Barret Picat-201

42
Opinió
Amor
Xavier Díez
Els diaris en venien plens, ahir.
La publicació d’un estudi recent,
assenyalava entre les generacions
més joves actituds respecte a les
relacions sentimentals que fàcilment
podríem considerar retrògrades,
pròpies més aviat del passat. La
majoria considerava normal patir,
o que els nois controlessin el mòbil
d’elles, o que la gelosia esdevenia un
sentiment normal, o raonable el fet
que les noies presentessin actituds
de submissió, que sovint es podia
justificar l’ús de la violència, que el
patró de relació intersexual fes com
si no hagués passat allò que els
historiadors havíem acceptat com
la revolució femenina.
No són només els estudis, probablement
elaborats amb una metodologia
prou rigorosa. Es percep
també a les aules, termòstat social
insubstituïble (i qui ja acumula dècades
veient desfilar generacions
de joves i criatures en pot donar fe),
com també al carrer, com en l’imaginari
generacional, sovint visible
–i caricaturitzable- des del renovat
gènere dels realities.
Podríem caure fàcilment en la temptació
de recórrer al catàleg dels
tòpics. De fet, entre els tertulians
que ahir comentaven la notícia, es
demostrava que anem sobrats de
repertori. Que si la culpa la té la televisió,
amb patrons de capteniment
violents. Que si l’aparició de les noves
tecnologies permetia un major
control. Que si els joves tal... Per
correcció política, observava com
alguns opinadors es mossegaven
la llengua per callar el que molts
pensen –l’emigració de persones
provinents de determinades cultures
i tradicions, amb la importació
de determinats models de relació
entre sexes-. I, unànimement, tots
es lamentaven que precisament
ahir –un 20 de novembre, trentavuit
anys després de la tranquil·la
mort del monstre- i amb un govern
obertament reaccionari que lentament
esclafa els drets humans, la
societat espanyola –arrossegant la
catalana- protagonitzava un procés
d’involució política que ens retornava
a la caverna.
Com a historiador, ja fa una bona colla
d’anys que vaig prescindir del mètode
hegelià –altrament dit marxisme
historiogràfic- per concebre el temps
com a una línia tendent al progrés
continu. La història, ni avança ni retrocedeix.
Ni tampoc, com pensaven
els grecs o Arnold Toynbee, torna al
mateix lloc en una mena de bucle
temporal. A mesura que passa el
temps, les coses canvien, no necessàriament
en una direcció coherent
ni decent. I nosaltres, per molt que
planifiquem o tractem de preveure
el futur, simplement improvisem en
funció de les circumstàncies. Per
tractar d’imaginar com serà el futur...
més que recórrer a científics socials
o professionals de la història, el mètode
més fiable és trucar a Astro TV i
preguntar-li directament a en Sandro
Rey, amb un percentatge d’encerts
superior al dels economistes o historiadors.
A l’hora d’intentar comprendre el
perquè d’aquest capteniment, que
sorprèn a algú que s’acosta al mig
segle i comença a disposar del
discutible privilegi de la perspectiva
històrica, potser cal analitzar allò
que s’esdevé en la vida íntima de
les persones. Aquest procés creixent
de desigualtat entre sexes, segons
les meves reflexions, té molt a veure
amb la creixent desigualtat entre persones.
A partir del capitalisme triomfant
actual, l’inconscient col·lectiu
està acatant acríticament que les
diferències entre individus justifiquen
les desigualtats. Desigualtats tan immenses
com insuportables resulten
ja les diferències econòmiques. Que
aquestes desigualtats comporten implícites
el verí psicològic d’acceptar
la superioritat social dels uns, amb el
barret picat DESEMBRE 2013