Els nous instruments de la gestió pública - Universitat Pompeu Fabra

desitjables des d’un punt de vista comunitari, dedicant-hi, per aconseguir-ho,
els recursos financers, econòmics i socials necessaris. Es tracta així de validar
si els sacrificis que la societat ha de realitzar, tant els financers com els
pressupostaris, per la via dels impostos pagats, etc., com els econòmics –de
cost d’oportunitat pel que fa a alternatives perdudes per la no òptima utilització
dels recursos–, i sempre des de la perspectiva social (tant si la seva valoració
passa pel mercat com si no hi passa), es justifiquen pels resultats.
Consegüentment, el text posa un èmfasi especial en el tema dels instruments,
el «com» de la intervenció pública. Això és degut al fet que, al nostre
entendre, la falta d’atenció a l’operativa que ha de revestir l’actuació
pública representa un dels grans dèficits de l’economia pública, potser el més
gran de tots. En efecte, la hisenda normativa, que és la que ofereix unes normes
considerades com socialment justes per a la realització de polítiques
públiques, ha mostrat un interès més gran en la identificació de la fallida de
mercat com a justificació de la intervenció pública i dels guanys potencials
en el benestar social que es pot aconseguir amb la seva correcció, que no en
els instruments necessaris perquè aquesta correcció sigui efectiva i eficient.
La importància de centrar el debat també en els instruments l’ha provocada,
entre d’altres, l’actitud adoptada per la denominada Escola d’Economia
de Chicago. Com tothom sap, la seva posició consisteix a traslladar la
càrrega de la prova de l’actuació pública no tan precisament (o no només tan
sols) pel que fa a objectius de la intervenció com pel que fa a mitjans: el que
ha de justificar l’acció pública és el seu avantatge comparatiu respecte de
l’acció privada, una vegada tinguda en compte la seva execució pràctica. Dit
d’una altra manera, no n’hi ha prou de detectar una ruptura del mercat perquè
el sector públic actuï. D’una deficiència competitiva, no se’n deriva una
«patent de cors» per a l’actuació pública, ja que, a la fallida de mercat pot ser
que, en la pràctica, s’hi pugui contraposar la fallida de l’actuació pública, i,
per tant, «el remei» pot ser, en alguns casos, «pitjor que la malaltia». Així, el
guany d’eficiència dels consumidors, donat el cas d’un supòsit de competència
imperfecta o monopoli natural (reduïnt preus i augmentant quantitats), pot
ser «espoliada» per una actuació pública. Els costos d’ineficiència institucional
desplacen les corbes de costos (els incrementen) i eliminen els guanys
10 ■ INTRODUCCIÓ