17-A Les ombres d'un atemptat, les ombres d'un judici

More documents

Recommendations

Info

50 vilaweb.cat Divendres 06 de novembre de 2020 JOSEP PIERA Quan, anys després, Abril Martorell li dirà a Fuster una frase que no he oblidat mai, ‘has revifat un càncer que estava extingit’, què diu? n’adonava. O rient. Un dia, una d’eixes històries la vaig voler escriure en vers. I vaig veure que una cosa que m’havia emocionat, que no m’havia costat gens de fer, damunt… agradava! Quin sentit té la literatura? Entre altres coses, que acompanya. Quan llegeixes, i quan escrius, entres en una bombolla i la resta desapareix. Hi ha gent que diu que pateix. Ho entenc. Però jo disfrute. Perquè entre en una roda mental, la realitat m’és tan llunyana o tan propera com el que escric. Per això a vegades no diferencie (i d’aquí el títol, també) què és real i què és fantàstic. Al capdavall, quan inventes sempre hi ha una base real, no podem inventar més que a partir del que sabem i sentim. La qüestió és que a partir d’eixe moment jo necessite la poesia i la paraula i la literatura com a gran companyia. Jo sóc un solitari, aquell que va a la cafeteria i allà s’entreté llegint i escrivint. I és clar, ‘Dios los cría y ellos se juntan’: en van apareixent altres i amb això va anant. I després, l’atzar, els déus, que van portant-te. Sempre he confiat en els déus i la inspiració. Encara que semble una cursileria dir-ho. Però és que no sempre cal entendre-ho ni trobar-hi la raó: flueixen les paraules. Per tant: flueix, funciona? Màquina avall! I això d’on ve, del conscient, de l’inconscient, del subconscient? Deixa fluir tranquil i acompanya’t. —Quan dieu als pares que voleu ser poeta, la vostra mare es posa a plorar. —Plora perquè té la idea del poeta romàntic, que morirà tísic i afamat. Quan li dic que estudiaré, ja ho veu clar. Dic me’n vaig a València, que vull ser mestre, i se’ls obre una finestra: per fi t’has decidit a alguna cosa. Perquè, és clar, abans era un vull anar-me’n i ser poeta… Què vol dir, això, fill meu? Anar-se’n a on? —Al mateix temps, però, us van donar camp per a córrer.
51 vilaweb.cat Divendres 06 de novembre de 2020 JOSEP PIERA —Perquè en ma casa sempre han sigut liberals, que es deia aleshores. I per això la resposta de mon pare és: d’acord, jo també li vaig haver de dir un dia que no a mon pare. I em fa plorar. Encara ara. [S’emociona] Per això ho contraste amb el pare de Marifé, quan li dic que tothom pot tenir les idees que vulga i ell em deixa anar: ‘Las contrarias a las mías, no’. Són eixes dues mentalitats, la del republicà liberal i la del castellà franquista. En fi, és que el món era tan fascinant…! Europa, la llibertat… Amb dèsset anys ens n’anem tres amics a París, i mon pare ha de signar perquè em donen el passaport. Vols anar-te’n? Vinga, vés-te’n. —Més tard serà Nàpols, també, la vostra ciutat. —Nàpols, sí, on no volia anar ningú. I als catalans els he de dir: no us adoneu que Nàpols és la capital del segle d’or? València n’és la segona; Barcelona, la tercera. —Uix, devia coure. —Però això ja són altres històries. Nostres. El problema que té un valencià és que només ser valencià no és prou. Necessita més. Per això la meua descoberta és que jo sóc el sud d’un nord. Quin nord? El que comença d’ací cap amunt. —Mentrestant, compareu València i París: allò que a París pintaven als carrers, a València ho trobàveu escrit als urinaris. —No conec els urinaris de dones, però els d’homes eren plens d’això, dels somnis de la meua repressió, que diria Terenci Moix. La porta d’un vàter era per a agarrar-la i fer-ne un quadre, un