Barret Picat-201

Vistes de Linyola
21
Observo la plana des de l’estudi on
ma germà va preparar-se, durant
jornades senceres, l’examen del
MIR. A les lleixes s’hi acumulen els
seus voluminosos llibres de medicina,
i també la seva biblioteca de
joventut, novel·les i assaigs polítics.
Fotografies, cartes, papers. Pòsters
d’esquelets humans, de cossos
maculats. Fa un dia clar d’una tardor
primaveral. Els ocres i els verds
pàl·lids atorguen al paisatge unes
tonalitats impressionistes. El silenci,
a casa, és absolut. Només el dictat
de les hores del rellotge del campanar
trenca la quietud. El sol que
entra, radiant, a les deu del matí és
un regal dels déus. Ningú no diria
que som a la tardor, que avui celebrem
el dia dels morts i que la vida
pugui tenir, de tant en tant, aquesta
placidesa, aquesta serenor. Repasso
de memòria els meus morts: el pare,
la tieta, els padrins. Han passat els
anys i n’assumim la pèrdua amb una
naturalitat carregada de nostàlgia.
A tocar de l’estudi, hi tinc la biblioteca.
Novel·la, poesia i llibres
d’història. A la planta baixa, hi ha
la literatura dramàtica, els estudis
literaris i teatrals, la filosofia i la sociologia.
Són, els llibres, com fades
adormides que esperen ballar la
dansa de la fantasia o de les idees.
Lleixes i lleixes plenes de llibres,
alguns encara per llegir, esperant
que la vida em doni una treva per
poder-los devorar com un nàufrag
afamat al mig de la mar. “Lo cor de
l’home és una mar, tot l’univers no
l’ompliria”, escriu Verdaguer a Canigó.
La passió pels llibres tampoc
no l’ompliria una mar, ni tot l’univers
sencer. I la mare, marassa, enèrgica,
viva, em diu que no en porti més,
que ja no en caben més, de llibres,
a casa. Invariablement, tanmateix,
cada dos per tres n’arriben més, de
nous, lluents i perfumats, que vénen
Tots Sants
Francesc Foguet i Boreu
Estudi F. Foguet
a fer companyia als vells i esperen
el torn per a llegir-los o rellegir-los.
En un món tecnològic, de virtualitats
efímeres, els llibres encara són la
font principal del coneixement. Ho
diuen els entesos.
A poc a poc, el sol se situa ben alt,
magnificent, i la jornada comença
a prendre vida a Linyola. Al poble.
Al meu poble. És un dia festiu, i
sembla com si tot encara despertés
mandrosament. No hi ha la remor
dels dies feiners. A la plaça Àngel
Guimerà, pràcticament no hi passa
ningú. Si tanco els ulls, reveig el pare
quan, de petits, jugàvem al jardí que
hi havia. Duia una camisa blanca,
amb una corbata prima i unes ulleres
de pasta. Amb els braços i la mirada
ens protegia, dolçament, a ma
germà i a mi. Un record que es fon
amb un altre: l’alegria que va tenir,
prostrat al llit de l’hospital, quan va
veure l’Edna, la seva néta, que el
contemplava amb els ulls oberts com
dos sols. Si busco en la foscor, me’l
faig present, pare, estimat pare. Si
tanco els ulls, reveig la tieta, malalta,
amb el pit tallat, que ens feia petons
mentre es moria per dintre. Si tanco
els ulls, reveig la padrina Maria, de
negre rigorós, prima com un fideu,
que ens mirava amb una tristesa feta
de temors i patiments. Si tanco els
ulls, sento la pell suau de la padrina
Anna, vivaç i xerraire, que es feia
cada vegada més transparent. Els
meus morts.
M’he instal·lat a l’estudi de les golfes
perquè fa bon temps encara i hi puc
fer anar un vell ordinador que ma
germà hi ha deixat perquè l’Isidre
–un altre home bo– pugui practicar,
amb penes i treballs, la informàtica.
Preparo uns textos per a la classe de
dilluns, del mòdul de metodologies
del Màster. Recupero, de l’assaig
de Xavier Fàbregas, Introducció
al llenguatge teatral, una reflexió
molt de sentit comú sobre el públic.
M’ha revingut com un llamp, mentre
m’afaitava de bon matí. El cap no
deixa mai de barrinar, com el temps
que no s’atura. El cor glateix: encara
no és pols. El temps. Comença a fer
una mica de fresca, perquè el sol fa
via cap a ponent. De sobte, toquen
les campanes per anunciar solemnement,
el dia dels morts, la missa
de les dotze. Res no canvia, mentre
tot canvia. “Las cosas significan siempre
lo mismo”, s’exclama Adela a
La casa de Bernarda Alba, de Lorca.
Miro de concentrar-me, però la ment
se me’n va cap al paisatge. No som
també, en el fons, uns espectadors
vulnerables d’una existència –gairebé
un destí– què ens marca camins
inescrutables? Qui m’havia de dir
que, al cap de tants anys, seria aquí,
en l’estudi de ma germà, deixant que
el sol de tardor m’escalfés el cos i
m’impulsés a deambular per la ronda
dels meus morts?