer a la primera onada
—Hi ha hagut prou preparació per a
aquesta segona onada?
—No, no ens hem preparat. Els governs
no s’han preparat prou. Segurament hi
ha molts motius. La pel·lícula del coronavirus
no s’ha acabat. Aquí hi ha molta
gent que diu que les coses no s’han
fet bé, i en part tenen raó. Es va fer un
desconfinament massa ràpid i la gent
es va pensar que el virus havia marxat.
Es va fer creure a la gent que en un país
de sol, a l’estiu no hi hauria problemes.
Però la covid-19 no se n’havia anat. De
fet, l’atenció primària pràcticament
no ha descansat. Ara, aquí només hi
ha un dolent de la pel·lícula que és el
SARS-CoV-2.
—Fa pocs mesos dèieu en una entrevista
a VilaWeb que la sanitat catalana
necessitava cinc mil milions d’euros
més. S’ha fet res sobre això?
—Nosaltres ho hem explicat a tot arreu,
sobretot als polítics. Que consti que no
demanen cinc mil milions de cop. Som
conscients de quina és realitat. Però en
quatre o cinc anys hem de posar en el
sistema sanitari català aquesta quantitat
per acostar-nos al PIB que s’hi dedica a
Europa.
—Però hi ha hagut resposta dels polítics?
—Com a president del Col·legi de Metges
de Catalunya he demanat que les
trenta propostes que vam presentar, i
en les quals hi ha aquesta inversió de
diners, no tan sols les assumeixi el govern
actual, sinó que formin part dels
programes electorals dels partits que es
presentaran a les eleccions del Parlament
de Catalunya. De moment, tinc la
conformitat verbal d’alguns. Espero que
sigui una posició unànime de la majoria
de forces polítiques que permeti que hi
hagi un consens. Aquesta trentena de
punts s’han de convertir en un full de
ruta per a la sanitat, amb independència
de qui mani.
—Però el govern de la Generalitat de
Catalunya sí que ha fet coses aquests
últims mesos. Ha invertit en la construcció
ràpida de cinc hospitals. Era
prioritari això?
—Ara som enmig de la pandèmia. Ja us
he explicat què és per mi la cosa més prioritària:
augmentar el personal no clínic
de l’atenció primària. Això sí que és un
element estratègic que serà permanent.
Des del punt de vista econòmic? Haurem
de veure quin és el pressupost de la Generalitat.
És veritat que durant aquesta
època tan complicada s’ha gastat molt
més que no s’havia pressupostat, però
encara no sabem cap a on anirà la tendència.
Pensem que el pressupost del
Departament de Salut, malgrat els esforços
fets, encara és el pressupost del
2010. Falta molt per recórrer.
—Però hi són, aquests diners?
—No farem trampes: aquests diners
la Generalitat no els té. Si no hi ha un
reconeixement de part de l’estat a l’hora
d’invertir en el sistema sanitari, no ens
en sortirem. Per això és important que
els partits d’àmbit estatal també ho tinguin
clar. Aquestes propostes ja les hem
fetes arribar tant al ministre Illa, com
als partits que hi ha al congrés espanyol.
També és prioritari de posar tots els focus
en els projectes de fons europeus.
—Deia això d’aquests hospitals, perquè
sorprèn que constantment es digui que
falten metges i infermers, i ara pensin
a obrir nous centres. D’on sortiran
aquests professionals?
—És una bona pregunta, que no us puc
respondre.
—Però hi ha un dèficit clar. Aquesta
setmana la Generalitat ja ha tornat a
demanar la col·laboració d’estudiants i
sanitaris jubilats...
—Som en un moment excepcional, cal
aprofitar tots els recursos existents.
També s’hauran de tornar a utilitzar
els recursos privats, com es va fer a la
primera onada. Aquí hi ha dos debats
de fons relacionats. Per una banda, a
l’estat espanyol ningú no ha avaluat
quants professionals necessitem per
a funcionar. Ningú s’ha qüestionat
quants metges necessitem i de quines
especialitats han de ser, per exemple.
Un cop sapiguem això, caldrà adequar
les formacions segons les necessitats
del país. Això no s’ha fet mai a l’estat
espanyol. A Catalunya tampoc. Encara
que n’hi ha hagut alguna voluntat per
part del departament, no s’ha aconseguit
mai. Per una altra banda, tinguem
en compte que cal mirar també quin
model d’organització volem. Segons
això necessitarem més o menys professionals
en cada àmbit. I, finalment,
també hauríem de determinar quins
recursos necessitem.

