17-A Les ombres d'un atemptat, les ombres d'un judici

10
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JAVIER MARTÍNEZ
L’estat espanyol és l’únic govern de tot Europa que no ha fet una
comissió política d’un atemptat al seu país. Per què la neguen?
—Com ara quines?
—Em va assegurar que ell tenia totes
les proves en una caixa forta i que ningú
no les podria veure. L’endemà tots els
mitjans tenien els vídeos dels interrogatoris...
—Creieu que com a societat ens anem
oblidant dels fets del 17 d’agost del 2017?
—Sí, precisament per això impulsem
aquesta campanya. Som conscients que
del judici potser no en traurem res, però
la idea és que la gent pensi. Cal que pensem
sobre què va passar aquell dia, perquè
no torni a passar. Cal que la societat
reclami d’estar més preparada per a
aquesta mena de situacions. Com més
temps passa, més gent se n’oblida. La
gent vol oblidar aquell atemptat. Jo no
puc. Jo no tinc el meu fill jugant aquí al
meu costat. El dia 25 d’aquest mes faria
sis anys... I tenim una família destrossada...
Tenim molt poca ajuda. Són tres
anys que hem estat molt sols. Però no
em puc rendir.
—Demaneu que s’hi faci alguna cosa...
Això podria ser la comissió d’investigació
que s’ha denegat?
—Pensa que l’estat espanyol és l’únic govern
de tot Europa que no ha fet una comissió
política d’un atemptat al seu país. Per
què la neguen? Si és una comissió política,
l’únic que diran és que tot va ser culpa de
l’imam. Però per què no la volen fer? Que
han d’amagar? A França es va fer. I arran
d’això van canviar protocols. Per què aquí
no? No seria més senzill de reconèixer la
relació que tenien amb l’imam i demanar
perdó? És que tot plegat fa créixer la teoria
conspiratòria. Però no ho fan, perquè si reconeixen
que es van equivocar hauran d’indemnitzar
les víctimes econòmicament.
Passa igual amb els nois que continuen
empresonats en relació amb l’atemptat.
Si els condemnen per assassins, hauran
d’indemnitzar les víctimes, però si ho fan
com a col·laboradors de banda armada, no.
L’estat no vol pagar res...
—...
—Tu saps quantes víctimes hi havia
aquell dia a la Rambla? Seixanta-vuit
persones? Al judici només han admès
seixanta-vuit persones, però t’asseguro
que som molts més. Pensa en un diumenge
d’agost a la Rambla. Imagina’t
quanta gent hi havia... Tots són víctimes,
malgrat que ara l’estat no les vol admetre
com a tals. Deneguen fins i tot gent ferida,
perquè no van presentar els papers
a temps. Ningú no ens va explicar què
havíem de fer...
—Vós no sou considerat una víctima,
per exemple...
—No, a mi no em consideren víctima de
l’atemptat malgrat que hi vaig perdre
en Xavi, el meu fill, que només tenia
tres anys. No em consideren víctima,
malgrat que vaig arribar a la Rambla
minuts després dels fets i vaig veure tot
allò que havia passat. I molta gent m’ha
donat la raó, m’han dit que hauria de
ser considerada víctima. Per exemple,
el ministre Grande-Marlaska em va
dir que canviarien el protocol, però de
moment no han fet res. Tot això ho porta
la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats
pel Terrorisme (UAVAT), dirigida
per Robert Manrique. Ells no són una
associació, són una unitat d’atenció a
les víctimes. Però són els únics que han
atès les víctimes i que les han buscat
per tot el món. Fan tota aquesta feina
sense diners. Són els que fan la feina
que haurien de fer les associacions de
víctimes o els governs. Però continuem
estant sols...