Barret Picat-201

26
Entrevista
–De quines peces, de les que
has fet fins ara, et sens més orgullosa?
–Una de les que m’ha fet més feliç va
ser el curtmetratge “Morir cada día”
amb la que vam anar a molts festivals
(i en alguns vaig ser premiada),
sobretot perquè va ser una de les
primeres vegades que vaig treballar
amb un equip d’actors professionals
als que admirava i del que em vaig
sentir part com un més des del primer
dia d’assaig.
–I al contrari? N’hi ha alguna que
no repetiries?
–Quines disciplines fas actualment?
–He tingut la sort de poder treballar
en totes i cadascuna té lo seu encant,
tècnica i manera. Si el projecte
m’interessa m’hi tiro de cap (millor
dit amb paracaigudes!).
–Deies que cadascuna té el seu
encant. Quines diferències interpretatives
hi ha, per això, entre les
diferents disciplines?
–Jo diferenciaria el món audiovisual i
el del teatre. A grans trets, en el món
del teatre has de tenir més consciència
de la veu ja que has d’arribar
a tots els espectadors, has de “ferho
més gran”. Quant més fas una
obra, més coses descobreixes, tant
de la peça com del teu personatge,
fins i tot en l’última funció. No pots
anticipar res: tot i que portis milers
de funcions, sempre ha de ser com
si fos la primera vegada... Ah!, i per
a mi la màgia d’escoltar el públic en
directe no té preu.
–I el món del cinema?
–És una altra cosa, és més “vida
real”: tot més íntim, més proper.
Saps que es rodarà entre 1 i 3 cops, i
com que no ho tornaràs a repetir mai
més, has de posar tot el que puguis
en aquell precís instant del rodatge.
A mi m’agraden les dues coses; el
que trobo més fàcil és el cinema,
perquè hi he tingut més oportunitats,
però el teatre també m’apassiona.
Cadascuna té lo seu!
–Poc a poc has anat fent-te un nom
en el món del teatre. Com s’aconsegueix
això? Què fa que, d’entre
tots els actors, algú es fixi en tu?
–En el meu cas han estat anys de
perseverança i valentia. Vas entrant
en el món, vas aprenent que també
és important buscar un representant
que et trobi proves i que et doni a conèixer
al món professional. Com em
va dir un gran actor, Txema Blasco,
“és una carrera de fons”.
–Sincerament, no repetiria les feines
en les que el treball de l’actor és
quasi la feina d’una titella. Perd tot
l’interès.
–Què és el més complicat a l’hora
de posar-se en la pell d’algú que
no ets?
–Cadascú té el seu propi mètode.
El meu consisteix en un estudi
detallat del guió, després reu nions
amb guionista i director per a saber
la seva visió del personatge.
Després, evidentment, assajar
amb la resta de repartiment. També
busco referències en pel·lícules o
gent que conec o fins i tot en gent
barret picat DESEMBRE 2013