64
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
‘La pandèmia ens ha ensenyat que o et
reinventes o et quedes pel camí’
Sergi Unanue, en un nou article de la sèrie ‘Les veus de la pandèmia’, parla amb les
propietàries del Mas el Lladré, una granja del Ripollès
SERGI UNANUE

65
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
La Independència va néixer el dia 11 de setembre
La Independència va néixer
l’11 de setembre. Quan tenia
dos mesos va agafar una infecció
a la panxa. Concretament,
per ironies del destí,
va ser el dia 12 d’octubre. Però
ara es troba completament
recuperada i es baralla com
la resta de vedells per poder
xumar el biberó que li acosten.
És una de les quaranta
vaques frisones que viuen
al Mas el Lladré, una granja
del Ripollès.podria controlar
amb la legislació o és posar
portes al camp?
A les Llosses, les muntanyes
fa dies que s’han vestit amb
estampats de colors càlids. El
groc, el carabassa i el vermell
dels arbres contrasten amb
el verd llampant dels prats.
La tardor ja fa dies que hi ha
arribat, en aquesta petita població
del Ripollès, de doscents
habitants. Per bé que
els habitants més nombrosos
d’aquest municipi són els toros
i les vaques.
La Marina i l’Imma Puigcorbé
són la tercera generació
que té cura del Mas el Lladré.
Els seus avis van comprar les
primeres vaques lleteres, de
raça frisona, uns animals especialment
productius. D’en-
No obstant això, aquest no ha
estat l’únic moment en què la
família ha vist perillar el futur
de la seva granja i s’ha trobat
forçada a empescar-se una
solució. Com a tantíssimes
altres persones, la pandèmia
els va trasbalsar els plans de
futur i, també, l’estabilitat
que havien aconseguit. Si al
març el 80% de la seva producció
anava destinada a restaurants,
a l’abril aquesta font
d’ingressos va desaparèixer
absolutament per primera
vegada a la història de l’emçà
de llavors, la família s’ha
hagut d’adaptar a tota mena
de canvis. El més important
va ser deixar de vendre llet per
tractar-la ells directament i,
doncs, elaborar-ne productes
i comercialitzar-los. Després
de l’entrada de l’estat espanyol
a la Comunitat Econòmica
Europea, l’any 1986, va
augmentar la competència
en el sector i el preu de la llet
va baixar considerablement,
cosa que va afectar molt els
petits productors. Van ser uns
anys durs, però el 1992 van
començar a produir i vendre
els làctics ells mateixos, sobretot
a restaurants. Aquest
canvi els ha permès de subsistir
fins avui.

66
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
hi són, i encara ajuden a omplir
les cisternes amb el preuat
líquid blanc. Això, per a les
seves propietàries, demostra
que les vaques ací són més
felices.
Els Puigcorbé van comprar el primer ramat de vaques frisones l’any 1970
Ara, a mi, allò que més em
sorprèn és que cada animal
tingui un nom. La Independència
no és un cas a part.
Quan parlen entre elles, escolto
com diuen que la Lola
és a punt de parir i que avui la
Panda sembla més contenta.
‘Les nostres vaques són
les nostres nenes: cadascuna
té un nom i una personalitat
única’, em diuen. ‘Intentem
donar-los tant benestar com
podem.’
presa. El coronavirus s’havia
estès amb força pel territori i
tothom estava confinat a casa.
Els bars i restaurants, com la
majoria de comerços, havien
tancat. Però les vaques no hi
entenen, en les pandèmies
que afecten els humans, i continuaven
produint llet com
sempre.
Sense compradors, fins i tot
van haver de llançar una part
del producte. Els dies passaven
i els Puigcorbé continuaven
elaborant iogurts, mató
i, sobretot, formatges, perquè
és el làctic que més temps poden
conservar sense que es
faci malbé. Les cambres frigorífiques
anaven saturades,
però no sabien a qui vendre
allò que produïen. Fins que es
van fer un compte de Twitter.
Allò va ser a la primeria d’abril
i d’aleshores ençà ja han fet
gairebé 2.500 piulades. Qui
s’encarrega de tot plegat és
l’Imma. És la germana més
jove, tot i que tan sols quinze
mesos més petita que la Marina.
Tots aquests mesos s’ha
esforçat a ensenyar a la xarxa
com és la vida al camp i, concretament,
al Mas el Lladré,
on se senten orgullosos de
fer les coses d’una manera
diferent.
Avui les vaques pasturen al
prat de baix. Són les màquines
més ecològiques que hi ha per
a segar els camps. Si bé no és
estrany de veure-hi vaques
pasturant, aquestes es diferencien
perquè no les forcen a
produir amb una alimentació
concentrada. Ací una vaca fa
cada dia de setze a divuit litres
de llet. Segons les Puigcorbé,
a les altres granges en poden
fer més de cinquanta. Ara,
aquesta sobreexplotació té un
preu: que les vaques produeixen
durant menys temps. Si
en granges intensives poden
oferir llet durant quatre anys
o cinc anys, al Mas el Lladré
n’hi ha que fa setze anys que
Avui les vaques
pasturen al prat
de baix. Són les
màquines més
ecològiques que
hi ha per a segar
els camps
Segurament per aquesta proximitat
i naturalitat, el perfil
de Twitter de seguida va
aconseguir una bona colla de
seguidors. Molts els volien
comprar els productes que
elaboraven. Aquesta demanda
les va impulsar a renovar
la botiga en línia i aviat van
aconseguir de redirigir les
vendes totalment. Els clients
ja no eren majoritàriament
els restaurants, ara eren els
particulars. Tot i que tenien
més xarxes socials, Twitter
les va ajudar a trobar la mena
de client interessat en el seu
producte.
Malgrat que van arribar a obtenir
fins i tot més ingressos
quan les comandes a domicili
es van combinar amb la
reobertura dels restaurants,
les Puigcorbé volen tornar a
vendre als clients de tota la
vida. Lamenten veure com
alguns restaurants tanquen
definitivament i com els altres
sobreviuen com poden, ateses
les circumstàncies.