document d’època. —En compte d’escriure al carrer, al vàter: tota una definició del moment. —Exactament. És igual que amb el tema de l’homosexualisme: la màquina repressiva no podia arribar a l’espai íntim. Sí que hi ha les pors d’un mateix, i sobretot per als que han anat al seminari, però probablement la promoció anterior havia patit més la repressió. —Quan vau acabar la mili, us vau fer una Saben que el primer que han de fer per a destruir una llengua és destruir-ne l’imaginari falla i la vau cremar. Tot sol. —Amb l’uniforme, la vaig fer. I, a dins, palla i papers: les ximpleries que podia escriure en aquell moment, cartes de gent que ja no m’importava… Era la catarsi. Aquell que vaig ser, fora: jo no vull uniformes militars ni record de qui vaig ser. Vull anar-me’n! Ser jo mateix i volar. El meu primer llibre es diu Ave fénix, precisament —Comenceu escrivint en castellà. —En aquell moment no sabia ni qui era Ausiàs Marc! —Però és que quan entreu al català escrit, ho feu, pam, amb Ausiàs Marc i Salvador Espriu. I amb Joan Fuster, també. —Són els referents de l’època. I, si en castellà llegesc Aleixandre o Cernuda, és normal. —De Vicente Aleixandre, en reproduïu una carta que us adreça i on diu que al vostre llibre ‘fulgura su expresión en asociaciones sorprendentes, más allá de la lógica aparente, con el consiguiente ahondamiento en zonas profundas de la vida, de la pasión de la vida!’. —Ell tenia fama de ser molt generós amb tots els joves. No feia vida social, perquè no era del règim però tampoc no era marcadament antirègim, en el sentit militant. El cas és que tots els de la generació dels cinquanta havien estat beneïts, diguem-ne, per Vicente, i la generació dels novíssims, pràcticament igual. Sottovoce, per tant, hi havia allò: a tots els diu el mateix. Que probablement era així per edat i per generositat i per compartir, però, sí, hi declare eixe punt d’ironia. I d’aclariment: de vegades hi ha qui diu que vaig ser ‘amic de Vicente Aleixandre’. Escolteu, no devalueu la paraula amistat. Jo el considerava un mestre venerat. Si un jove ara no sap ja què vol dir tindre un mestre venerat, és el seu problema. Però amic? Si només el vaig veure dues o tres vegades! Perquè jo, després, tot eixe món el talle, voluntàriament, quan me’n vinc a viure a la Drova. En fi, no exagerem. No és el mateix Marc Granell, un amic de vida, que Vicente Aleixandre. —És preciós veure com escolliu d’entrada les lectures: agafeu una llista de llibres prohibits i dieu: aquests són els que vull! —[Riu] I és veritat! Ho vaig trobar al final del llibre de literatura de la meua germana: índex de llibres d’autors prohibits. I jo dic: aquests són els meus! És clar, els altres eren tot beateries. Per a un lector curiós d’aquella època com jo, l’accés al llibre era un misteri. A Gandia, fins que no es fa Concret Llibres, com hi accedeixes, si no és per correspondència, amb eixos venedors que anaven per les cases, o perquè la gent sí que volia el prestigi de tenir uns llibres en el moble-biblioteca del saló? L’accés al llibre no existia. Si ja era difícil a València, imagina’t ací! No hi vull entrar perquè són reflexions de molt després, però qui llegia en el català
Page 1 and 2: 31 OCTUBRE - 06 NOVEMBRE 2020 No fa
Page 3 and 4: 3 vilaweb.cat Divendres 06 de novem
Page 7 and 8: 7 ENTREVISTA vilaweb.cat Divendres
Page 11 and 12: 11 vilaweb.cat Divendres 06 de nove
Page 21 and 22: 21 REPORTATGE vilaweb.cat Divendres
Page 49: 49 vilaweb.cat Divendres 06 de nove

17-A Les ombres d'un atemptat, les ombres d'un judici

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?