Barret Picat-201

50
Literatura
com si li haguessin punxat al cul i es
llançà a sobre de la ”Balins” cridant
com una boja:
–Només falta que ens insulteu! Això
sí que no, colla de pollosos!
–Ta mare si que és una pollosa!
–cridà la Montse tot etzibant-li una
sonora bufetada a la cara.
Va ser necessària una ràpida intervenció
dels mossos per separar les
noies i evitar que la cosa s’acabés
convertint en un espectacle de lluita
lliure. La discussió i els insults, però
no s’havien pas acabat i la situació
cada cop era més tensa fins que, de
sobte, sonà el mòbil del “Dràcula”.
Es va fer un silenci general, com si
tothom hagués intuït que aquella
trucada era molt important.
L’home agafà el mòbil i es tornà encara
més pàl·lid a l’escoltar les veus
de l’altra banda.
–“Sí, están bien! Pero...¿¡Cómo puede
ser!? –va exclamar. I va continuar
escoltant atent les explicacions que
li donaven per telèfon.
–Què passa, què passa? –preguntà
la Sara ben angoixada– Són els
nens?
–Los niños están en Girona! –digué el
“Dràcula” amb ulls aquosos i mirada
perduda.
La “Clafolls” es va desmaiar. Pensant
que havien segrestat als seus fills, va
caure ben espatarrada al terra sense
que ningú fos prou ràpid com per
estalviar-li la patacada.
* * *
No, no havia estat cap segrest. Els
mateixos bessons, més endavant,
declararien una i una altra vegada
que l’únic que havien fet era el voler
continuar per un carrer del laberint
que no portava en lloc, que s’acabava
en una paret de panís. Però ells
s’havien endinsat entre les mates
buscant una drecera inexistent i,
després de recórrer una bona estona
pel mig de les fileres espesses –per
fi!–, van sortir; estaven en un camp
de...¡Sant Joan de Mollet, en la comarca
del Gironès!
Aleshores havien anat cap al poble hi
havia demanat, en una botiga de la
localitat, que els deixessin trucar als
seus pares, ja que s’havien perdut
en el laberint del panís. La botiguera
que, evidentment, no acabava d’entendre
la situació, es posà al telèfon
i explicà al “Dràcula” la ubicació de
la població on ara es trobaven els
seus fills sans i estalvis.
Això era absolutament inexplicable,
és clar! Era impossible, increïble!
Però... ¿quina explicació lògica es
pot trobar a aquets succés? Els dos
llocs (el laberint de blat de moro i el
poble de Sant Joan de Mollet) estan
a més de dues hores de distància en
cotxe. Des que havien desaparegut
els nens fins que van trucar des de
Sant Joan havia passat ben just una
hora i mitja...
* * *
El dilluns següent, a primera hora,
es van presentar dos senyors molt
seriosos i ben vestits, a casa del
Josep i de la Lola. Van dir que eren
del Departament Secret de Seguretat
Nacional i van fer una explicació tan
breu del cas que ni el Josep ni la seva
dona ho van poder entendre. Això sí,
van deixar una ordre molt clara:
–...se investigan las conexiones
espacio-temporales entre dos puntos
distantes. De todos modos, este
es un tema de Seguridad Nacional;
cuanto menos sepan, mejor para
ustedes.
Pero recuerden: su campo queda a
disposición del gobierno. No puede
cosechar el maíz ni entrar en su
finca –va dir un dels homes amb to
autoritari.
* * *
El Josep va quedar enfonsat; tot el
seu fabulós projecte del laberint se
n’havia anat en orris i també era més
que probable que acabés perdent la
collita de panís.
Pensatiu i abatut escoltà la veu de la
seva dona, la Lola de cal Manelet de
la Bassa, que, com un tir de gràcia,
li digué:
–Veus, ja t’ho deia jo que ens portaria
problemes la teva idea!
barret picat DESEMBRE 2013