67
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
L’Imma amoixa les vaques de la granja
El Mas el Lladré té actualment un ramat
de quaranta vaques
Alguns dels productes que venen a l’agrobotiga
de Mas el Lladré

68
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
REPORTATGE
Miren el futur del Mas el Lladré
amb diverses possibles
sortides del producte per assegurar-se
una certa adaptabilitat.
Volen mantenir la
botiga en línia per als particulars,
però també recuperar el
comerç amb restaurants, les
petites comandes per a botigues
d’alimentació, la venda a
una coneguda gran superfície
comercial i el manteniment de
l’agrobotiga física que tenen a
la masia. ‘D’aquesta manera,
si una pota falla, saps que en
tens més –diuen–. Creiem
que l’empresa no ha de créixer,
sinó diversificar-se. La
pandèmia ens ha ensenyat
que o et reinventes o et quedes
pel camí’.
dició sine qua non. Les vaques
viuen tranquil·les i el ramat
de cabres pastura i neteja el
sotabosc de dalt el turó. Els
porcs no semblen tenir tanta
llibertat, col·locats en unes
fosques porqueres. M’expliquen
que aquest és el canvi
de prioritat més immediata
i que fins ara han tingut dificultats
per a habilitar-los
un espai obert on puguin estar
completament aïllats dels
senglars. Qualsevol contacte
amb els porcs senglars podria
encomanar a la raça domèstica
la pesta porcina africana,
gairebé eradicada.
Com jo, hi ha més nouvinguts
que han tingut l’oportunitat
de passejar-se pel mas. Fins
fa ben poc, la família oferia
visites guiades i activitats a
aquells que volguessin saber
més coses del Mas el Lladré,
però les mesures de seguretat
contra la covid-19 han aturat
‘S’ha perdut molt la connexió ciutat-pagès.
Hi ha gent que sap que la llet ve de la vaca,
però quan els expliques tot el procés se’n
meravellen.’
Mentre m’ensenyen les instal·lacions
de la granja, que
inclouen un obrador que funciona
de fa sis anys, comprovo
que, efectivament, el benestar
animal sembla ser una conaquestes
pràctiques. Així i tot,
les germanes reconeixen que
els agrada explicar la vida al
camp a la gent de fora. ‘S’ha
perdut molt la connexió ciutat-pagès.
Hi ha gent que sap
que la llet ve de la vaca, però
quan els expliques tot el procés
se’n meravellen.’
A Les Llosses, hi impera la
calma. Ni els pocs automòbils
que passen no són capaços de
trencar l’harmonia d’aquest
indret. L’església de Santa
Maria de Matamala senyoreja
aquest racó aïllat de la comarca
i recorda que la tradició i la
història s’hi mantenen ben
vives. ‘Som unes afortunades
–pensen en veu alta–. Ens
n’hem adonat amb el confinament.
Aquesta és la feina
més esclava, però també la
que ens ha donat més llibertat
de totes.’
El Mas el Lladré (esquerra) i l’església de Santa Maria de Matamala (dreta) vigilen el ramat