Els nous instruments de la gestió pública - Universitat Pompeu Fabra

econòmiques (infraestructures i comunicacions, subvencions a sectors productius)
i de servei del deute.
Dit d’una altra manera, observem en l’acció de l’Estat un petit nucli
«dur» caracteritzat per (i) l’absència de mercat per proveir els béns esmentats,
amb la qual cosa, en gestió pública, hi ha poc a emular, doncs, d’una gestió
privada que no existeix (és el cas dels béns de consum no rival –que vol dir
que quan el servei s’ofereix per a un és per a tothom–, on resulten inaplicables
per al seu finançament preus que excloguin del consum); (ii) uns resultats
d’activitat –«outputs» (objectius intermedis) i «outcomes» (resultats
finals)– més aviat massa ambigus com per poder especificar mínimament una
funció de producció o de costos que en permeti el control i la posterior anàlisi
de rendiment econòmic financer, i (iii) una preocupació prevalent per
garantir la fidúcia (confiança) i l’honestedat en l’ús dels recursos esmentats,
per mitjà de mecanismes d’un control de legalitat, previ i concomitant, que
eviti el malbaratament o la corrupció.
Per a les esmentades actuacions de «bé públic», i des d’un punt de vista
d’anàlisi econòmica, l’exigència aquí no pot ser una altra que la pròpia de
l’avaluació econòmica: assegurar la transparència de la decisió en termes de
costos i beneficis socials, la millor observança de mesures, garanties procedimentals,
etc.
El context d’intervenció anterior requereix una valoració completament
diferent de la necessària per a la part més important de l’actuació pública,
la de provisió de béns o serveis tutelats (i) per als quals el mercat sovint
pugna (tant en educació com en sanitat) per aconseguir totalment o parcialment
el seu subministrament, amb finançament públic o sense; (ii) per als
quals no hi ha un referent normatiu o estructural amb la finalitat del manteniment
de l’esmentada intervenció (és la consideració política –i, per tant,
conjuntural, ideològica– la que ho justifica), i (iii) que ha de mostrar, mentre
la seva provisió romangui en l’òrbita pública, la seva millor eficiència –adequació
fins/mitjans–, davant l’alternativa de la seva possible devolució a l’esfera
privada de l’economia (privatitzacions o canvis de regulació que limiten
el camp d’allò considerat com «obligatori públic»). En tots dos casos, a això,
s’hi pot afegir la distinció entre provisió pública (responsabilitat, finançament)
i producció, tant si és pública com privada. Amb tot això, la gestió
16 ■ INTRODUCCIÓ