17-A Les ombres d'un atemptat, les ombres d'un judici

More documents

Recommendations

Info

46 vilaweb.cat Divendres 06 de novembre de 2020 JOSEP PIERA NÚRIA CADENES D iu que pregunta, pregunta, que, si no, no sé què contar, però en realitat aquest Josep Piera (Beniopa, 1947) de la setantena és tan loquaç com devia ser-ho als vint-i-pocs anys arravatats que ens ha retratat al seu darrer llibre. Els fantàstics setanta (1969-1974) (Alfons el Magnànim) es presenta com ‘un exercici de memòria i una crònica del que va viure i pensar l’autor aquells anys de formació’, i ho és. Però també voreja el dietari. La reflexió des de la vellesa. L’acarament entre els diversos jos que conviuen dins aquest parell de centenars de pàgines condensades d’evocacions i d’aforismes, de retrats, d’històries, de poesia. Piera, poeta per sobre de totes les coses, traductor, narrador de viatges i de records és, des del seu refugi de la Drova estant, un dels noms clau de la literatura catalana contemporània. —Què hi heu fet, aquí? Dieu que és un dietari, i ens ho creiem. Però també són memòries. I aquest intens cara a cara entre els Piera que separen els anys. —Després de fer Puta postguerra, que d’aquell sí que en podríem dir un llibre de memòries, tenia la intenció de continuar. Però no trobava el to adequat. I el vaig trobar quan se’m va acudir de parlar des del present. Eixa era la idea que em podia motivar. Perquè a aquestes altures o m’ho passe bé des del punt de vista anímic quan escric o val més deixar-ho córrer. Total, que vaig pensar: ‘Pep, et fas vell. Comença ara i comença d’aquesta manera: avui faig setanta anys.’ Si he de ser sincer, el que més m’atrau del llibre és la motivació d’escriure des del present. Sobre records i memòries, que matise que no són el mateix, eh? Sense afany de pontificar res. Sense rancúnia i sense voler tampoc presumir. —Records i memòria i diàleg amb el temps. —El record és subjectiu, la memòria és objectiva. Volia fer més un llibre de records que no de memòries civico-polítiques, que d’això sí que n’hi ha. Fins i tot, a parer meu, de manera excessiva, perquè s’oblida la part humana o, fins i tot, el temps concret, que marca. Perquè no és igual viure les coses quan tens vint anys que quan en tens quaranta. No pots presumir de ser un sabut en tot quan tens vint anys, i no veus el passat igual si tens quaranta anys que si en tens setanta. Etcètera, etcètera. —Hi insistiu moltíssim, com qui ens convida a la reflexió. —El temps, que és un dels meus monotemes obsessius, es fa present com a reflexió i com a condicionament. La part física i la mental també. I amb tot això, després, aprendre que, dels records, només has d’aprofitar-ne els que et donen un text. Així com Puta postguerra són les memòries d’un nen i d’un adolescent, ací volia mostrar el camí iniciàtic del jove que vol ser escriptor. De qui ja vol ser, i se sent ser, poeta i escriptor. Que no deixa de ser el que és. El temps, que és un dels meus monotemes obsessius, es fa present com a reflexió i com a condicionament —Us veiem fent el camí: anant a parlar amb aquest poeta, aquest que us envia cap a aquell altre… —És un joc d’atzar, sí. —I d’aventura. —En el meu cas és així. No falsege ni exagere; les coses són com són: com jo, un xiquet de Beniopa, sense cap tradició cultural en la família, fill de pares represaliats, podríem dir, educat en el catolicisme militant del franquisme, dèbil perquè ha sofert una malaltia, troba les persones que van guiant-lo al llarg d’aquest camí, essent els seus àngels de la guarda. Perquè un seguit d’atzars van encadenant-se i tu vas fent el camí de la vida. I diuen: per què s’acaba l’any 74? Llegiu el llibre i ho sabreu. —Bona. —Perquè si em diagnostiquen que tinc una pèrdua visual, i quede amb la por interior, quan ma germana inconscientment em diu que el pare es va quedar cec a 74 anys… Pense en Borges, pense que em pot passar a mi. I aleshores eixa degradació final es converteix en una metàfora del món en què hem entrat, de degradació de tot: la teua física i del
47 vilaweb.cat Divendres 06 de novembre de 2020 JOSEP PIERA món i de la natura, la societat, les idees i els projectes… Però sense fer-ne cap drama. Perquè les coses apareixen així i, en el fons, la vida viscuda l’has viscuda, que és el més important. Avui es confon el record amb la melangia, i jo no en tinc eixa idea: el record és un ali-ment. De la ment. Cosa que probablement té més importància a mesura que tens més passat que futur. Un nen no recorda. Un jove no té temps de recordar, quina ximpleria, amb la de coses que tinc per fer i les demandes del cos! Però a mesura que passa el temps, allò que vas perdent per un sentit ho vas equilibrant per un altre. I revius la vida passada. La refàs. Per tant, és una fantasia. Per això el títol. —Els fantàstics setanta, d’extraordinaris o de fantasiosos? —L’ambigüitat està calculada: perquè tot allò que es viu als vint anys és fantàstic, perquè tot plegat va acabar en una fantasia i perquè no deixàvem de ser uns fantàstics. Dels setanta, se n’ha fet una lectura només de tardofranquisme, com si estiguérem tots matant-nos tothora, però una cosa és
Page 1 and 2: 31 OCTUBRE - 06 NOVEMBRE 2020 No fa
Page 3 and 4: 3 vilaweb.cat Divendres 06 de novem
Page 7 and 8: 7 ENTREVISTA vilaweb.cat Divendres
Page 11 and 12: 11 vilaweb.cat Divendres 06 de nove
Page 21 and 22: 21 REPORTATGE vilaweb.cat Divendres
Page 45: 45 vilaweb.cat Divendres 06 de nove

17-A Les ombres d'un atemptat, les ombres d'un judici

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?