Barret Picat-201

48
Literatura
El laberint de panís
Jaume Balcells i Palou
La seva dona, la Lola de cal Manelet
de la Bassa, ja el va advertir:
–Josep, em sembla que aquesta
idea teva ens portarà problemes...
–Ja hi som! Ja m’ho pensava que no
ho trobaries bé! Però, a veure ¿quins
problemes?
–No ho sé, però no ho veig clar!–digué
ella mentre ficava els plats de
dinar al rentavaixelles.
–No ho veus clar! No ho veus clar!
–s’exclamà l’home– Les coses s’han
d’avaluar! En el pitjor dels casos
podem perdre uns quants quilos de
panís...
Aquesta conversa tenia lloc en un
poble proper a l’estany d’Ivars d’Urgell
i Vila-sana que ens estalviarem
d’esmentar.
En Josep, preocupat per la crisi i pel
baix preu del panís, havia tingut una
idea per augmentar els ingressos
familiars. De fet, no era cap cosa original;
es tractava de fer un “laberint”
dins d’un dels seus camps de panís
i cobrar una entrada per visitar-lo.
L’home estava convençut que es
podia aprofitar el reclam turístic de
l’estany d’Ivars i presentar, a la gent
que s’hi apropava, aquest recorregut
lúdic per dins del panissar.
Calia, això sí, implicar-hi també a
l’ajuntament i al Consell Comarcal,
però ell tenia bons contactes polítics
i estava convençut que se’n sortiria.
Mirant les coses de manera pràctica
es podia dir que, avui per avui, la
dificultat més gran a superar per dur
a terme el seu projecte era la seva
dona...
–Oh! I que no hauràs de llogar algú
que t’ajudi? No podrem pas fer-ho
tot nosaltres dos sols, oi? –preguntà
la Lola mentre s’eixugava les mans.
–Per això no pateixis. Ma cosina, la
Montse, i la seva amiga, la Jenifer de
cal Piticlín, m’han dit que si la cosa
no surt bé no cobraran ni un duro.
–Què!? La Montse, “la Balins”, i la
Jeni són les teves ajudants!? Déu
ens agafi confessats! No en volia saber
d’altra! –s’exclamà la Lola alçant
els braços i la mirada cap al sostre,
com si parlés amb algun ésser diví
que estigués a l’esgolfa o més enllà.
–Au, i ara què passa amb aquestes
noies!? –protestà l’home- si són la
mar d’ajudades i bona gent!
–No em negaràs que cada cop que
han tingut una feina, la cosa ha acabat
com el rosari de l’Aurora...
–Va, va! Això ara ho dius per aquella
festa de comiat de fa dos estius,
quan portaven les piscines municipals
–replicà el Josep.
–Una festa? Allò va ser una orgia!
–Bé, són joves... i al poble, ja ho
saps, s’exageren molt les coses.
–I què han de fer elles? –preguntà
la Lola.
–Mira, tu donaràs els tiquets d’entrada
al laberint i cobraràs, la Montse
i la Jeni –en dos cercles diferents
situats a dins del panís– organitzaran
jocs tradicionals i d’habilitat per
a la canalla que hi entri, i jo estaré
a la sortida per indicar ben bé a la
mainada per on han de passar per
tornar al camí del poble.
–Ai! –Sospirà la Lola de cal Manelet
de la Bassa– Tu i les teves idees!
–No, dona, no pateixis que tot anirà
bé –va somriure l’home al veure que
la seva dona anava cedint– Mira, de
fet, ara mateix el que em fa més por
és que la cosa vagi tan bé que al
proper any ja tinguem competència.
Vull dir que hi hagi tres o quatre
laberints de panís repartits per la
comarca.
* * *
El primer dissabte de juliol, es va
posar en funcionament el laberint.
I fins i tot la Lola estava contenta
al veure que ben bé la meitat de la
quitxalla del poble ja havien passat
aquell matí pel laberint i que tots
semblaven sortir contents i amb
ganes de tornar-hi.
Ni una queixa d’aquelles cabres
boges de “la Balins” i la Jenifer de
cal Piticlín. Més aviat a l’inrevés; la
canalla sortia ben entusiasmada
amb els jocs que havien preparat
les noies.
El Josep, al final del laberint, es
fregava les mans al veure que no
paraven de sortir nens i nenes de
totes les edats, i ja començava a
pensar en algunes feines de millora
i ampliació.
Aleshores, quan ja gairebé era migdia
i ja s’apropava l’hora de tancar,
va aparèixer la Sara de cal Clafolls
amb els seus dos bessons trapelles
i el tòtil del seu marit.
“La Clafolls”, des que s’havia casat
amb aquell barceloní esprimatxat,
esblanqueït i ullerós, que podia passar
ben bé per ser un parent proper
del comte Dràcula, semblava una
altra persona; s’havia tornat tova i
altiva i quan, en caps de setmanes
o festes majors, venia pel poble portava
uns “fums” com si fos la dona
d’un ministre. Els seus fills, els bessons
“Clafollets”, com se’ls anomena
al poble, amb només vuit anys ja
podrien guanyar qualsevol concurs
que es convoqués per esbrinar quins
són els nens més consentits i mal
educats de la comarca.
barret picat DESEMBRE 2013