Els nous instruments de la gestió pública - Universitat Pompeu Fabra

D’aquesta manera, els termes cost-benefici no es poden identificar
amb l’aplicació concreta de la tècnica ACB (Anàlisi Cost-Benefici). És ben
sabut que l’ACB representa el sostre més complex de les tècniques d’avaluació
econòmica, pel fet de requerir la valoració monetària, tant de costos com
de beneficis. Mentre que les tècniques d’avaluació econòmica alternatives
només permeten una anàlisi relativa (la millor o «menys dolenta» de les alternatives
és l’escollida), l’ACB, això no obstant, permet conclusions en termes
absoluts: si els beneficis, en conjunt, superen els costos o no els superen
(observem que això no ho compleix necessàriament la condició anterior,
basada en l’alternativa «menys dolenta»). (4)
En conclusió, el que sens dubte pretén el legislador és forçar a raonar
en termes de, en lloc d’actuar a conseqüència de –és a dir, només com a resultat
d’aplicar estrictament una tècnica determinada.
En la pràctica, l’avaluació de les esmentades disposicions implica: (5)
a) una descripció dels beneficis potencials derivats de la norma, incloent-hi
els no monetaris: i això vol dir identificant els outputs (resultats), encara
que no sempre el seu valor;
(4) Observem que, en el supòsit que es concreti l’avaluació requerida concretament per la tècnica ACB, això implicaria
el següent:
a) L’avaluació s’hauria d’efectuar en condicions reals (la qual cosa la distingeix, pel que fa a la quantificació dels beneficis,
de l’anàlisi cost-eficàcia);
b) L’ACB no es conformaria a prefixar un resultat determinat (independentment de com es defineixi) i a comparar
seqüencialment decisions per a aquest mateix resultat en termes dels seus diferents costos (o, alternativament, amb uns
costos establerts, en termes d’una major o menor quantia de resultats), tal com implica l’anàlisi cost-eficiència.
c) A l’ACB, tampoc no li resulta suficient establir escales cardinals de l’impacte en termes de factors com ara les utilitats
dels beneficiaris del programa –tal com recull una anàlisi cost-utilitat–: n’exigeix la monetització.
d) Finalment, l’objectiu d’eficiència des d’un punt de vista assignatiu requereix l’anàlisi en termes monetaris de costos
i beneficis socials: i, per tant, no tan sols els pressupostaris que es reflecteixen en la comptabilitat pública, sinó també
els intangibles i indirectes traslladats al conjunt de la comunitat: l’analfabetisme funcional mateix que la norma en
concret genera i la necesitat d’assumir determinats costos per al seu compliment (d’assessoria jurídica, temps perdut,
etc) han de quantificar-se, pel que fa a això, en l’anàlisi cost-benefici.
(5) Consegüentment, el problema de la valoració monetària dels beneficis associats a la norma avaluada no es pot considerar
avortiva de la interpretació proposada en la disposició comentada.
De tota manera, això no obstant, estudis com els de J. D. Bentkover i altres (1986), Cave, Kogan i Smith (1990) o M.W.
Jones-Lee (1991) ofereixen aproximacions a la valoració requerida de diversos outputs públics. La via de la valoració
dels esmentats outputs només pot consistir excepcionalment en la disponibilitat a pagar per aquests outputs. En la
mesura que els individus no tenen capacitat d’opció per tal de, davant determinats serveis, decidir el com i el quant, el
criteri de la disposició individual a pagar no és òptim. Encara que amb cautela, resultaria més apropiat basar la valoració
en la comparació de valors de mercats similars o valoracions socials conjuntes de situacions pròximes a la situació
de què es tracta.
38 ■ REFORMES EN L’ORGANITZACIÓ I LA GESTIÓ DE LES ESTRUCTURES PÚBLIQUES