Barret Picat-201

Opinió
39
Sobre els drets
Una opinió més
1953. El Grup Joventut Catalana de
Buenos Aires publica el primer número
del full Afany. Filla d’emigrats
catalans, la jove Núria Seras, delegada
de Publicacions d’aquest grup
polític, hi escriu un article, intitulat
“Democràcies?”, en el qual, arran
de l’entrada de l’Espanya franquista
a la UNESCO, denuncia la negativa
d’aquest organisme internacional a
estudiar tots els càrrecs que els demòcrates
catalans, bascos, gallecs
i castellans van presentar contra el
règim franquista. Seras conclou el
seu raonament amb una evidència:
els catalans no han d’esperar res
de les altres nacions, atès que la
recuperació de la llibertat completa
ha d’ésser “producte de la nostra
pròpia acció”.
2013. Els grans estats europeus no
es pronuncien sobre el plet català o,
com a molt, ho consideren un afer intern.
De tota manera, tampoc no s’hi
mostren explícitament en contra. La
història, des del 1714 ençà, demostra
que les potències internacionals
no mouran ni un dit per Catalunya i
que, si els catalans i les catalanes
no actuen per iniciativa pròpia, no
es produirà cap moviment, cap canvi
significatiu. Convençuts partidaris
dels mitjans pacífics i persuasius,
els independentistes apel·lem a la
raó, a la democràcia, a la llibertat.
És des de la convicció de la nostra
responsabilitat col·lectiva que volem
exercir democràticament el dret a
l’autodeterminació. Respectem la
vida humana, la llibertat, la justícia.
Perquè, com afirma Jacqueline de
Romilly a Ce que je crois (2012), el
fet de ser humà en el sentit ple del
terme implica respectar aquests
drets.
2014. El nou any comença amb una
possibilitat llargament anhelada:
la recuperació de la llibertat plena
per a Catalunya. Són molts els qui
han lluitat per fer-ho realitat, i hi ha
una llarga història que ho avala i ho
explica. D’arguments racionals a
favor, en tenim molts, i molt sòlids
(consulteu, si no, Elclauer.cat). El
dret a l’autodeterminació no es
demana, ni es pacta: s’exerceix. La
millor manera de fer-ho és amb un
referèndum sobre la independència.
Amb una pregunta clara, com la que
ha proposat l’Assemblea Nacional
Catalana en la seva “Declaració de
novembre”: “Vol que Catalunya sigui
un Estat independent?” L’atzucac a
què ens ha situat l’Estat espanyol,
cada vegada més escorat cap a
posicions neofranquistes, tal com
comencen a detectar els mitjans
internacionals, no té altra sortida
que la independència política. Ens
conviden, ras i curt, a marxar.
La reivindicació de l’exercici del dret
a l’autodeterminació s’ha fet, com
proven les manifestacions massives
i pacífiques d’aquests darrers anys,
des de l’entusiasme, des de la passió,
des de l’esperança, des de la
il·lusió. L’independentisme català
arrela en les conviccions democràtiques,
en els valors cívics. En contrapartida,
els discursos de la por, de
la negació, de l’apocalipsi sempre
han vingut del nacionalisme espanyol.
Si ens quedéssim a Espanya,
encara seríem molt menys del que
hem estat fins ara, encara disposaríem
de menys drets dels pocs que
hem gaudit en temps de presumpta
democràcia, perquè el centralisme
i l’uniformisme espanyolistes, com
més va més desacomplexats, ens
han tornat a temps que semblava
que estaven definitivament superats.
L’Espanya oficial, innoculada del
franquisme estructural i sociològic,
se separa a marxes forçades de la
Catalunya democràtica.
4 de desembre de 2013
ASSESSORIA FISCAL I COMPTABLE
JOSEP M. FOLGUERA
Renda, Patrimoni, IVA,
Societats i Comptabilitats
Colom, 54 – Telèfon 973 575 340 – LINYOLA