"L'autonomia és un dels obstacles per a la independència"

9
vilaweb.cat
Divendres 02 d’octubre 2020
INHABILITACIÓ DEL PRESIDENT QUIM TORRA
ENTREVISTA
d’una complexitat enorme. Primer hi
havia un judici amb unes estratègies
de defensa diferents. Per respecte, no
he opinat mai sobre aquestes defenses,
tothom té el dret d’escollir la seva. Tant
si hi estàs d’acord com si no, el judici
marca molt el ritme de la legislatura.
Ens obliga tots a uns certs equilibris.
Malgrat tot, vam votar que no al pressupost
de Pedro Sánchez i ho vull recordar
perquè és molt important. Ens
mantenim sempre en la defensa de dues
banderes que no hem abandonat mai.
Això sí que era una línia vermella per
a mi: la defensa del dret d’autodeterminació
de Catalunya i l’amnistia com
a solució de la repressió. Aquests són
dos mínims comuns denominadors que
l’independentisme ha pogut aguantar.
Jo hauria volgut anar més enllà i no hi
he pogut anar, tothom ho sap. Jo sí que
tinc aquesta sensació que potser d’una
altra manera s’haurien fet més coses.
—Del Quim Torra postpresident, en
podem esperar un lideratge diferent?
—Em costa molt de parlar de mi. La gent
veu diverses imatges com si fos diferent,
però jo crec que sempre he estat el mateix.
És cert que la presidència també
pesa en aquest aspecte. Encara recordo el
primer aniversari del 27 d’octubre, quan
faig una declaració institucional reivindicant
la independència i la faig tot sol.
He procurat salvar com fos el prestigi de
la presidència i la dignitat de la institució.
Hem perdut moltes coses i penso que no
ens podíem permetre el luxe de perdre
aquesta. Allò que representa aquesta
institució per a molts catalans i que jo
noto visitant pobles i ciutats d’arreu de
Catalunya, algú que marca el camí de
la llibertat havia de ser-hi present. Si
arriba el postpresident, que tard o d’hora
ha d’arribar, jo em mantindré al costat
de tothom qui es proposi aconseguir la
independència del país, sigui qui sigui.
—La soledat s’ha anat fent més gran
cada vegada.
—Aquest palau ja significa una certa
soledat, la soledat de prendre decisions
en moments extremadament difícils,
més que no m’hauria imaginat. Totes
les catàstrofes naturals que hem tingut:
aiguats, incendis a petroquímiques i després
una pandèmia. La soledat màxima
que va ser a Canonges, en aquest edifici,
havent de prendre unes decisions i en un
moment d’una complexitat enorme. En
el meu cas, m’havia preparat per anar a
totes i això volia dir que m’havia preparat
per si calia anar a la presó. I sí que m’ha
faltat que tots anéssim preparats per al
mateix objectiu. Però d’això no en vull
fer cap disputa ni cap retret. Tot és d’una
complexitat immensa. No puc retreure
res a ningú. Tothom ha de saber estar al
lloc que li pertoca i jo ho he intentat com
a president de la Generalitat.
—No poder-ho aconseguir, a part de ser
decebedor què us ha ensenyat?
—Ens ensenya l’enorme dificultat que
té aquest país a l’hora de trobar la manera
d’assolir aquests esforços polítics
col·lectius. A vegades han funcionat a
cop d’impuls, com el 14 d’abril de 1931.
No s’havia preparat gaire i va funcionar.
El Primer d’Octubre està molt més pensat
i també funciona. En tots dos casos
funciona per la gent.
—Us pensàveu que seria més fàcil?
—Potser es pot considerar naïf, però
jo sí que venia amb la meva idea que
ser independent potser faria més fàcil
d’aconseguir aquest acord entre tots. I
quan ens passem hores i hores, reunions
i reunions, per donar una resposta a
la sentència, i vam aconseguir que la
majoria independentista arribéssim a
un acord nacional per a l’exercici de
l’autodeterminació, l’amnistia i la fi de
la repressió, vaig pensar: ‘Home, és tard
però hem trobat això.’ Però després hem
estat incapaços de desenvolupar-ho. La
gent hi és i hem estat incapaços de durho
endavant. Jo he patit més per no fallar
a la gent. Veient els esforços que ha fet la
ciutadania, m’angoixa un punt –potser
perquè no sóc un polític gaire professional–
fallar la gent en un moment
com aquest amb la repressió que hi ha.
I potser per això, en els moments més
difícils, quan el cor i la sang bullen i et
Encara recordo el primer
aniversari del 27 d’octubre,
quan faig una declaració
institucional reivindicant la
independència i la faig tot sol.