Esquerra a Mèxic (1941-1980) - Fundació Josep Irla

1.3. Esperances i decepcions (1945-1965)
Les democràcies han guanyat enfront del feixisme
i els republicans catalans i espanyols es preparen per
fer caure Franco amb el seu suport. S’assoleixen pe-
tites victòries com la d’abril de 1945 a la Conferència
Fundacional de les Nacions Unides celebrada a San
Francisco, quan el memoràndum presentat per Félix
Gordón Ordás i Antoni Maria Sbert, en nom dels republicans
espanyols i catalans aconsegueix el veto a l’entrada
a l’ONU de l’Espanya franquista.
En aquest clima, el juny de 1945, Esquerra celebra
un eufòric Congrés Nacional a Tolosa de Llenguadoc,
l’únic que celebrarà al llarg de tot l’exili.
La nova direcció del partit tanca files, entorn el secretari
general Josep Tarradellas que guia amb mà de
ferro l’estratègia del partit, sempre de suport a les institucions
emanades de la Constitució republicana de
1931 i l’Estatut d’Autonomia de 1932.
Carles Pi i Sunyer es posa a les ordres del lideratge
de Tarradellas a Esquerra. Accepta l’estratègia legalista:
dissol el Consell Nacional de Catalunya a l’exili i reconeix
l’Estatut i el govern Irla.
Es reprèn La Humanitat, en dues edicions: una de
francesa, editada des de París, a càrrec de la direcció
nacional; i la clandestina, elaborada a l’interior, a Barcelona,
però amb un peu d’impremta que diu “Toulouse”,
per tal de confondre la policia.
El Govern republicà presidit per José Giral, es trasllada
de Mèxic a França i treballa de comú acord amb
el govern català d’Irla i el basc d’Aguirre.
A Europa la casa està en ordre. Falta Amèrica. Amb
aquesta voluntat, a principis de 1947, Tarradellas envia
a Mèxic des de França a un militant, Alexandre Manyà,
per tal que apliqui les directrius de la direcció nacional
d’Esquerra.
Manyà compleix amb l’encàrrec i es posa fi a la dispersió
d’esforços. S’acaba la divisió entre tres nuclis:
l’Agrupació d’ERC a Mèxic, el Secretariat de Militants
d’ERC afectes a Comunitat Catalana; i el grup de diputats.
S’escull per primer cop a l’exili mexicà un Consell
Directiu unificat, encapçalat per dos homes de consens,
Ot Duran d’Ocon i Dalmau Costa.
L’alegria però dura poc. Franco va resituant-se a nivell
internacional gràcies a la nova dinàmica de Guerra
Freda entre americans i soviètics. L’exili republicà no
troba la manera de fer avançar les seves posicions i el
1948 les tensions acaben amb el govern Irla.
El 1952 el secretari general d’Esquerra, Josep Tarradellas,
es desplaça a terres americanes. És una visita
llargament esperada. Convidat per Esquerra a Mèxic
s’hi estarà durant unes setmanes, fent contactes a
tots nivells i sobretot reunint-se amb els homes i dones
del partit, donant explicacions de la feina feta, de
l’estratègia a seguir i dels reptes de futur. És una injecció
d’optimisme. Tarradellas, enèrgic i decidit, vol extendre
el seu lideratge al llarg de tots els països on Esquerra
hi es present, i la concentració de militants a
Mèxic DF és quantitativament i qualitativament la més
important del món.
El 1954 Tarradellas tornarà a Mèxic. Arribarà encara
com a secretari general d’ERC, però en marxarà ja
com a nou president de la Generalitat de Catalunya.
Substitueix Josep Irla que ha dimitit, per la seva avançada
edat. Tarradellas donarà continuïtat a la nostra
màxima institució d’autogovern, en la que fou l’obra
política de la seva vida.
El 1955 l’Espanya de Franco assoleix el seu objectiu
i entra a l’ONU. El règim queda legitimat internacionalment.
Res tornarà a ser igual. Per molts que havien
somniat amb un retorn a una Catalunya lliure, l’exili
definitiu esdevé l’única opció.
1.4. Els supervivents republicans (1965-1980)
1953 havia estat l’any que l’edició francesa de La Humanitat
quedà en silenci. Els recursos econòmics s’esgotaven,
l’exili esdevenia més que un parèntesi.
1965 fou l’any que callà l’edició mexicana.
Lentament la política dels exiliats catalans va aprimant-se
també a Mèxic. Els anys passen i pesen. La
1941-1980
21
ESQUERRA A MÈXIC