"L'autonomia és un dels obstacles per a la independència"

37
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
CARME BARAHONA
El metge li va dir: ‘Et
moriràs d’aquí a uns
tres anys i et moriràs
ofegat.’ Jo vaig
quedar molt sobtada.
Esperàvem una mica
el diagnòstic, però no
aquella manera de
dir-ho...
seu fill ja reposa. Tanmateix, no pensa
aturar la feina per a aconseguir que es
despenalitzi i es garanteixi l’eutanàsia.
Hi parlem sobre la història del seu fill
i sobre la nova llei d’eutanàsia que és
previst que el congrés espanyol aprovi
durant els mesos vinents, després d’anys
de lluita perquè aquest consens social
es posi sobre paper.
—Com vau saber que el vostre fill,
l’Iván, tenia ELA?
—El dia que l’hi van diagnosticar el metge
li va dir: ‘Et moriràs d’aquí a uns tres
anys i et moriràs ofegat.’ Jo vaig quedar
molt sobtada. Esperàvem una mica el
diagnòstic, però no aquella manera de
dir-ho... Ell es va posar a plorar, ho va
refusar totalment i jo em vaig quedar
sense entendre res. Després vam anar a
dinar i em va dir que no arribaria al final,
que se n’aniria abans. Li vaig dir que ho
trobava normal i que li donaria tot el
suport que necessités.
—Suposo que ja era molt conscient de
tot allò que implicaria la malaltia.
—Ell no s’havia rendit. Va buscar si hi
havia cap tractament, no podia creure
que no hi hagués res... Va comprar molts
productes als Estats Units, amb moltes
dificultats per a poder-los fer entrar a
Espanya, a causa del control sanitari.
També va caure en alguns paranys. Hi
ha voltors que et localitzen i t’ofereixen
miracles que no existeixen. De fet, va
venir el mestre de Josep Pàmies, un alemany.
Li va dir que li curarien l’ELA amb
diòxid de clor. Ara quan sento parlar tots
aquests se’m posa la pell de gallina... Evidentment,
tot això no li va servir de res.
Va començar el procés de la degradació,
que va ser molt accelerat. Normalment,
al cap de tres anys l’ELA et deixa paralitzat,
i depèn de què estigui disposada
a aguantar cada persona. Jo respecto els
qui volen arribar al final, però que tinguin
el mateix respecte per nosaltres. Amb
la seva llibertat de triar neguen la meva
llibertat. Políticament, igual. El PP no
volia l’avortament, però els familiars
dels polítics del partit anaven a avortar
a Londres...
—De fet, amb l’eutanàsia passa si fa no
fa. Hi ha gent que se’n va a Suïssa. Vau
sospesar-ho?
—Quan hi va pensar era un moment en
què ja no volia esperar més, i els tràmits
del procés a Suïssa demanen uns dos mesos.
Allà no hi ha eutanàsia, hi ha suïcidi
assistit. En el suïcidi assistit ningú no et
dóna directament el medicament. Te’l
proporcionen i tu te’l prens, només el
toques tu. En tots dos casos t’acompanyen
uns metges i els teus éssers estimats.
Te’n vas tranquil, agafat de la mà de
la teva família. Quinze dies abans que
l’Iván marxés, vam fer una jornada de
portes obertes en què van passar uns cent
amics. Fèiem paelles, menjars... El venien
a acomiadar. Era una festa perquè l’Iván,
que tots estimaven, descansaria.
—Com ho vau fer?
—Vam mirar la manera d’aconseguir
productes, que aquí no són a l’abast.
Quan ja els tenia, vam trigar uns tres
mesos, que van ser el patiment més gran.
Vam prendre la decisió durant uns quants
dies, fins que un va ser el definitiu. Això
d’anar-ho allargant era un patiment
afegit que s’hauria pogut evitar. Érem
relativament lliures de triar el dia, però
ho anava ajornant. Un amic deia que el
vindria a veure i deia ‘m’espero’, venia el
seu aniversari i deia ‘m’espero’, la seva
germana havia trobat una feina i deia
‘m’espero’. Ell, que era apolític, de cop
i volta deia ‘a veure què passa’ durant
l’octubre del 2017! No trobava el dia perquè
no volia morir. Necessites ser lliure,
per això fas servir l’eutanàsia, però no
vols morir. I després ve la por d’estar sol...
—Sense supervisió mèdica.
—Comences a tenir les mans debilitades
i potser et cau l’ampolla i el líquid se’n
va en orris, o te’n prens la meitat. O et
fa venir vòmits, perquè és molt amarg.
No hi ha cap metge que controli, no pots
trucar ningú per avisar, no te’l poden
recollir, pots vomitar i ofegar-te... I el
teu familiar lluny, pensant ‘Que tot vagi
bé’. Quina necessitat hi ha? Jo no hauria
ni demanat que em paguessin el líquid.
L’hi hauria donat jo, que sóc la seva mare,
però m’haurien haver deixat ser al costat
del meu fill, agafant-li la mà i dient-li
com l’estimo... En comptes d’això, li vaig
portar uns pastissos de xocolata, el vaig
abraçar, el vaig acomiadar i li vaig dir que
intentés no vomitar, que no caigués... Ell
era a Girona i jo me’n vaig anar a Barcelona.
Em va enviar un missatge: ‘Gràcies
per haver-me cuidat tant, me’n vaig a
descansar’. Per confirmar que no era amb
ell vaig haver d’anar a fitxar a la feina. Si
no, m’haurien pogut jutjar...
—Fins que no es despenalitzi l’eutanàsia,
això a l’estat espanyol és un delicte.
—I tant. Ángel Hernández va estar amb
la seva dona, però va ser encausat per
violència de gènere. A mi m’haurien encausat
per parricidi? Si m’hagués quedat
amb ell, la llei hauria pogut dir que el
matava. Ningú no estimarà el meu fill
com l’he estimat jo. De veritat pensen
que allò que faig és matar-lo? Ell volia
descansar. Era com un ocell salvatge, un
falcó. I de cop i volta es va trobar a la gàbia
de la mida d’un canari. Això implicava un
patiment horrorós. Ell tenia una vitalitat
exagerada. Jo no podia veure’l prostrat
en un llit esperant que li anés a treure els
mocs, a donar un got d’aigua o a posar-li
les primeres sondes. Això per a ell va ser
terrible, denigrant... Quan van venir els