17-A Les ombres d'un atemptat, les ombres d'un judici

49
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
JOSEP PIERA
Ser lliure, com deia Gide, és molt complicat: has d’anar
prenent decisions úniques, teues, en cada moment
—M’alegra que ho digueu. He estat molts
anys sentint coses en contra d’això, i al
final dius: és que confoneu amistat amb
amiguisme! Confoneu amor amb sexe!
Que jo no hi tinc res en contra del sexe
cru i pelat, eh? Sóc una persona amoral,
si tu vols, però no és el mateix. De fet,
l’amistat és una mena d’amor. I l’amor
va canviant al llarg de la vida. Només cal
llegir Marc! Ell és el mestre de totes les
maneres d’amar. Inclosa l’homosexual,
és clar, que és un tema que també apareix
en aquell moment, perquè els amics en
parlem i perquè dius: i per què no?
—També és un llibre vitalista, sense
nostàlgia per la joventut perduda. Amb
vitalitat des dels vostres setanta i des
dels vostres vint. Dient sóc diferent, sóc
el mateix, no sé qui és aquell i aquell sóc
jo. El cant d’amor a la vostra companya,
Marifé, és, alhora, per a la xica amb
minifaldilla que us enlluerna al claustre
renaixentista de la Universitat de València
i per a la dona que avança pel passadís
de casa ajudada per un bastó.
—És que és així. Hi va haver la minifaldilla
i el 69 estampat al vestit roig o
eixa escena passejant per la mar, que per
darrere ningú no sap qui és qui, com una
representació de l’unisex que es va posar
de moda en aquell moment. Som d’eixa
generació, d’eixa formació. Una altra cosa
és que per dins no deixàvem de tindre una
educació repressiva i franquista. Però les
aparences, i certs atreviments, ens feren
així. Perquè Marifé era filla de guàrdia
civil, i l’enviaren a Bilbao, i se n’escapà.
—S’escapà de les monges.
—La seua història allà no l’he volguda
contar perquè ella no m’hi hauria au-
toritzat, a eixe nivell. Simplement faig
pinzellades per a marcar aquella criatura
enèrgica, valenta i fràgil que quan em
dóna la mà sent com una protecció. Jo
no sóc gens representatiu del masculinisme
alfa eixe que diuen ara. Potser ha
sorprès eixa declaració d’amor cap a la
meua companya, però és que és la pura
i senzilla veritat. Sense ella jo no sé què
hauria sigut de mi. Ella em baixa a terra.
La imatge de la milotxa és seua, no és
una fantasia meua. Jo sóc la milotxa,
ella m’aguanta i al mateix temps em
deixa volar.
—El final de toc aclaparador contrasta
amb la vitalitat que travessa tot el llibre.
Marqueu el final amb el mot ‘degeneració’,
però a la darrera frase ho torneu
a enlairar.
—Que no degenere l’esperança. I també
té una doble lectura: és un crit d’esperança
i al mateix temps d’alerta.
—Acabeu el llibre el 1974 i a mig 2017.
—S’acaba amb l’atemptat a Barcelona
i el que vindrà després. I talle. Hi ha un
procés que es fa molt difícil d’entendre i
opinar des de València. Jo en aquell moment
no hi podia entrar.
—No hi entreu, però torneu a posar en
lletres majúscules la paraula llibertat.
Ja ho havíeu fet al començament del
llibre, en parlar de la vostra necessitat
vital de volar.
—Jo, que no he estat mai una persona
extremament ideologitzada, m’adone
que ens movem per la paraula llibertat.
Què era, el 1967, per a un jove de vint
anys? Si no ho sabies! S’havia de viure,
de sentir, de gaudir i de patir, fins i tot.
Perquè ser lliure, com deia Gide, és molt
complicat: has d’estar prenent decisions
úniques, teues, en cada moment.
—I un dia decidiu d’anar-vos-en. Aprofitar
la darrera oportunitat d’enganxar-vos
als estudis i anar a València.
Necessite viure, dieu.
—Eixe és el moment de prendre la decisió
transcendent: anar-se’n. Si mires
altres llibres meus, el verb anar-se’n
hi és molt present: és la necessitat de
fer-ho i trobar-se entrampat: no vols
continuar el rol de ton pare, has deixat
els estudis a causa de la malaltia i perquè
estàs fins al capdamunt de misses,
rosaris i capellans. Fins que decideixes
que ara sí que ja. També per una cadena
d’atzars. Perquè Joan [E. Pellicer] em
porta allà, a ca Raquel Payà i el marit,
Pastor de Velasco. I és l’últim moment,
perquè jo no tinc el batxiller superior
acabat, estic fent-lo per lliure, en l’ample
sentit de la paraula.
—Raquel Payà, la filla de Maria Ibars.
—Sí. I en baixe plorant d’alegria i cantant.
I en eixe moment, que és crucial,
curiosament la meua cançó no és ‘Al
vent’, és ‘Si em mor’. Per què? No ho sé.
‘Si em mor, que el cant siga ja realitat.
Si em mor, que les esperances siguen
fets’, etcètera. Ja havia pres la decisió.
O ara o mai, que diuen el bolero i Joan
Fuster [riu].
—I escriure, quan ho decidiu?
—És molt anterior. De casa al col·legi i
del col·legi a casa, com que anava sol,
em contava històries. A mi. De vegades
em preguntaven: xiquet, què et passa?
Perquè potser anava plorant i no me