Barret Picat-201

Plantes
57
CAMAMILLA
(Matricaria chamomilla)
Sinonímia: camamilla de l’Urgell o
d’Aragó, camamil·la, camamirl·la,
matricaria, mançanilla.
Localització en el terme de Linyola
Aquesta planta acostuma a créixer
en zones de secà i terrenys arenosos,
pobres en nutrients i erms. Les
partides de Linyola que produïen
camamilla de més bona qualitat eren
les del Camí dels Arcs i la banda dels
camins de Vallfogona de Balaguer,
al voltant de les eres i dels freginals
(parcel·les de terra relativament
petites que no es conreaven). Actualment,
l’he pogut recol·lectar,
trobant-la de forma testimonial, en
petits erms i camps sense conrear al
camí que mena cap a Vallfogona de
Balaguer, en la partida de Remolins
i en el del Castell del Remei. També
en tenim plantada al jardí de casa
de la qual anem recollint les flors
per a usos familiars. Una infusió de
camamilla després d’un bon àpat
és més digestiva i saludable que no
pas el cafè.
La camamilla de Linyola
La camamilla és la infusió més popular
i consumida per tota mena de
públics. A diferència de la majoria
d’infusions, la poden prendre tant els
bebès com els avis i és indicada per
a tot tipus de problemes digestius.
La camamilla que es cultivava al terme
de Linyola i als seus voltants va
tenir fama de ser una de les millors
del món. Encara avui és tradició pel
mes de maig, sortir a buscar-ne per
a ús particular, encara que cada cop
és més difícil de trobar-ne. Al poble
hi ha diversos veïns que encara preparen
licor de camamilla de forma
artesanal. Jo i el meu pare també
ho hem fet segons la fórmula bàsica,
que és a base d’un litre d’aiguardent
o anís barrejat amb sucre i 50 grams
de flor de camamilla macerant durant
quaranta dies. Després es cola amb
un drap fi. Els resultats del licor han
estat més que acceptables.
Donada la importància d’aquest
producte a Linyola, han estat tres els
entrevistats que ens han donat una
informació suplementària d’aquesta
planta i que reproduïm tal i com ens
ho han explicat:
—Entrevistat 1r (Ramon Galitó, 91
anys): “la camamilla de Linyola era
collida sobretot per infants i dones i
es pagava aproximadament a l’any
1930, entre cinc i deu cèntims de
pesseta el quilogram, depenent del
neta que estigués la flor. La camamilla
de més bona qualitat era la que
es collia entre primers de maig fins a
mitjans d’aquest mateix mes, dates
que quedaven a prop de la Festa
Major del poble (20 – 22 de maig).
Aquesta planta abundava molt al
terme de Linyola, Castell del Remei i
Vallfogona, sobretot abans que totes
les partides es transformessin de
secà a reg. Dos cops per setmana
sortien uns quants carros carregats
de paques de camamilla i aquesta
era transportada mitjançant les mules
cap al tren de Mollerussa. Més
tard, quan hi va haver un transport
regular d’autobusos, els compradors
enviaven els farcells als laboratoris
o bé directament als farmacèutics.”
—Entrevistat 3r (Carme Palou, 81
anys): “la camamilla era el producte
reina que adquiria el meu tiet, ja
que d’ella s’obtenia moltes aplicacions:
com a laxant, per a elevar
l’estat d’ànim, situació que el meu
padrí definia com ‘la paleta del pit
caiguda’, per als mals de cap o
per a curar els malestars digestius.
També d’aquesta herba se’n feia el
famós licor de camamilla. Era molt
apreciat el que feien a la ‘Fagina del
Castell del Remei’ i que s’utilitzava
com a tònic digestiu. Hi havia grans
plantacions alemanyes d’aquesta
herba a Vallfogona de Balaguer. Eren
tan extenses, que recollien la camamilla
amb màquines recol·lectores.
L’utilitzaven majoritàriament per a
fer sals de banys que, a més de
l’olor, suavitzaven i hidrataven la
pell. La camamilla de millor qualitat,
que ells anomenaven ‘primerenca’,
l’apartaven de la resta i quan aquesta
ja s’havia deshidratat (sempre a
l’ombra, perquè sinó perdia color), la
passaven per un ‘sedas’. Allí només
hi quedava el ‘botó’ i era enviada a
Saragossa, on elaboraven un xampú
que s’utilitzava per a mantenir la
tonalitat rossa del cabell. També es
venia a laboratoris en grans quantitats
on la introduïen dins de petites
bosses de roba i que era utilitzada
per a les infusions o per a aromatitzar
els armaris. També era venuda directament,
en grans farcells, a moltes
farmàcies de Barcelona que la venien
directament al públic a manta.”
—Entrevistat 17è (Joan Civit, 82
anys): Un producte d’una gran importància
a tota la Plana d’Urgell i
molt especialment al poble de Linyola,
era la camamilla. Cap a finals
de la primavera, començava la recol·
lecció d’aquestes herbes compostes
i anyals. Tradicionalment la feien
les dones, mentre que els homes
es dedicaven als afers diaris. Una
vegada collida, la camamilla solia
tenir una doble destinació: familiar
o comercial. La utilització familiar
d’aquestes herbes fou, i encara és
avui dia, molt important a tot el Pla
d’Urgell. S’emprava sobretot com a
medicament tònic.
En el segle XVIII, els metges, comissionats
a l’Urgell, a fi d’evitar la
propagació del còlera l’any 1785, la
utilitzaven tot sovint. Consideraven
que posseïa propietats ‘antiespasmòdiques
i febrífugues’.
Per la seva utilització familiar, quan
ja s’ha recollit, s’ha de deixar assecar
durant un temps. Una vegada
evaporada l’aigua que contenen