Barret Picat-201

Literatura
47
per menjar: altra cosa seran, que
els fets de carn bullida sense cap
gust! I el peix, ja l’encomanarà el
Manel, que una vegada a l’any amb
la pensió ens ho podem permetre.
Tu cuida’t només del “pica-pica” i
no cal que hi estalviïs. La Carme
portarà els torrons. Dinar a la catalana!
De jove vaig servir a Barcelona i
mai no vaig veure que en fessin els
senyors d’escudella per Nadal, que
ho sàpigues!
—Deguéreu tocar el baix en un grup
de “reggae”, vós, a Barcelona, que a
fe de Déu que hi teniu traça a tocar
els baixos! —va etzibar la Susana
amb la mosca al nas.
—No, que el senyor era dentista. Què
t’enredes!
—No heu de portar res i no patiu, que
no passareu gana a casa meva! Tot
allò que portareu us ho haureu de
tornar a endur. Ara ja us aviso!
—I tant, si portarem: els canalons i
el peix, ja t’ho he dit! Tu cuida’t del
pica-pica.
Mentre deia això, la vella s’encarà
cap a la porta del pis per sortir tot
donant la discussió per acabada.
Abans de tancar la porta darrere
seu, encara es va parar un instant
per reblar:
—Si no voleu que vinguem ens
ho feu saber, però si hem
de venir, portarem el
fato que et dic. Ara ja
ho saps! Que sempre
voldríeu manar, vet aquí!
Quan va acabar d’endreçar,
la Susana va mirar de
tranquil·litzar-se, però aquell còctel
de ràbia, indignació, impotència i excitació
mental que li havia provocat
la conversa amb la sogra l’impedia
de pensar amb serenitat. S’hi jugava
massa: no solament renyir amb la
família del seu home, sinó també
d’alguna manera la seva relació
matrimonial amb el Cisco; això la
destarotava i la privava de pensar.
Es dutxà, es vestí i va sortir de casa
a donar un vol.
A la nit la Susana, més tranquil·la,
va parlar amb el marit. El Cisco la
va mirar d’apaivagar i de donar-li
a entendre que li feia costat, però
que per aquest any era una qüestió
difícil de solucionar sense trencadissa.
Era millor seguir el corrent de
la seva mare i, passat festes, ell es
comprometia a parlar-hi i deixar les
coses clares de cara als altres anys.
La Susana al final s’hi avingué.
El dia de Nadal la germana del Cisco,
el seu home i les dues nenes van
ser els primers d’arribar; la Carme
ja havia quedat amb la Susana que
vindria d’hora per ajudar-la a parar
taula i preparar el pica-pica. Els
sogres, però, no acabaven de fer
cap. “A veure si s’hauran emprenyat
i no es presentaran...”. Finalment,
quan l’espera ja havia transformat
la impaciència en nervis, trucaren a
la porta. La sogra, riallera, va entrar
al davant i el Manel darrere.
—Al final he fet cas al Manel i no hem
dut res; no volíem pas que en un dia
tan assenyalat portéssim nosaltres el
mal humor. El Manel té ganes de menjar
pilota, que fa temps que no li’n faig.
Aquell any el Christian i les seves
cosines van tenir el millor dinar de
Nadal: pica-pica, un tall de pizza
congelada, un ou ferrat amb patates
rosses i, per postres, torrons de la
tieta i concert de morros dels grans.
Una festa!
Bon Nadal!