Barret Picat-201

Vistes de Linyola
19
tar-nos del fet. El condol es donava
a les cases, el tanatori encara no
estava fet i els familiars vetllaven el
difunt en la seva intimitat. Eren altres
temps, era una societat diferent.
M’agraden els cementiris i n’he
visitat un quants. Cementiris cristians,
musulmans i jueus. Del país i
de fora del país, d’Europa i de fora
d’Europa. Quan faig algun viatge
turístic i es presenta l’ocasió aprofito
el moment i m’escapo. Acostuma
a ser una visita curta, com a molt
mitja hora. Sempre en solitud, mai
acompanyat. Són llocs adequats
per a buscar-hi el silenci, la calma i
la meditació. Passejo, miro làpides,
llegeixo noms i cognoms, observo la
disposició dels carrers i de l’espai...
En algunes zones hi ha més tradició
de posar-hi epitafis, en altres no. Hi
ha pobles on s’acostuma a escriure
la data de naixement i de mort, en
altres només la data de mort amb els
anys. Sovint hi ha el retrat del difunt.
Hi ha cementiris amb tombes il·
lustres, de gent que ha tingut una
rellevància en el seu moment. Si
mai aneu a París no podeu deixar
de visitar el Panteó, un dels primers
edificis d’estil neoclàssic de la ciutat,
on reposen Voltaire, Rousseau,
Dumas o Zola, entre altres. I si mai
visiteu Roma podeu aprofitar per
atansar-vos a les catacumbes. Ara
farà uns 25 anys vaig tenir l’ocasió
d’anar-hi i realment impressiona.
Són una xarxa de túnels subterranis
construïts a partir del segle II on
s’enterraven els primers cristians.
Els nínxols estan fets a les parets
dels passadissos i, en temps de
persecucions, moltes vegades foren
utilitzats com a refugi. Es calcula
que la ciutat té uns 60 quilòmetres
de laberints soterrats amb quatre o
cinc nivells de profunditat. Millor que
no us hi perdeu, no us trobarien. Per
altra banda, i com a curiositat, dir-vos
que la nostra poetessa i escriptora
pladurgellenca més universal, la
Maria Mercè Marçal, descansa al
cementiri d’Ivars d’Urgell.
La mort és un motiu que per la
seva transcendència i universalitat
ha deixat nombrosos exemples en
l’àmbit de la literatura. Fa un temps
vaig gaudir amb dos llibres, dos clàssics,
que van impressionar-me per
la seva força i determinació: Llanto
por Ignacio Sánchez Mejías (1935)
de Federico García Lorca i Antologia
de Spoon River (1915) d’Edgar Lee
Masters. El primer, consta de quatre
elegies que Lorca va escriure arran la
mort del seu amic Ignacio Sánchez
Mejías. Mort ocorreguda en circumstàncies
tràgiques, quan aquest tenia
34 anys. El poeta no només lamenta
la pèrdua del company i en fa una
exaltació de les virtuts sinó que
també canta la fi d’una empresa vital,
una vida escapçada a mig camí que
hagués pogut donar molts fruits. En
Lorca vol deixar constància d’un
testimoni, el seu, que farà que el record
de l’amic no es perdi i el pas del
temps no esborri les seves petjades.
Una manera de combatre la mort és
guardar la memòria d’aquells que
ens han precedit.
Antologia de Spoon River és un clàssic
de la literatura nord-americana
del segle XX. Una obra mestra escrita
per Edgar Lee Master autor que,
bàsicament, se’l recorda per aquest
llibre. L’Antologia ens mostra la història
d’un poble a través dels epitafis
que hi ha escrits a les làpides del cementiri
de Spoon River, ciutat imaginària.
Cada epitafi és un petit poema,
una crònica, un relat de vida i, per
mitjà d’aquests microrrelats, descobrim
les peripècies i les batusses
dels personatges locals, creieu-me
que n’hi ha per a llogar-hi cadires.
L’autor a més aprofita les veus dels
difunts per a fer una denúncia del
sistema social, polític i econòmic en
què viu. D’aquesta manera el llibre
esdevé una duríssima crítica a les
injustícies de l’època, injustícies que
un segle més tard de ser escrites
encara perduren.