Els nous instruments de la gestió pública - Universitat Pompeu Fabra

sanitaris en general, i en els medicaments d’una manera particular, partint,
bàsicament, de l’evidència disponible. Aquest últim apartat s’endinsa en la
política de preus de referència que ha entrat recentment en vigor al nostre país
per al finançament públic de fàrmacs, sota la forma de copagaments evitables.
El capítol III, referent als nous instruments al servei de la gestió pública,
es dedica als vals, bons o xecs-consum. A la seva contextualització s’afegeix
en el text un estudi de les condicions teòriques perquè els esmentats
mecanismes puguin desenvolupar les seves virtualitats en el context d’una
superior elecció dels usuaris pel que fa a diferents components dels serveis
públics.
Finalment, els seus efectes sobre l’eficiència i l’equitat s’analitzen, no
tan sols des d’un punt de vista teòric, sinó a la vista de diferents experiències
concretes, com ara les que es deriven de la utilització dels xecs en educació i
en serveis de promoció d’ocupació, tant en països occidentals (Gran Bretanya,
Finlàndia, França, Bèlgica, Dinamarca i Canadà) com en el nostre país
(casos dels xecs de guarderia valencians, vals sanitaris i bons residencials).
El capítol IV considera alguns canvis organitzatius concrets com un
instrument més (i important) de la nova gestió pública. Per a això, atesa l’especificitat
del tema, s’ha considerat el cas espanyol en els seus aspectes jurídics
i econòmics. Amb referents com ara l’Agència Estatal Tributària, les fundacions
sanitàries i les societats de professionals en els serveis públics, es
busca il·lustrar les tendències identificables en el sistema comparat d’acord
amb l’evolució de casos concrets més pròxims.
Un cinquè bloc d’estudi es refereix, d’una manera general, i en diversos
capítols (V, VI, VII, VIII), a les relacions entre el finançador públic, com
a responsable de la provisió de serveis i els ens o agents subministradors dels
serveis esmentats. Això requereix, d’una banda, l’estudi dels incentius, i, en
general, de la relació d’agència. Per al propòsit esmentat, com tothom sap,
l’estratègia contractual òptima pasa per una participació en l’output de l’activitat
contractada, cosa que no resulta trivial, atesa la naturalesa dels objectius
públics i els seus problemes de mesurament. Això fa que es considerin instruments
alternatius, com ara els contracte programa (dels qual es revisa tant
la teoria com l’experiència real), la concertació de serveis, com a alternativa
26 ■ INTRODUCCIÓ