17-A Les ombres d'un atemptat, les ombres d'un judici

52
vilaweb.cat
Divendres 06 de novembre de 2020
I agafa un branquilló i em fa: ‘Huele
el hinojo, esto es la poesía’. I jo pense:
‘Hinojo?, no em diu res’. Fins que no
en sent l’olor i dic: ‘Si és fenoll!’
de València els autors clàssics i moderns?
Qui? Quin percentatge? Qui podia tindre
‘Els nostres clàssics’ de la Barcino a casa?
Cabrien en les dues mans? Si tot això no
ho tenim pensat, no podem entendre
eixa resposta negativa d’una part de la
societat valenciana quan apareix Fuster i
apareixem els joves. Per què Fuster fa por
als anteriors? Perquè van abandonant.
Quan, anys després, Abril Martorell li
dirà a Fuster una frase que no he oblidat
mai, ‘has revifat un càncer que estava
extingit’, què diu?
—Tot al llarg del llibre resseguim el fil
de la vostra descoberta, del vostre pas
al català escrit.
—Sí, és el procés iniciàtic.
—Hi ha un episodi meravellós, passejant
prop de Granada amb el poeta
Antonio Carvajal i el seu company Carlos
Villareal…
—I agafa un branquilló i em fa: ‘Huele
el hinojo, esto es la poesía’. I jo pense:
‘Hinojo?, no em diu res’. Fins que no
en sent l’olor i dic: ‘Si és fenoll!’ Havia
llegit Proust, i li donava molt de valor a
les coses sensorials. Això em provocarà
grans reflexions, entre la llengua de
Marc, la llengua dels pares, la llengua
dels avis, la que has heretat, la llengua
dels llibres, i quina història hi ha darrere
que no t’han contat.
—Escriviu: ‘Per quina raó hinojo em
resultava un mot sense olor ni sabor ni
color, i fenoll em traslladava als temps
infantils a la Drova, al gust de les caragolades
de ma mare i a uns altres ambients
i moments estiuencs i festius?
Es podia sentir la vida en una llengua i
poetitzar-la en una altra?’
—Ara, des de l’altura clarividente de
mis años, que deia Gil-Albert, entenc
que no té sentit separar la vida humana
dels fets sociopolítics: van lligats. Ets
la conseqüència d’una sèrie de fets anteriors
no viscuts per tu però que t’han
condicionat: no és igual guanyar una
guerra que perdre-la, no és igual el que
et deien a casa que el que et deien al
col·legi. Però al final, si tens curiositat
i dos dits de trellat, aprens. Saben que
el primer que han de fer per a destruir
una llengua és destruir-ne l’imaginari. I
quin imaginari comporta la llengua que
tu parles? Doncs entendre que si quan
la meua sogra diu ‘mandil’ al davantal
jo sent que parla com Cervantes, quan
ma mare diu ‘conhort’ és que parla com
Ausiàs Marc!
—Al llibre, manteniu l’equilibri entre el
present i els flaixos enrere, les estampes,
escenes. Com decidiu quan escriviu en
present i quan us n’aneu i on?
—Va sorgint. Després de la creació, que
és l’abocamenta, així m’ho van ensenyar,
cal distanciament, un v, aprendre
a llegir el que has escrit com si ja no
fora teu i sabent que no deixa de serho,
aprendre a ser cruel amb tu mateix.
Dir: això i això sobra, fora. A veure com
queda? Queda bé. Potser al cap d’uns dies
ho tornes a mirar i hi afegeixes un altre
tros. Has de fer-ne el muntatge. Com al
cine. Quan estic inspirat aboque i aboque,
però no me’n refie. Ho deixe allí. I
després ho mire. Això ja ho he dit, fora.
De vegades convé repetir les paraules,
de vegades sobren. Entenc que de jove
estàs en plena eufòria creativa i vols
compartir-ho, però sempre recomane
això mateix: deixa-ho uns mesos en el
calaix i mira-ho després.
—Que és el consell que us van donar: no
tinguis pressa a publicar.
—Sí [riu]. M’ho va dir Brines. I és veritat.
Jo no tinguí mestres acadèmics. Els
meus llocs d’estudi han estat cafeteries,
bars, amics. O mestres en eixe sentit
que diria que és el millor, de l’educació
clàssica, del mestre que té uns quants
alumnes i en petit comitè va contant…
En aquella època, la càtedra era pura
retòrica, no s’hi podien dir les coses
importants.
—Si us demanen què sou…
—Jo sóc poeta. No vull dir que siga fabricador
de versos, és que veig el món des del
punt de vista del poeta, no del narrador
que veu històries: jo les sent. I les visc.
—Cascú és cascú i fa ses cascunades,
dieu.
—Que és la frase d’un boig. A ell li la vaig
sentir, al poble. I també és un decasíl·lab:
compteu-lo.